Modernisme Català: Context Històric, Social i Normalització Lingüística

Context Històric del Modernisme Català

Durant el segle XIX, Espanya va viure una època de decadència: patia guerres civils, canvis de govern o pronunciaments militars. Durant el regnat d’Alfons XII, hi hagué l’alternança de govern entre liberals i conservadors. Només hi havia industrialització a Catalunya i al País Basc. Era una època de corrupció i retòrica parlamentària, dominada pels grups de pressió tradicionals (terratinents, exèrcit i clergat). Els camperols i obrers tenien ideals revolucionaris.

• Al **1898** es va produir la pèrdua de Cuba i Filipines, fet que accentuà el malestar de la burgesia catalana.
• Durant el segle XX va tenir lloc la **Segona República** (1931), marcada per l'enfrontament entre republicans i nacionalistes, i l'esclat de la **Guerra Civil** (1936-1939).

La Modernització de la Cultura Catalana

A finals del segle XIX va sorgir a Catalunya un nou moviment cultural amb la voluntat de posar al dia la cultura catalana. Aquestes idees es van difondre des de la revista *L’Avenç*. Al voltant d’aquesta publicació es reunien els defensors del “català que ara es parla”, liderats per **Pompeu Fabra**, que associaven la modernitat amb l’ús de la llengua modernitzada. El Modernisme no va ser només un moviment literari, sinó artístic en general.

En el marc de la cultura catalana, **Pompeu Fabra** va ser el primer lingüista que va entendre que la llengua catalana havia d’estudiar-se i normalitzar-se a partir d’una concepció nacional, és a dir, a partir de la comprensió de la totalitat dels territoris de llengua catalana. La recuperació de la llengua catalana era una tasca a favor de la normalitat de la comunitat on és pròpia. La comprensió que el futur del país passava per la fixació d’una normativa (que no havia pogut establir-se quan ho van fer les altres llengües romàniques, ja que la catalana es trobava des del segle XVI foragitada dels nivells més formals de comunicació) va conduir Pompeu Fabra a dedicar-se de ple a aquesta tasca.

Tensions Socials i Polítiques a Catalunya

La Guerra de Cuba i la pèrdua definitiva d’aquesta colònia l’any **1898** van accentuar el malestar de la burgesia catalana. Molts fabricants i financers catalans, tant liberals com conservadors, van iniciar una política catalanista de base local, encaminada a obtenir suport popular i un mínim d’institucions pròpies. Paral·lelament, les **reivindicacions** revolucionàries obreres es plantejaven cruament i se solapaven amb el problema nacional.

Grups anarquistes i pistolers patronals van lliurar una intensa batalla de terror que va provocar que Barcelona arribés a ser coneguda com “*la ciutat de les bombes*”, per episodis com el de la bomba del Liceu. Amb aquests fets, els obrers volien que les autoritats els tinguessin en compte i així frenar l’índex d’atur i la crisi econòmica per la qual estaven passant.

La Ruptura entre l’Artista Modernista i la Societat

D’altra banda, el Modernisme va provocar un fenomen social important: la burgesia va produir la seva primera generació d’artistes que vivien **per i per a l’art**. Els escriptors i altres artistes catalans van fer una crítica a la grisor i el mercantilisme dels burgesos, tot i que molts d’ells provenien d’aquesta classe social. Aquest fet va donar lloc a la **bohèmia daurada**: la dels artistes que aparentaven viure en la pobresa i mostraven actituds estrafolàries de rebuig del benestar de la seva classe. Un exemple d'artista d'aquest grup seria **Santiago Rusiñol**, popular figura de la vida bohèmia que va ser l'ànima de les festes modernistes de Sitges.

Estètica i Ideologia del Modernisme

Al **1892** va irrompre un grup de joves artistes i intel·lectuals al panorama cultural català, amb una ideologia que trencava totalment amb les idees i els models de la Renaixença, i que tenia com a principal objectiu treure Catalunya de l’endarreriment cultural que patia. La publicació de l’article “*Viure del passat*” a la revista *L’Avenç* l’any 1892, escrit per **Jaume Brossa**, es considera el punt de partida del Modernisme. Aquest moviment es divideix en dues etapes principals:

Primera Etapa (1892-1900): Formació i Aïllament

Aquesta etapa és principalment de formació del moviment. Com a referència, s’agafen obres d'altres autors europeus, publicades en un primer moment per la revista *L’Avenç* i rellevada per la revista *Catalònia* després del tancament de la primera. Els artistes comencen a construir les “formes noves” i adopten aquests escriptors europeus com a mestres. Tots aquests autors rebutjaven la societat aïllant-se, fet que els porta a entendre l’art com un refugi, com un món perfecte.

Segona Etapa (1901-1911): Màxima Expressió

S'inicia amb l’aparició de la revista *Joventut* i culmina simbòlicament amb la mort de **Joan Maragall** al 1911. És coneguda com l'etapa de màxima expressió del Modernisme.