Models i Història de la Morfologia Urbana (Segles I-XX)
La Ciutat Preindustrial
La Ciutat Romana
Roma va crear la xarxa urbana més densa i jerarquitzada, unida per vies de comunicació (calçades). Hi destacaven Emerita Augusta (Mèrida), Toletum (Toledo), Tàrraco (Tarragona) i Caesaraugusta (Saragossa). Solien tenir una estructura ortogonal, amb calçades pavimentades, conduccions d’aigua potable i aigües residuals, teatre, temples, palaus, etc. Des de les ciutats de la costa s’exportaven productes agrícoles, minerals i esclaus.
La Ciutat Medieval
Als segles IX-X, mentre els cristians del nord peninsular vivien dispersos pel camp, a redós d’un monestir o a l’empara d’un castell, els àrabs van fundar al sud un gran nombre de ciutats. Més de 8 nuclis superaven els 15.000 habitants:
- Toledo, Almeria, Granada, Palma, Saragossa, Màlaga i València.
- Còrdova, la ciutat més poblada d’Europa cap a l’any 1000 (450.000 hab.).
Al món islàmic, la ciutat era el centre de l’activitat econòmica, cultural i artística. A partir del segle XI, començaren a recuperar població les ciutats cristianes del nord, mentre esdevenien centres d’intercanvi comercial les situades a les cruïlles dels camins, ports i llocs de contacte entre la plana i la muntanya (glacis). En destacaven Toledo, Burgos, Valladolid, Santiago de Compostel·la, Saragossa i Barcelona. Començava una època que anunciava el posterior esplendor o renaixement de les ciutats al segle XIII.
Els gremis i la burgesia medieval (mercaders i artesans) governaven les ciutats juntament amb la noblesa, mentre els reis atorgaven privilegis per a batre moneda, administrar justícia o recaptar impostos. Algunes ciutats començaven a especialitzar-se en activitats:
- Manufactureres (Segòvia o València).
- Comercials (Burgos, Barcelona).
- Universitàries (Salamanca).
Tot i això, cap ciutat passava dels 15.000 habitants.
La Ciutat Moderna (Segles XVI-XVII)
Entre els segles XVI i XVII, les ciutats anaren perdent pes polític, sobretot a Castella, on els municipis comptaven amb un corregidor imposat pel monarca. Felip II traslladà la Cort a Madrid (1561).
Andalusia era una de les zones més urbanitzades perquè a l’herència de l’imperi andalusí va sumar el monopoli del comerç amb Amèrica, des del port de Cadis i el de Sevilla. El centre peninsular també estava bastant habitat. El creixement urbà no arribà a la zona mediterrània fins al final del segle XVII (l’expulsió dels moriscs el 1609 va perjudicar, especialment, la població i l’agricultura valenciana).
La Morfologia Urbana al Segle XX
Models Bàsics de Morfologia Urbana del Segle XX
La morfologia urbana al segle XX presenta dos models bàsics:
La Ciutat Jardí (Ebenezer Howard)
De tradició anglosaxona, amb un entramat de carrers irregulars amb habitatges unifamiliars amb pati i jardí. Aspirava a ser una ciutat autosuficient que agrupava un màxim de 30.000 habitants. A Gran Bretanya s'han convertit en urbanitzacions de segones residències, mentre que als Estats Units (suburbia) han esdevingut ciutats dormitori. Actualment són ciutats de baixa densitat.
La Ciutat Funcional o Racionalista (Le Corbusier)
Es caracteritza per blocs de pisos molt alts i zones verdes obertes, on té un paper preponderant la racionalitat i la funcionalitat, perquè l’arquitectura havia de ser útil abans que bonica.
Creixement Urbà a Espanya (Anys 60 i 70)
A Espanya, a partir del creixement urbà dels seixanta i els setanta, a mesura que augmentava la concentració en blocs de pisos, també baixava la qualitat de vida pel que fa a les zones verdes i els equipaments. Això va passar especialment als barris perifèrics de les grans ciutats, com ara Vallecas a Madrid o Somorrostro a Barcelona.