Maria-Mercè Marçal: anàlisi de la poesia feminista de Bruixa de dol

Autora i context: Maria-Mercè Marçal

Maria-Mercè Marçal (1952-1998) fou una poeta, traductora i activista feminista i nacionalista, figura clau de la literatura catalana contemporània. El seu poemari Bruixa de dol (1979) s'emmarca en la Transició, un període de renovació cultural i eclosió del feminisme. La seva cèlebre divisa resumeix la seva identitat: dona, de classe baixa i nació oprimida, essent «tres voltes rebel». L'obra utilitza un imaginari simbòlic (lluna, foc, bruixa) per expressar la lluita per la llibertat i la resistència de la veu femenina.

Poema 1: «Brida» (Foc de pales)

Aquest poema celebra la insubmissió i la llibertat individual a través de la metàfora del cavall que cavalca «sense brida». El jo poètic es defineix com un «traginer de cançons», actuant com a nòmada que transporta la cultura i la memòria col·lectiva. Rebutja l'amor opressor i les cadenes, triant sempre «l'altra riba» de la norma social. Estructuralment, és una cançó de ritme popular amb una tornada que funciona com a leitmotiv de la rebel·lia constant contra qualsevol forma de domesticació o submissió.

Poema 2: «Com un peix sense bicicleta»

Partint d'un lema feminista dels anys 70, Marçal reivindica l'autonomia de la dona, que no necessita la figura masculina per completar-se. El peix simbolitza l'ésser lliure en el seu medi natural, mentre que la bicicleta representa l'element extern i inútil imposat per la societat. El poema evoluciona des de la ironia inicial cap a una recerca interior («el meu cor entre les ones») i acaba amb una paradoxa vital: la solitud és el preu de la llibertat, un estat que pot arribar a «emborratxar» el jo poètic.

Poema 3: «XII» (Sonet eròtic)

Aquest sonet clàssic subverteix els codis amorosos tradicionals en situar la dona com a subjecte actiu del desig eròtic cap a una altra dona. Utilitza imatges sensorials potents com la magrana (fecunditat) i la serp per celebrar una sexualitat lliure i trencadora. Les amants adopten identitats marginals i poderoses («Tu seràs un gat negre. Jo una bruixa») per viure un amor que fusiona contraris. La forma culta del sonet contrasta amb un contingut transgressor que converteix el desig en un ritual màgic i transformador.

Poema 4: «Cançó de fer camí»

Aquest poema és un cant a la sororitat i a l'emancipació col·lectiva de les dones. La «barca» funciona com l'espai de trobada d'un viatge sense retorn cap a la llibertat, on la unió individual creix exponencialment («serem mil»). Connecta les «bruixes d'ahir» amb les del present, creant una genealogia femenina de resistència al llarg de la història. Amb un ritme marcial de cançó de treball, convida a totes les dones a abandonar el passat i construir una nova identitat compartida a «plena mar».

Poema 5: «Vuit de març»

Escrit com un manifest líric, aquest poema transforma el Dia de la Dona en un ritual purificador de destrucció dels rols domèstics tradicionals. Les dones, com a hereves de les bruixes cremades, ara controlen el foc per cremar objectes de submissió com escombres, sabó i bolquers. El fum d'aquesta foguera simbolitza l'inici d'una nova història i el naixement de «l'arbre de l'alliberament». El poema utilitza un plural inclusiu («farem», «tindrem») per remarcar que el canvi social no busca el poder masculí, sinó uns valors nous.