La Segona Meditació de Descartes: El Cogito i la Cera

Segona Meditació: El Cogito i la naturalesa del jo

El dubte cartesià, però, no condueix a l’escepticisme. Del mateix fet de dubtar sorgeix la primera certesa. Perquè si dubto, si estic persuadit que no hi ha res en el món, si sóc enganyat per cert geni maligne, si, en definitiva, penso, cal concloure que jo sóc, que jo existeixo. Perquè, si jo no fos res, ¿com podria dubtar, com podria ser persuadit de res, com podria ser enganyat?

Així, doncs, l’afirmació «penso, per tant existeixo» (cogito, ergo sum), es presenta com la primera certesa, capaç de resistir qualsevol motiu de dubte, fins i tot el més radical: el del geni maligne. Aquesta és la primera veritat indubtable, ferma i segura sobre la qual Descartes es proposa fonamentar la filosofia. Estem davant una veritat intuïda, és a dir, coneguda per mitjà de la intuïció, la primera operació de l’esperit.

Què sóc? La definició de la cosa pensant

Ja sé que sóc. Però, què sóc? Descartes no pot definir-se com a cos, ni com a alguna cosa que se’n derivi, perquè, per ara, està persuadit que res corpori existeix; l'únic material de què disposa és el pensament. Per això, a la pregunta ¿què sóc?, Descartes respon: jo sóc una cosa que pensa. I per pensar entén: entendre, afirmar, negar, voler, imaginar i sentir.

L'exemple del tros de cera

Com conec el tros de cera? L'anàlisi de Descartes es divideix en tres vies:

• Pels meus sentits: Error! La cera és la mateixa sota diversos canvis.
• Per la meva imaginació: Error! És impossible imaginar tots els aspectes de la cera.
• Només a través del meu judici: Correcte! Concebo que un tros de cera és alguna cosa extensa, flexible i variable; en tinc una idea.

L’afirmació «hi ha cera» no és una percepció, és un judici de l’enteniment que suposa l’existència de la meva ment (esprit). Fins i tot si m’enganyo i la cera no existeix, la meva ment o el meu esperit existeixen perquè la pensen.

Més enllà del canvi en la forma de la cera (qualitatiu), la meva ment pensa que la cera no és una pura acumulació de qualitats sensibles. El coneixement de la cera ha de ser producte de l’enteniment, de la raó, i no dels sentits o de la imaginació. L’estudi del tros de cera reafirma la meva existència en tant que cosa pensant. El meu esperit és primer en l’ordre del coneixement en relació amb les coses materials, en la mesura que és més fàcil de conèixer.