Napoleó Bonaparte: Consolat, Imperi i Caiguda

El Consolat i les Reformes de Napoleó a França

Al principi del Consolat, Napoleó compartia el poder amb dos cònsols més (triumvirat), però el 1802 es va declarar cònsol únic i vitalici. El Consolat va redactar una nova Constitució, que establia un executiu fort, limitava el sufragi als més rics i anul·lava la Declaració dels Drets. Durant els anys del Consolat, Napoleó va posar fi a les protestes populars i va reprimir el jacobinisme i les tendències democràtiques. També va integrar els reialistes al règim amb mesures com ara el retorn dels emigrats i el restabliment del culte catòlic per mitjà d'un Concordat. Napoleó Bonaparte va anar acumulant progressivament el poder a les seves mans fins que l'any 1804 es va fer coronar emperador.

Un cop va haver establert un control ferri de l'ordre públic, Napoleó va emprendre la creació de noves institucions i tot un seguit de reformes que consolidessin les conquestes del 1791. Aquestes reformes incloïen:

• En primer lloc, va elaborar un Codi Civil (1804), un Codi de Comerç (1807) i un Codi Penal (1810) que sancionaven la igualtat davant la llei, el dret a la propietat, la llibertat individual, de consciència i de treball, i el lliure accés als càrrecs públics.
• En segon lloc, va dur a terme una centralització administrativa, per mitjà de prefectes, representants del cap de l'Estat als departaments, que eren els encarregats d'aplicar les disposicions del govern.
• Finalment, va desenvolupar l'ensenyament públic i la uniformització lingüística.

L'Expansió i el Declivi de l'Imperi Napoleònic a Europa

L'acció exterior va ser l'altre gran component de l'etapa napoleònica. Després de ser coronat com a emperador i que l'interior s'estabilitzés, Napoleó va emprendre una política de conquestes que el va dur a dominar Europa des de l'Elba fins a la Península Ibèrica. Pretenia crear un imperi amb el centre a França i implantar les institucions revolucionàries als territoris ocupats amb l'objectiu de fer trontollar els règims absolutistes. La seva condició d'invasor, l'ús de la força i l'explotació econòmica dels territoris conquerits van generar fortes resistències, no tan sols de l'absolutisme, sinó també de liberals que oposaven el seu sentiment nacionalista a l'ocupant.

El domini francès sobre Europa va assolir el màxim apogeu l'any 1812. A partir d'aleshores, el fracàs a Rússia, les dificultats a Espanya i la formació d'una gran coalició europea (1813) van provocar el declivi de Napoleó. L'ocupació de París per les forces coalitzades, el 1814, va comportar la destitució de Bonaparte i el restabliment dels Borbó, en la persona de Lluís XVIII. Napoleó fou confinat a l'illa d'Elba, però el descontentament popular, amb la restauració de l'absolutisme, va afavorir el retorn efímer de Napoleó (els Cent Dies). Va ser derrotat definitivament per les potències aliades a la batalla de Waterloo (1815) i confinat a l'illa de Santa Helena fins a la seva mort.