Neoclassicisme: Art, Història i Característiques

Art i humanitats30 de des. 20244,47 KB

1. Referents Històrics

La Revolució Francesa i la Revolució Industrial van comportar una transformació política, social i econòmica al segle XIX.

Revolució Francesa: triomf de la burgesia i final de l'Antic Règim.
Revolució Industrial: aparició del proletariat, de la fàbrica i noves relacions socials.
A França:
- Revolucions burgeses (1789, 1830)
- Revolucions obreres (1848)
Nacionalisme: creació de nous estats (Grècia) i independència de les colònies americanes d'Espanya.
Canvis socioeconòmics: creixement de la població (necessitat d'urbanitzar les ciutats), noves energies i mitjans de transport.
Noves doctrines socials: socialisme i anarquisme.

Roma i París seran les capitals artístiques:

Roma: origen del neoclassicisme.
París: important neoclassicisme arquitectònic i capital mundial de l'art a partir del romanticisme, sobretot en pintura.
A Anglaterra i a Alemanya es desenvolupà un romanticisme propi.

Neoclassicisme: és l'estil de la Il·lustració i conviu amb el final del Rococó (en l'arquitectura anglesa comença al principi del s. XVIII).

Romanticisme: s'inicia a França en contrast amb la pintura neoclàssica. Conviu amb el Neoclassicisme.

És l'estil en què s'imita l'estètica de l'art grecoromà durant la 2a meitat del s. XVIII i primers anys del XIX a Europa.
És el moment en què es recupera l'interès per la filosofia clàssica, la història de Grècia i Roma i la política republicana i democràtica.
És una reacció estètica contra els excessos del Barroc i del Rococó, vol sotmetre l'art a la raó, buscant l'equilibri i l'harmonia.
Es basa en els models grecs (que es consideren els més purs).
És una adaptació i revisió de l'art clàssic al s. XIX.
És un art academicista, s'ajusta a unes normes fixades per una autoritat acadèmica (en correspondència amb la Il·lustració).
Va en contra del Rococó perquè es considera un art decadent de l'aristocràcia (per això té molt èxit a França i als EUA, que fan les primeres revolucions).

Vol recuperar l'equilibri formal clàssic amb estructures i elements decoratius de l'Antiga Grècia i de Roma.
Es converteix en l'arquitectura oficial i acadèmica de tot el segle XIX.
Difusió molt ràpida a Espanya, Alemanya, Gran Bretanya i els Estats Units.
Autors més destacats: Pierre Alexandre Vignon, Jacques-Germain Soufflot, Claude-Nicolas Ledoux...

Supera el model barroc i retorna a l'estètica clàssica a partir de copiar l'escultura grega.
Per tant, és una escultura més harmoniosa que té les següents característiques:
- Claredat compositiva.
- Protagonisme de la figura humana. Gèneres: retrat (per a la burgesia), monument públic i monument funerari.
- Temàtica mitològica i també religiosa (però allunyada del Barroc).
- "Fredor" formal, reforçada per l'ús del marbre i el bronze (en comptes de la fusta).
Roma esdevé la capital de l'escultura i Antoni Cànova, el principal escultor. Interpreta els models clàssics i dóna sensibilitat als seus personatges.

Estil burgès lligat a la Il·lustració, l'exaltació de la raó, el liberalisme i els avenços científics.
Fruit del redescobriment de l'art grec (cerca de la bellesa ideal a través d'uns cànons).

Reacció als "divertiments" de la pintura del Rococó.
S'inspira en l'ordre i l'equilibri de l'antiguitat:
- Perspectiva lineal, tots els personatges en un pla únic, com en els frisos grecs (simplicitat compositiva), i estatisme.
- Predomini de la línia davant del color (amb colors vius i ben contornejats) i ús de llum freda i solemne.
- Temàtica clàssica: nus, continguts heroics i moralitzadors (temàtica cívica al serveis de la Revolució Francesa i Napoleó).
Pintura centrada a París.
Principals autors: Ingres i David.