El naixement del moviment obrer a Espanya (s. XIX)
La classe obrera a Espanya
Malgrat la limitació del desenvolupament econòmic espanyol, sorgí un proletariat integrat principalment per treballadors de fàbriques a Catalunya i el País Basc, miners i empleats de ferrocarril. Aquest col·lectiu estava sotmès a unes condicions de vida molt dures: salaris insuficients, llargues jornades laborals, manca d’habitatges, atur i treball infantil. Com a resposta a aquesta situació, es configurà el moviment obrer, especialment important a Catalunya.
Dins el procés de formació del moviment obrer espanyol fins a la Restauració, podem distingir dues grans fases:
Fins al 1868: Un moviment poc estructurat
Inicialment, tingueren lloc conflictes socials basats en la destrucció de màquines (Alcoi 1821, fàbrica de Bonaplata a Barcelona el 1835). En els anys 40 apareixen associacions obreres d'àmbit local amb un caràcter marcadament mutualista, com l'Associació Mútua d’Obrers de la Indústria Cotonera (1840).
Les idees del socialisme utòpic de Fourier i Cabet s'estengueren sobretot a Catalunya i a Andalusia, on foren difoses per Fernando Garrido. D’altra banda, els obrers donaren suport en ocasions a grups polítics que defensaven alguns dels seus objectius (com el sufragi universal), com els progressistes, els demòcrates i els republicans, els quals utilitzaren els obrers com a força de xoc en les seves mobilitzacions polítiques: la revolució de 1854 i la revolució de 1868.
El Sexenni Revolucionari (1868-1874)
Durant aquest període, el moviment obrer espanyol aconseguí estructurar-se per primera vegada. Aprofitant les llibertats democràtiques (sufragi universal, dret d’associació i d’expressió, etc.) consagrades per la Constitució de 1869, es produí un fort creixement de l’obrerisme organitzat, que es vinculà amb l'europeu mitjançant la Primera Internacional (AIT).
- Congrés obrer: El primer congrés obrer espanyol se celebrà a Barcelona el 1870, on tingué un paper destacat el mallorquí Francesc Tomàs.
- Corrents ideològics: A Espanya destacà l'anarquisme (Bakunin) dins el moviment obrer d’aquest període, especialment a Catalunya i Andalusia, mentre que el marxisme (Marx, Engels) únicament tingué un nucli rellevant a Madrid.
Ambdós corrents s’oposaven al capitalisme i aspiraven a establir un nou ordre social més just. Els anarquistes espanyols donaren suport a les insurreccions cantonals de 1873 i encapçalaren l’alçament d’Alcoi. Després del cop d’Estat de Pavia, s’inicià una forta repressió que suposà una important desfeta per al moviment obrer.