Metafísica: és la branca de la filosofia que estudia la realitat, és a dir, tot el que existeix.
Realitat vs. aparença: el que percebem mitjançant els sentits pot ser diferent del que és realment.
Els sentits ens mostren fenòmens (sons, olors, colors, etc.).
La realitat real es troba més enllà del que podem percebre de manera immediata.
Cosmos o univers: es refereix a la totalitat del que existeix.
Distinció clau: l'aparença no és equivalent a la realitat (aparença ≠ realitat). Sovint, només podem conèixer la veritat a través de la raó i no pas pels sentits.
Filòsofs i la concepció de la realitat
Descartes (Racionalisme)
Dubta de tot el que prové dels sentits, ja que ens poden enganyar.
Considera que només la raó pot garantir l’accés a la veritat.
És el primer a plantejar el problema de l’existència del món exterior en la modernitat.
Locke (Empirisme)
Defineix la ment com un full en blanc (tabula rasa); tot el coneixement prové de l’experiència.
Argumenta que si tenim idees, alguna cosa real les ha de causar; per tant, defensa l'existència de la realitat.
Distingeix entre el món mental (idees) i el món exterior (objectes).
Berkeley (Idealisme)
Sosté que “l’ésser consisteix en ser percebut” (esse est percipi).
Si els éssers humans no percebem un objecte, aquest segueix existint perquè Déu el percep.
Solipsisme: postura que afirma que només podem estar segurs de l'existència del "jo" i de les seves pròpies idees.
Idealisme alemany
La realitat depèn de la ment o del pensament; no és possible conèixer el món “en si mateix” (el noümen kantià).
La realitat s'identifica amb l'Esperit; la història és el procés mitjançant el qual l’Esperit es coneix a si mateix.
Utilitza la dialèctica com a mètode: Tesi → Antítesi → Síntesi.
Ontologia i tipus d'objectes
Ontologia: és l'estudi de l’ésser i de l’existència en general.
Objectes materials: ocupen un espai físic, són accessibles a tothom i tenen un caràcter objectiu.
Objectes mentals: no ocupen espai, són privats i tenen una naturalesa intencional.
Altres objectes: entitats que no són ni purament materials ni mentals (per exemple, personatges com El Quixot o les lleis científiques).
La qüestió de Déu en la filosofia
Postures davant l'existència de Déu
Teisme: creença en un Déu creador que intervé en el món. Considera que la fe i la raó són complementàries (com defensen Sant Agustí o Sant Tomàs d’Aquino).
Deisme: accepta un Déu creador que no intervé en els afers humans; s'hi arriba exclusivament mitjançant la raó (Voltaire, Rousseau).
Ateisme: nega l'existència de Déu i considera que els arguments a favor seu són incorrectes (Marx, Dawkins).
Agnosticisme: sosté que no podem saber amb certesa si Déu existeix; proposa la prudència i la suspensió del judici (Hume, Russell, Huxley).
Arguments per a la demostració de Déu
A priori: basats exclusivament en la raó i la lògica, sense recórrer a l'experiència.
Argument ontològic: proposat originalment per Sant Anselm.
Descartes: argumenta a partir de la idea innata d’un ésser infinitament perfecte.
A posteriori: basats en l’experiència sensible i l’observació del món.
Les cinc vies de Sant Tomàs d’Aquino: primer motor, primera causa, ésser necessari, graus de perfecció i finalitat.
Argument cosmològic: tot el que existeix té una causa primera.
Argument teleològic: l’ordre i la complexitat de l'univers són indicis d'un dissenyador intel·ligent.
Crítiques a l'existència de Déu
Perspectiva atea: no és necessari buscar una causa externa; la ciència pot explicar la complexitat de l'univers sense Déu.
Karl Marx: considera la religió com un instrument de manipulació social ("l'opi del poble").
Richard Dawkins: afirma que la idea de Déu és innecessària davant els coneixements de la ciència actual.
Perspectiva agnòstica: atès que no és possible conèixer la veritat amb certesa absoluta, cal suspendre el judici.
