La Monarquia Hispànica al Segle XVI: Societat, Conquesta i Imperi

Societat i economia a la Corona de Castella

Les característiques bàsiques de la societat era la desigualtat de les persones. L’activitat econòmica bàsica era l’agricultura.

La noblesa i l'Església

La noblesa i l’Església eren propietàries de les tres quartes parts de les terres de conreu i gaudien de nombrosos privilegis:

• Estaven exemptes del pagament d’impostos.
• Ostentaven en exclusivitat els càrrecs importants de l’administració.
• Rebien penes menors per la comissió de delictes.
• Tenien el dret de vestir-se de manera diferent.

També formaven part de l’Honrado Concejo de la Mesta. La importància econòmica de la llana va frenar l’expansió agrària i el creixement de la població.

Els plebeus i les crisis

Els plebeus eren jornalers i pagesos sense propietats, tot i que tenien drets a l’ús de les terres. Estaven sotmesos a tota mena de drets senyorials i les seves condicions de vida eren molt precàries. Les males collites desencadenaven les crisis de subsistència.

L’increment del nombre de senyorius i la facilitat per crear mayorazgos o primogenitures van augmentar el control de la noblesa i van empitjorar les condicions de vida dels pagesos. La població urbana era escassa. Les activitats artesanes i comercials eren limitades en el si de l’economia familiar. Els gremis continuaven controlant la producció i la distribució de productes.

Conquesta, colonització i explotació d’Amèrica

Colom i el domini del Carib

Cristòfor Colom va presentar una proposta basada en l’esfericitat de la Terra, que consistia a obrir una nova ruta cap a l’oest per assolir terres asiàtiques, en cerca d’or i espècies. Aquesta ruta va ser rebutjada, però finalment Isabel de Castella la va acceptar. El 3 d’agost del 1492 tres petites naus (caravel·les) van tocar terra el 12 d’octubre en una sèrie d’illes del Carib. Colom va fer una tercera i una quarta expedicions, que li van permetre arribar ja a les costes del continent americà. Les grans illes i el conjunt de les Antilles estaven sota control de la monarquia.

Les etapes de la conquesta

El Tractat de Tordesillas (1494) establia una línia divisòria (a l'est de Portugal i a l'oest d'Espanya). La conquesta es va desenvolupar en dues grans etapes:

Primera etapa: Hernán Cortés i els asteques

La primera etapa va ser capitanejada per Hernán Cortés. La seva expansió va sortir de l’illa de Cuba, va desembarcar en terres mexicanes i es va endinsar en el territori habitat per la civilització asteca. Amb l’ajuda de diverses tribus va aconseguir dominar-los militarment, apoderar-se de les seves riqueses i convertir l’emperador Moctezuma en el seu ostatge. Els asteques es van resistir a sotmetre’s al domini dels espanyols, però Cortés els va vèncer en la batalla d’Otumba i es va apoderar de Nova Espanya (tot l’altiplà central mexicà conquerit i tota la península de Yucatán de la civilització maia).

Segona etapa: Francisco Pizarro i l'imperi inca

La segona etapa va ser dirigida per Francisco Pizarro. Va sortir de Panamà i es va dirigir cap a l’Equador, per iniciar la conquesta de l’imperi inca. Aprofitant els enfrontaments interns entre els inques, va aconseguir sotmetre’ls i va executar-ne el cabdill principal.

Altres conquestes es van dur a terme a l’Amèrica del Nord (Cabeza de Vaca), a l’Amèrica del Sud (Orellana), a l’Àsia i també a les Illes Carolines, en honor del Rei Carles I.

Organització colonial i explotació de les Índies

Les terres conquerides van ser incorporades a la Corona de Castella i es va controlar la colonització mitjançant l’establiment d’un monopoli sobre la immigració i el comerç. Les Índies van copiar l’organització institucional castellana: van instaurar el municipi, els virregnats i les audiències.

Es van crear dos virregnats: el de Nova Espanya i el del Perú. Dins dels virregnats es van crear les governacions. Es va desenvolupar una legislació específica per a l’organització dels nous territoris, coneguda com a Lleis d’Índies.

Els nous territoris van suposar una font d’ingressos important per a la Corona de Castella, que controlava el tràfic comercial i es reservava la cinquena part de tot el metall preciós. L’or i la plata van ser les riqueses més importants.

Els colonitzadors cercaven fonts de recursos utilitzant el treball dels indígenes. Les terres van ser repartides entre els colonitzadors. Així va sorgir el concepte d’encomienda. Els indígenes van acabar sotmesos per mitjà de formes semifeudals d’explotació.

Carles I: El projecte imperial i l'herència

L'ascens al tron

Quan va morir Isabel I, la seva filla Joana va ser proclamada reina de Castella, mentre que a Aragó hi va continuar regnant Ferran el Catòlic. Però l’any 1506 va morir Felip I el Bell, l’espòs de la reina, i aquesta va patir una afecció mental (Joana la Boja). Considerant la seva incapacitat per governar, el seu pare, Ferran, va assumir la regència de Castella, fins a la seva mort. Aleshores Carles I, primogènit mascle de Felip I i de Joana, va ser proclamat rei.

L'herència de Carles I

La seva herència era immensa:

• Les corones de Castella i d’Aragó, Nàpols, Sicília, Sardenya, el Rosselló, la Cerdanya i Amèrica.
• L’arxiducat d’Àustria.
• Els dominis dels Països Baixos, el Franc Comtat i Luxemburg.

Carles va arribar a Espanya envoltat d’una cort d’amics, consellers i eclesiàstics de Flandes, entre els quals hi havia Adrià d’Utrecht, que no coneixien el país ni parlaven castellà, però es van fer amb càrrecs i dignitats. Això va suscitar la malfiança entre els nobles de Castella i d’Aragó. El monarca va convocar les Corts de Castella, d’Aragó i de Catalunya en les quals va ser reconegut com a rei. Quan va morir el seu avi, l’emperador Maximilià, Carles va ser elegit per unanimitat emperador amb el nom de Carles V d’Alemanya.

La defensa de l'Imperi cristià

Carles I va heretar el títol d’emperador en unes circumstàncies molt difícils. S’acabava de produir la rebel·lió religiosa i política dels protestants. França aspirava al domini d’Itàlia, i al Mediterrani era cada vegada més amenaçadora l’expansió de l’Imperi Turc.

Carles I va entendre que tenia una gran missió històrica: el manteniment d’una monarquia cristiana i universal davant l’amenaça dels protestants, dels turcs i de França. Per defensar la seva idea d’imperi cristià i unitari, l’emperador es va veure ficat en guerres contínues i va dur una vida itinerant.

Als cinquanta-sis anys l’emperador va abdicar en el seu fill Felip II, a qui va cedir la corona i tots els seus territoris, llevat dels dominis de l’arxiduc d’Àustria i els drets al títol imperial, ja que considerava que mantenir tot l’Imperi era molt car, i per aquest motiu ho va deixar al seu germà Ferran.

Les revoltes de les Comunitats i les Germanies

Els conflictes entre la monarquia i els grups polítics i socials dels regnes hispànics ja es van manifestar al començament del segle XVI. Tot just començat el regnat de Carles I es van produir les revoltes de les Comunitats i de les Germanies, que van presentar el caràcter de revoltes polítiques, però també van tenir un fort component social i antisenyorial.

Les Comunitats de Castella

Les Comunitats van sorgir a Castella, on s’havien produït greus problemes socials i polítics. Les Corts van reclamar més atenció als afers del regne, però el monarca només les va convocar per demanar diners. Va marxar cap a Alemanya enmig d’un malestar creixent. Un seguit de ciutats es van revoltar contra la monarquia i van oferir la corona a la mare de Carles I, la reina Joana. Aquest moviment agrupava un sector d'hidalgos i de classes mitjanes urbanes.

Els comuners reclamaven la protecció de la indústria nacional, el respecte a les lleis del regne i més participació en política. El conflicte es va estendre i també es van produir revoltes pageses de caràcter antisenyorial. El regent Adrià d’Utrecht va reunir un exèrcit que va derrotar definitivament els comuners.

Les Germanies de la Corona d'Aragó

Les Germanies van esclatar paral·lelament i van afectar gairebé tots els territoris de la Corona d’Aragó. Aprofitant la fugida de les autoritats municipals per temor a la pesta i als atacs barbarescos, els agermanats van aconseguir el control de la ciutat de València. Les Germanies van ser una revolta d’artesans, de la petita burgesia i de pagesos contra l’oligarquia ciutadana, la noblesa i l’alt clero. Demanaven la democratització dels càrrecs municipals, una millora dels arrendaments pagesos i la protecció del monarca davant els abusos dels poderosos. Però Carles I es va aliar amb la noblesa i els agermanats van ser derrotats.

L’imperi hispànic de Felip II

Consolidació del poder i defensa del catolicisme

El successor de Carles I va ser el seu fill Felip II que, malgrat que no va rebre el títol d’emperador, va ser monarca d’un imperi immens i titular d’una corona que era la primera potència d’Europa. Felip II va ser un monarca dedicat del tot a les qüestions del seu regne. Ell resolia tots els afers amb l’ajuda dels seus secretaris i va consolidar i restaurar les institucions de govern. Va fixar una seu permanent per a la cort amb l’establiment de la capitalitat a Madrid.

Com a monarca catòlic, va continuar mantenint l’ideal de defensa del catolicisme. Per tant, la seva política i els seus enemics no es van diferenciar gaire dels del seu pare Carles I: a més, s’hi van afegir l’enfrontament amb Anglaterra i la situació de revolta permanent a Flandes. Malgrat tot, va augmentar els seus dominis amb la incorporació de Portugal a la corona.

Intransigència religiosa i autoritarisme de Felip II

La Contrareforma i la Inquisició

En la pugna entre la reforma protestant i la contrareforma catòlica, la monarquia de Felip II es va situar com a defensora dels principis del Concili de Trento. Es van promulgar lleis per prohibir la importació de llibres i es va impedir fer estudis a l’estranger. Mentrestant, la Inquisició:

• Publicava un índex de llibres prohibits.
• Registrava biblioteques.
• Perseguia qualsevol sospitós d’heretgia.

La qüestió morisca

La monarquia va anul·lar tots els particularismes ètnico-religiosos dels moriscos. La seva situació esdevenia cada vegada més difícil, perquè suscitaven malfiança per la seva llengua i pels seus costums. A més, se’ls acusava de connivència amb els atacs barbarescos i turcs a les costes mediterrànies.

La seva situació va empitjorar amb l’augment dels impostos sobre la seda i amb l’expropiació de les terres que conreaven. Es va promulgar un decret que els prohibia l’ús de la seva llengua, de la seva manera de vestir i de les seves tradicions. Els moriscos van intentar negociar amb el rei un pagament de diners a canvi de conservar el seu estatus tradicional, però la Corona va rebutjar la proposta. Com a resposta, els moriscos andalusos van protagonitzar una insurrecció que es va estendre per Las Alpujarras, malgrat que no va aconseguir apoderar-se de Granada. La revolta va ser sufocada.

Es va decretar l’expulsió dels moriscos. La seva marxa va tenir conseqüències econòmiques molt greus per a l’agricultura i l’artesania.

Conflicte amb Aragó

La repressió de la dissidència religiosa va ser utilitzada com a càstig a qualsevol forma d’oposició a l’autoritat reial. El secretari de Felip II, Antonio Pérez, implicat en un complot polític, va fugir a Aragó i va reclamar la protecció del Justícia d’Aragó, Juan de Lanuza. Aquest es va negar a lliurar-lo amb l’argument que els ciutadans d’Aragó tenien el dret de ser jutjats pels tribunals d’aquest regne.

Felip II va acusar d’heretgia Antonio Pérez davant la Inquisició. Tot i així, la Justícia, amb el suport de les autoritats, es va negar a lliurar-lo. Felip II, infringint els Furs d’Aragó, hi va enviar un exèrcit que va posar fi a la insurrecció i va executar Lanuza.

Aquest fet va evidenciar el conflicte entre la voluntat dels territoris de la Corona d’Aragó de mantenir les seves lleis i les seves institucions, i els desigs de la monarquia d’augmentar el seu poder, d’imposar més centralització i de sotmetre les institucions tradicionals al poder reial.