El Modernisme Català: Context, Autors i Obres Clau

Modernisme: Context Històric

El segle XX va viure els canvis més ràpids de la història fins a aquell moment, i va experimentar, com cap altre, els contrastos més accentuats. Tot i així, es podria dir, a grans trets, que els primers anys del segle XX van ser encara una prolongació del segle XIX, a finals del qual ja havia començat el Modernisme. Aquest nou moviment, present a tota Europa, representa un procés global de modernització de la cultura i es caracteritza, entre altres coses, per:

• Una reacció contra la cultura burgesa.
• La constatació d’un divorci entre l’artista, rebel i individualista, i la societat, que l’artista considera gregària i conservadora.
• La reivindicació de la bohèmia com a forma de vida.
• Una elevada consciència de modernitat i, per tant, de ruptura amb el passat. En el cas català, això significà un trencament amb les idees burgeses i regionalistes de la Renaixença.

El Modernisme Català

A finals del segle XIX i principis del XX, va predominar a tota Europa el corrent modernista, amb diferents denominacions segons els països, però sempre amb alguna referència a la novetat o la modernitat: des de l'Art Nouveau a França fins al Modern Style a Anglaterra. De fet, el moviment va comportar, amb matisos diferents segons cada país, l’inici d’una obsessió constant per marcar distàncies amb el passat, per cremar etapes i mirar cap al futur. El segle XX va significar, entre altres coses, una celebració constant de la novetat.

El Modernisme català va tenir punts de contacte amb els modernismes europeus, així com amb altres moviments coetanis, com el Simbolisme o el Decadentisme.

Va néixer la figura del bohemi, personatge antiburgès que vivia al marge de la societat, de vegades extravagant i sovint idealista. Cal distingir entre dos tipus de bohèmia: les anomenades bohèmia negra (vivien al marge de la societat) i bohèmia daurada (la dels qui, tot i criticar la burgesia, en provenien i vivien bé).

El Modernisme català prové de les arts plàstiques, sobretot de l’arquitectura: és la d’un moviment decorativista, vistós i espectacular.

El Modernisme català no va ser un moviment homogeni, hi va haver dues tendències:

• L'regeneracionisme: preconitzava un canvi social i polític per a regenerar la societat, tot i que també tenia un vessant individualista. Jaume Brossa en va ser un dels intel·lectuals més actius.
• L'esteticisme: fonamentava la transformació, vista com a necessària, de la societat en el paper primordial de l’art, entès en un sentit ampli: arts plàstiques, literatura, música... Santiago Rusiñol en va ser un representant destacat.

D’altra banda, el Modernisme català es va dividir en dues grans etapes:

• 1892-1900: va ser l’etapa més combativa. Els modernistes van divulgar les seves idees en quatre revistes: L'Avenç, Catalònia, Els Quatre Gats i Pèl i Ploma.
• 1900-1911: va ser l’etapa més literària i la menys ideològica. El Modernisme va ser assimilat per la burgesia catalana. La revista més significativa d’aquesta etapa va ser Joventut.

El Teatre Modernista Català

El teatre modernista català va estar molt marcat per la influència de dos autors: el belga Maeterlinck i, sobretot, el noruec Ibsen. El primer és representatiu del Simbolisme. El segon va escriure un teatre de denúncia. Ambdós van marcar les dues tendències del teatre modernista català: la més simbolista, decadentista o maeterlinckiana i la més ideològica, anomenada regeneracionista, vitalista, naturalista o ibseniana.

Santiago Rusiñol

Vida i Obres Principals

Nascut a Barcelona el 1861, Santiago Rusiñol va ser un dels personatges més emblemàtics del Modernisme, i també un dels més polifacètics: dramaturg, poeta, novel·lista, pintor i activista cultural. Provinent de l’alta burgesia catalana i representant de l’anomenada bohèmia daurada, Rusiñol visqué un temps a París, fou membre destacat del grup d'Els Quatre Gats i organitzà les Festes Modernistes a Sitges. Morí el 1931 a Aranjuez mentre en pintava els jardins.

El teatre de Rusiñol comprèn, en primer lloc, obres de caire simbolista, com L'alegria que passa i El jardí abandonat. En segon lloc, presenta un vessant més proper al teatre de denúncia, amb peces com L'heroi, sobre les guerres colonials.

No obstant això, el Rusiñol més conegut és el de les obres humorístiques i costumistes. En el primer cas, tenim obres com Els Jocs Florals de Canprosa; en el segon, L'Auca del Senyor Esteve, enormement popular, presentada primer com a novel·la el 1907, abans d’adaptar-la al teatre el 1917.

La Novel·la Modernista Catalana

S’inicia amb Els sots feréstecs, de Raimon Casellas, publicada el 1901, i s’acaba amb La vida i la mort d'en Jordi Fraginals, de Josep Pous i Pagès, publicada el 1912. Entremig cal destacar obres de la importància de Solitud, de Víctor Català; Josafat, de Prudenci Bertrana, i L'Auca del Senyor Esteve, de Santiago Rusiñol.

En aquestes novel·les sol haver-hi un personatge sol enfront de la societat. La temàtica predominant és la novel·la rural.

Víctor Català (Caterina Albert)

Vida i Obres Principals

Víctor Català és el pseudònim de Caterina Albert i Paradís. Nascuda a l'Escala el 1869, és considerada la gran novel·lista del Modernisme català. El seu pseudònim masculí es degué a la voluntat de mantenir en secret la seva identitat. La seva obra fonamental és Solitud, publicada per fascicles a la revista Joventut entre 1904 i 1905. Tota l’obra gira entorn del drama de la protagonista, Mila, acabada de casar amb un home sense cap mena de voluntat, que es trobarà sola fent d'ermitana enmig d’una naturalesa que li és hostil.

La Poesia Modernista

Les característiques fonamentals de l’expressió poètica durant el Modernisme són, d’una banda, la diversitat d’estètiques que van dominar alternativament les dues dècades a cavall del canvi de segle i, de l’altra, la voluntat de distanciar-se de la poesia dels Jocs Florals, a la recerca d’una poesia més sincera. Aquestes estètiques van conviure harmònicament, com el Simbolisme i el Prerafaelitisme, i d’altres, en canvi, s’enfrontaren i polemitzaren, com el Parnassianisme i el Vitalisme.

Joan Maragall

Vida i Obres Principals

Nascut a Barcelona el 1860, fill d’un industrial tèxtil, no va voler continuar el negoci familiar i aconseguí convèncer el seu pare que el deixés estudiar la carrera de Dret. Va ser autor d’un bon nombre d’articles i assaigs, i també d’una interessant correspondència amb Miguel de Unamuno. El 1903 fou elegit president de l'Ateneu Barcelonès i hi llegí el discurs Elogi de la Paraula, que va obtenir un gran ressò. El 1904 fou proclamat Mestre en Gai Saber. El 1909, arran de la Setmana Tràgica, publicà una sèrie d'articles força polèmics a La Veu de Catalunya, crítics amb el paper de la burgesia catalana durant el conflicte. Morí el 1911 a Barcelona.

Maragall és autor d’alguns poemes ja clàssics, com La vaca cega, Cant espiritual, Oda a Espanya i L'oda nova a Barcelona, entre d'altres. Obres poètiques.