Nietzsche: Crítica de la Moral i la Veritat

La Genealogia de la Moral

Nietzsche critica la moral cristiana de l'època, rebutjant la idea d'una veritat absoluta. Segons ell, deixar de banda la vida terrenal per una suposada vida millor és un gran error de la cultura occidental, culpa que atribueix a Plató. Qüestiona la immutabilitat del bé i busca el seu origen a través de la genealogia de la moral.

Identifica dues voluntats creadores de valors:

• Noble (bo): allò que el noble fa (violència, sexe, valentia...).
• Dolent: allò baix, inferior.

La moral del noble és d'autoafirmació i creadora de valors. En canvi, la moral de l'esclau sorgeix del ressentiment del feble envers el fort. Per a l'esclau, el bo és el contrari del que fa el noble, i el pervers és justament el que el noble practica.

Històricament, la mirada ressentida sembla haver triomfat, com si els xais haguessin convertit els llops en herbívors, convencent-los dels seus valors. La moral noble està a favor de la vida, mentre que la moral de l'esclau hi està en contra. Nietzsche relaciona el cristianisme amb el platonisme, ja que ambdues doctrines situen el sentit de la vida en un altre món.

La Mort de Déu i el Nihilisme

Amb la mort de Déu, la moral de l'esclau perd el seu fonament. Segons Nietzsche, la gent ja no hi creu, però ho dissimula. Aquest nihilisme implica actuar seguint uns valors que es sostenen en el no-res, fent veure que encara hi creuen.

Nietzsche té l'esperança que, en comprendre aquesta situació, la humanitat creï nous valors a favor de la vida, encarnats en el superhome. Representa aquest procés amb la metàfora del camell (vells valors), el lleó (Nietzsche) i el superhome (nous valors). La moral de l'esclau necessita l'existència de la moral noble per subsistir. En l'època de Nietzsche, el compositor Wagner representava la moral noble.

Veritat i Mentida

Nietzsche analitza el llenguatge com a lloc de la veritat, negant l'existència d'una veritat absoluta i incognoscible. El coneixement, l'orgull de l'ésser humà, ens distingeix dels animals. Com a animals som febles, i per això defensem el coneixement com a fortalesa.

El coneixement s'expressa amb el llenguatge, que no reprodueix la realitat tal com és, sinó que la representa mitjançant metàfores, és a dir, paraules que es refereixen a la realitat a través de semblances. Ens expressem en conceptes que abasten una multitud de coses diferents.

Establim com a veritat fragments de la realitat sota un acord comú. Nietzsche critica que, en la seva època, la gent sembla haver oblidat aquest fet, fent referència a l'optimisme científic imperant. Així, diem que el cel és blau perquè no el podem concebre d'una altra manera, i ho considerem una veritat.

Nietzsche distingeix entre:

• Home racional (camell, vells valors): veritat com a correspondència, concepció metafísica, pensar conceptual (científic), darrer home.
• Intuïtiu (lleó, Nietzsche): veritat com a perspectiva, perspectivisme, pensar intuïtiu (artista), superhome.