Moviment Obrer i Societat al Segle XIX a Espanya: Anarquisme, Socialisme i Reformes
El Moviment Obrer a Espanya: Context i Evolució (1830-1898)
Les primeres organitzacions obreres van aparèixer a partir dels anys 30 del segle XIX, impulsades pel desenvolupament de la classe obrera i el procés industrialitzador. Aquestes organitzacions van tenir una vida molt difícil a causa de l'oposició governamental. No obstant això, a partir de la Revolució de 1868 (La Gloriosa), el moviment obrer va començar a adquirir una veritable importància.
Condicions de Vida de la Classe Treballadora
Les condicions de vida de la classe treballadora eren extremadament dures, marcades per l'explotació i la precarietat. Entre les principals característiques es trobaven:
- Habitatges compartits i insalubres.
- Jornades laborals setmanals de 60 a 120 hores (10 a 20 hores diàries).
- Discriminació salarial per a dones i nens, que cobraven menys per la mateixa feina.
- Manca de mesures de seguretat i higiene en els llocs de treball.
- Legislació laboral favorable exclusivament a l'empresari.
Característiques Generals del Moviment Obrer
El moviment obrer espanyol es va desenvolupar en un context europeu de grans mobilitzacions i l'expansió de les idees marxistes i anarquistes. Es van produir esdeveniments internacionals clau com el primer Congrés de la Internacional (AIT) el 1866 i la Comuna de París el 1871.
Després del triomf de La Gloriosa, Giuseppe Fanelli, enviat per l'AIT amb tendència anarquista, va arribar a Espanya per crear els primers nuclis de la Internacional. Posteriorment, el 1871, Paul Lafargue va arribar per impulsar nuclis més propers a les tendències marxistes.
Després del fracàs de la Primera República, el moviment obrer va guanyar molta força a causa de la decepció ocasionada pels partits republicans. Amb l'arribada al poder del Partit Liberal, es va obtenir una major llibertat i les organitzacions obreres van ser legalitzades el 1887, tot i que van continuar sent perseguides per les autoritats, especialment a les zones rurals.
Dins del moviment obrer espanyol, es van distingir quatre tendències principals:
- L'anarquisme
- El sindicalisme reformista
- El sindicalisme catòlic
- El socialisme marxista
La Societat i l'Oci al Segle XIX
La classe terratinent va reforçar una elit social més propera al prototip de rendista que al de burgès industrial. Només a Catalunya i a les zones industrials del nord d'Espanya el valor del treball va ser predominant.
L'Elit Social i el Nou Gust Burgès
A Espanya, l'excés de riquesa va definir el nou gust burgès, que buscava mostrar el seu poder en públic a través de:
- Grans cases i recepcions.
- Carruatges luxosos.
- Vestits ostentosos.
Les Noves Formes d'Oci i Diversió
En la nova societat industrial i urbana, les formes d'oci i les diversions van passar a comercialitzar-se. A Barcelona, per exemple, es va constituir la Societat del Liceu (1844), que va inaugurar el teatre el 1847 i el va reconstruir després de l'incendi de 1861. També es va difondre el gust pels jardins d'esbarjo, on hi havia cafès, restaurants i es feien balls.
El Passeig de Gràcia es va convertir en el passeig de moda de la societat barcelonina.
La Vida Social en Pobles i Ciutats
En la vida de pobles i ciutats, van adquirir importància els casinos i els cercles de propietaris. La taverna, en canvi, es va consolidar com el centre de reunió dels treballadors.
La Influència de les Idees Socials
Un sector del liberalisme espanyol va defensar la necessitat de reemplaçar el personal religiós per personal laic en la vida pública i posar fi al predomini de la moral catòlica. A finals de segle, part de la classe treballadora va començar a manifestar actituds d'oposició a la influència i el poder que tenia l'Església catòlica en la societat i en l'Estat.
La influència de les idees socialistes i anarquistes entre els obrers va afavorir la fundació d'ateneus, cases del poble i cercles obrers.
El Rol de la Dona al Segle XIX
Subordinació i Educació
La dona al segle XIX estava subordinada a l'home i privada de tot dret jurídic o polític. La Llei Moyano (1856) obligava els nens i nenes a anar al col·legi, però per separat i amb diferents objectius educatius.
Dones de l'Elit
Per a les dones de l'elit, l'objectiu principal era el matrimoni. Se les educava per ser mares i esposes servicials i agradables, i les seves activitats es limitaven a la llar i a les relacions socials familiars.
Dones Obreres
Les dones obreres representaven una important força de treball. Van participar activament en les reivindicacions obreres, i moltes es van sindicar, tot i que la seva taxa d'afiliació era més baixa.
Dones Pageses
Les dones pageses van desenvolupar tota mena de tasques agrícoles. La seva feina incloïa el treball al camp, l'elaboració de productes per a la vida familiar i les tasques domèstiques, a més de la cura dels fills, ancians i malalts.
Naixement i Consolidació del Sindicalisme Obrer
Primeres Manifestacions i el Ludisme
Les primeres manifestacions contra el nou sistema industrial van ser violentes, anònimes i espontànies. El Ludisme (1820) va ser la primera expressió de rebel·lia obrera contra la introducció de les màquines. Alguns obrers van arribar a cremar fàbriques, sent l'incendi més important el de la fàbrica Bonaplata a Barcelona l'agost de 1835.
L'origen del problema eren les dures condicions de treball, i la protesta obrera es va centrar en la demanda de millores laborals.
L'Organització Obrera: Societats de Socors Mutus
Es van crear societats de socors mutus, on els obrers lliuraven una petita quota que els assegurava una ajuda en cas d'atur, malaltia o necessitat d'assistència.
La Primera Organització Sindical a Espanya (1840)
El 1840 es va fundar la primera organització sindical d'Espanya: l'Associació de Teixidors de Barcelona, lligada a la Societat de Protecció Mútua dels Teixidors del Cotó de Barcelona. Aquesta organització tenia un caràcter mutualista i les seves reivindicacions laborals incloïen la pujada de salaris, la millora de les condicions laborals i la reducció de la jornada.
Els primers sindicats eren federacions d'oficis. Els treballadors associats pagaven una quota que no només cobria qüestions de protecció, sinó que també servia per mantenir una caixa de resistència per sobreviure en cas de vaga.
La Repressió del Sindicalisme
Els industrials catalans no van acceptar l'augment d'associacions i van pressionar perquè fossin prohibides, cosa que van aconseguir amb l'accés dels moderats al poder el 1844.
La Vaga contra les Selfactines (1854)
Amb l'arribada del Bienni Progressista, es van tornar a autoritzar les associacions de treballadors. El primer conflicte important a Catalunya va ser la vaga contra les selfactines (màquines de filar), una reacció violenta amb crema de fàbriques contra la introducció d'aquesta nova maquinària.
Els patrons van demanar al govern l'aprovació de mesures repressives contra l'obrerisme. Es van prohibir les associacions obreres, es va declarar l'estat de setge, es va ordenar l'execució del dirigent obrer Josep Barceló, es van suspendre els contractes col·lectius signats després de la vaga i es va imposar l'acomiadament lliure.
La Primera Vaga General de l'Estat (1855)
La vaga del 1855 és considerada la primera vaga general de l'Estat. Reclamava:
- Llibertat d'associació.
- Establiment d'un horari fix de treball.
- Formació d'una comissió d'obrers i patrons per anul·lar conflictes laborals.
Les propostes no van ser acceptades i es va produir la intervenció de l'exèrcit.
Les Revoltes Agràries
Causes i Manifestacions
L'augment de la població agrària assalariada va provocar un greu problema social, sobretot a Andalusia. El 1840, una onada de manifestacions i d'ocupacions de terres va recórrer el camp andalús. Les males collites van provocar situacions de fam que van enfonsar molts pagesos en la misèria.
Els moviments agraris van ser més intensos a Andalusia, Castella i les zones muntanyoses d'Aragó. L'any 1861, un aixecament a Loja va assolir una gran intensitat.
El Bandolerisme com a Resposta Social
Entre 1860 i 1870, el bandolerisme es va estendre per Andalusia com a resposta individual i violenta a la magnitud de les desigualtats socials.
Ideologies del Moviment Obrer: Anarquisme i Socialisme
El Socialisme Utòpic i el Republicanisme
El pensament del socialisme utòpic es caracteritzava per:
- Criticar el sistema social i econòmic del capitalisme.
- Denunciar l'individualisme i les desigualtats.
- Buscar una societat justa i fraternal, rebutjant la competència i l'explotació.
- Cercar la felicitat i el benestar general.
- Desconfiar de la política i dels polítics.
A Catalunya, el socialisme utòpic va començar cap al 1830. El diari barceloní El Vapor va publicar articles sobre el tema l'any 1835. A la resta d'Espanya, l'utopisme va arribar per Andalusia, amb Joaquín Abreu com a líder, qui defensava la creació de falansteris i cooperatives de producció i consum. Escriptors com Fernando Garrido, Sixto Cámara i Francesc Pi i Margall també van difondre el socialisme i el cooperativisme.
El primer obrerisme va estar vinculat al republicanisme federal.
L'Arribada de la Internacional (AIT) a Espanya
L'arribada a Espanya de les ideologies internacionalistes va comportar que una bona part del proletariat català adoptés una actitud apolítica i propera a l'anarquisme.
Després del triomf de la Revolució de Setembre de 1868, va arribar a Espanya un enviat de l'AIT, Giuseppe Fanelli, que va viatjar a Madrid i Barcelona per crear els primers nuclis afiliats a la Internacional. Els membres més destacats van ser Anselmo Lorenzo i Ramon Farga Pellicer.
Els primers nuclis tenien una ideologia anarquista, que defensava l'eliminació de l'Estat i la religió, i la vaga general com a forma de lluita. Aquesta ideologia va tenir molta influència entre el proletariat català i els camperols andalusos.
El 1870 es va fundar la Federación Regional Española (FRE) de l'AIT al Congrés de Barcelona, amb la vaga general com a mitjà de lluita i la revolució social com a objectiu per acabar amb el capitalisme.
El nombre de treballadors afiliats a sindicats pertanyents a l'AIT va passar de 20.000 a 40.000, amb els nuclis més importants a Catalunya, València, Andalusia, Madrid i Valladolid.
Crisi i Divisió de la FRE
El 1871, Paul Lafargue, gendre de Karl Marx, va arribar a Madrid i va impulsar la creació d'un grup d'internacionalistes madrilenys més favorables a les posicions marxistes. Francisco Mora, José Mesa i Pablo Iglesias van liderar una campanya a favor de la necessitat que la classe obrera conquerís el poder polític.
Les diferències entre els dos corrents van provocar l'expulsió dels madrilenys de la FRE i la fundació de la Nueva Federación Madrileña, de caràcter marxista.
Tot i que la Internacional va ser declarada il·legal arreu d'Europa, a Espanya els nuclis de la FRE van continuar la seva expansió i durant la Primera República van assolir el seu nombre màxim d'afiliats. La FRE de l'AIT va perdre força i la seva caiguda definitiva va tenir lloc quan va ser declarada il·legal pel nou règim de la Restauració.
Corrents Anarquistes a Espanya
La Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE)
El 1881 es va fundar la Federación de Trabajadores de la Región Española (FTRE), amb major importància a Catalunya i Andalusia, actuant des del sindicalisme i reivindicant millores per als obrers.
Els anarquistes eren majoritaris a Catalunya, Andalusia, País Valencià i Múrcia. Eren contraris a la intervenció dels obrers en la vida política, s'oposaven a la creació de partits polítics obrers, a la participació en les eleccions (no acceptaven la democràcia burgesa) i a la presència d'obrers dins les institucions. El seu objectiu era la destrucció de l'Estat i la creació d'una organització social alternativa, trencant amb els partits polítics d'esquerres.
La Federación Española de la Internacional (FRE) va passar a anomenar-se Federación de Trabajadores de la Región Española (FTRE), amb jornalers a Andalusia i obrers a Catalunya, desenvolupant una acció sindical de caràcter reivindicatiu.
Divisions Internes: Col·lectivisme vs. Anarcosindicalisme
L'anarquisme es va dividir en dos corrents principals a principis del segle XX:
-
Anarcocol·lectivisme:
- Defensava una col·lectivització total de l'economia i l'eliminació de la propietat privada.
- Partidaris de l'acció directa (ús de la violència contra l'Estat, la burgesia i l'Església).
- Organitzats en petits grups autònoms que treballaven de manera secreta.
- Minoritaris dins l'anarquisme, però molt influents.
-
Anarcosindicalisme:
- Inspirat en Bakunin.
- Defensava la col·lectivització dels mitjans de producció, però no dels béns materials.
- Crítics amb les accions violentes i la lluita secreta.
- Lluitaven contra la patronal amb la vaga revolucionària i la creació de caixes de resistència.
- Partidaris de l'enfrontament abans que de la negociació.
- Majoritaris dins el moviment anarquista i dins la FTRE.
Aquest segon corrent, l'anarcosindicalista, seria l'embrió de Solidaridad Obrera (1907) i del sindicat CNT (Confederación Nacional del Trabajo) (1910) a principis del segle XX.
Accions Anarquistes i Repressió de l'Estat
A finals de segle, les accions anarquistes van tenir un gran ressò per la importància dels esdeveniments:
- 1893: Paulino Pallás atempta contra el capità General de Catalunya, Martínez Campos.
- 1893: L'anarquista Santiago Salvador llança dues bombes al Gran Teatre del Liceu.
- 1896: Un anarquista francès atempta contra la Processó de Corpus al Carrer de Canvis Nous de Barcelona.
- Creació de la Mano Negra a Andalusia.
La resposta de l'Estat va ser una repressió indiscriminada. El punt crític van ser els Processos de Montjuïc, on diverses persones van ser detingudes, processades i executades. Com a venjança, l'anarquista Michele Angiolillo va assassinar el president Cánovas del Castillo.
La premsa de l'època va reflectir aquests esdeveniments. Per exemple, Progrès Illustré va mostrar l'execució d'anarquistes a Jerez (Andalusia), on l'anarquisme andalús va ser acusat d'estar darrere d'una associació anarquista clandestina anomenada La Mano Negra. Anys més tard es va demostrar que La Mano Negra va ser un muntatge del govern per tenir una excusa per reprimir l'anarquisme. Le Petit Journal va mostrar l'atemptat anarquista al Gran Teatre del Liceu de Barcelona.
Conseqüències i Reorganització de l'Anarquisme
La repressió violenta per part de l'Estat va dificultar el creixement del moviment obrer i va provocar una divisió de l'anarquisme entre els partidaris de l'acció directa violenta i els partidaris de l'acció de masses. Vells anarquistes i amplis grups obrers es van manifestar contraris a la violència, evidenciant la necessitat de crear organitzacions de caràcter sindical seguint les premisses de l'anarcosindicalisme. Així, es van fundar Solidaridad Obrera i la CNT a Barcelona.
El Socialisme Obrer a Espanya
Orígens del PSOE i la UGT
El socialisme a l'Estat espanyol va seguir les idees de Karl Marx i Friedrich Engels. La Nueva Federación Madrileña es va transformar en l'Agrupación Socialista Madrileña, fundada per Pablo Iglesias, que va ser el nucli originari del Partido Socialista Obrero Español (PSOE).
El PSOE presentava un programa de reformes immediates. El 1886 es va publicar el seu òrgan de premsa, El Socialista, i el 1889 es va afiliar a la Segona Internacional Socialista. El 1888, el partit va celebrar el seu primer congrés a Barcelona i va fundar la Unión General de Trabajadores (UGT), que englobava tots els sectors de la producció i exigia als treballadors respectar el reglament i els acords aprovats.
Pablo Iglesias era el líder indiscutible de les dues organitzacions. El 1890, van participar activament en la primera celebració del Primer de Maig com a jornada de reivindicació obrera.
Principis i Objectius del Socialisme Marxista
Els socialistes eren partidaris de la revolució social, de la prohibició de la propietat privada i de les classes socials. Defensaven la intervenció dels obrers en la vida política i la necessitat de la creació de partits obrers per participar en les eleccions i tenir presència dins les institucions de l'Estat. També eren partidaris d'assolir reformes laborals i socials immediates i progressives.
Expansió i Influència del Socialisme
El programa del PSOE era revolucionari, i es presentaven a les eleccions per aconseguir diputats al Parlament. Pablo Iglesias va ser elegit diputat l'any 1910.
La UGT, tot i ser independent del PSOE, mantenia una relació molt estreta. Centrava la seva activitat a aconseguir millores laborals per als obrers, utilitzant la vaga com a instrument de lluita, però també la negociació col·lectiva. El socialisme es va expandir i donar a conèixer a través de les Cases del Poble. La gran lluita en aquest període va ser aconseguir la jornada de 8 hores.
El PSOE i la UGT tenien molta influència a Madrid, Astúries i el País Basc. No van tenir èxit a Catalunya i Andalusia, on dominava l'anarcosindicalisme, tot i que hi tenien petits nuclis.
El Reformisme Social i la Qüestió Obrera
La Consciència de la Necessitat de Reformes
La duresa de les condicions de vida i de treball dels obrers, juntament amb l'aparició de sindicats de classe, sindicats reformistes i sindicats catòlics, va generar una creixent pressió sobre l'Estat i els patrons de les fàbriques. Això va fer que alguns sectors del liberalisme prenguessin consciència de la necessitat de normalitzar les relacions de treball.
Primeres Lleis i la Comissió de Reformes Socials
Els governs van començar a plantejar l'oportunitat que l'Estat exercís una acció compensatòria i reglamentés les relacions econòmiques i laborals. L'any 1878, es van aprovar les primeres lleis reguladores dels treballs perillosos per als infants, la creació de refugis per a invàlids laborals i la construcció de barris per a obrers.
El 1883 es va crear la Comissió de Reformes Socials, un òrgan de govern amb la finalitat d'informar sobre la condició obrera i de promoure el reformisme social. No obstant això, la major part de les lleis reguladores del treball i de negociació col·lectiva no van ser aprovades fins a les primeres dècades del segle XX.