Moviment obrer i carlisme a Espanya

Moviment Obrer

MOVIMENT OBRER En 1820 la introducció de noves màquines va fer la pèrdua de llocs de treball i baixada de salari, que va provocar les primeres accions de protesta. En 1821 els treballadors de la indústria artesanal van assaltar la ciutat i van cremar els telers mecànics, eren accions violentes, reben el nom de ludismo. La lluita obrera es va orientar llavors cap a la millora de les condicions laborals. En la dècada de 1830 va sorgir un primer embrió d'associacionisme obrer. Se van crear altres organitzacions que funcionaven com a Societats de Protecció Mútua. La primera va ser la societat de protecció mútua dels teixidors del cotó creada a Barcelona en 1840. L'associacionisme es va desenrotllar al llarg de la dècada de 1840 i les vagues també estaven prohibides.

L'associacionisme obrer es va estendre per molts llocs d'Espanya, reivindicava sobretot l'augment dels salaris. Les vagues en les dècades de 1840 i 1850, tant en les ciutats com en el camp. La primera sobra general l'any 1855, durant el bienni progressista, com a reacció a la introducció d'unes noves màquines filadores, que estalviaven mà d'obra i van deixar molts obrers en la desocupació.

L'associació internacional de treballadors (AIT) va constituir el primer intent d'agrupar a tots els que pensaven que era necessària l'organització dels treballadors per a aconseguir la seva emancipació i lluitar contra el capitalisme. Karl Marx, representant. Marx i els seus seguidors (socialistes marxistes) defensen que la classe obrera havia d'organitzar-se políticament per a conquistar, per mitjà de la revolució, el poder polític i econòmic i construir un nou estat. Lafargue va desenrotllar l'emancipació, una àmplia campanya a favor de la necessitat de la conquista del poder polític per la classe obrera.

La nova federació madrilenya van culminar dos corrents internacionalistes. Després de l'escissió i la crisi de l'AIT, els socialistes seguien els principis marxistes que propugnaven la necessitat de l'acció política i la conformació d'un partit de la classe obrera. La nova Federació Madrilenya es va transformar en 1879 en l'Agrupació Socialista Madrilenya, fundada per Pablo Esglésies, Partit Socialista Obrer Espanyol, (PSOE) Durant els primers anys de la Restauració, el moviment obrer va patir un retrocés per una rígida censura i de les fortes mesures repressives. El govern liberal va crear la Comissió de Reformes Socials per a les condicions de vida de la classe obrera. El PSOE va presentar un informe que denunciava els horaris prolongats, els treballs de dones i xiquets i baixos salaris obrers. L'expansió del socialisme va ser molt lenta.

En 1910, el sindicat Solidari Obrer va promoure la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT), es va convertir en la principal organització obrera del país. També en eixe mateix any, el PSOE va entrar en el joc parlamentari i va incrementar la seva força electoral i la seva influència en la vida política. La setmana tràgica, recolzat per anarquistes, socialistes i republicans. El sindicat d'orientació anarquista obrera va fer una vaga general, que va ser recolzada per la UGT i grups republicans.

Carlisme

CARLISTAS

La primera guerra carlina va ser de (1833 a 1840). Els carlins s'agrupaven davall el lema: Dios, Pàtria i Rei. Consideraven l'església com a ordre social, s'oposaven a la centralització política que defensen els antics furs, van cobrar força en el País Basc, Navarra i part de Catalunya, així com a Aragó i València. Els que recolzaven el carlisme eren membres del clero i una bona part de la xicoteta noblesa agrària. Desconfiaven de la reforma agrària defensa pels liberals perquè temen veure's expulsats de les seves terres. La guerra va prendre forces al nord, un segon focus carlí es va crear a Catalunya, (guerra de guerrilles), fustigaven les poblacions liberals i s'estenen per les zones muntanyoses.

La debilitat del carlisme va propiciar entre els transaccionistes un acord amb els liberals i els intransigents, defensors de continuar la guerra. El pacte no va ser acceptat pels sectors més intransigents i van optar per l'exili. El balanç de la guerra va ser molt negatiu i havien moltes venjances. En el govern de Francisco Cea Bermúdez, un absolutista moderat, l'immobilisme militar i polític del govern va permetre l'expansió territorial del carlisme. Al fam i les epidèmies s'afegeix els atacs carlins a poblacions protegides només or milicians locals.