Nietzsche: Crítica a la Raó, Mestres de la Sospita i Apol·lo/Dionís

Nietzsche i la funció de la raó

Nietzsche cita sovint, i amb respecte, Kant. Però s’oposa a ell perquè creu que la raó no pot funcionar en el buit sinó que ha de servir la vida.

Els mestres de la sospita: Marx, Nietzsche i Freud

• Marx sospita que el món es mou per l’economia i no per les idees, però que la burgesia les ha utilitzat per mantenir formes de poder (política, religió, moral).
• Nietzsche sospita dels valors tradicionals i culturals considerats “sagrats i inviolables”.
• Freud (1856-1939) sospita que hi ha un món inconscient, on es refugien els instints i desitjos, que governa els nostres actes i la nostra cultura “reprimida”.

La crítica de Nietzsche al cristianisme

És evident que Nietzsche representa la crítica més descarnada contra el cristianisme —i el judaisme—. La mort de Déu, la crítica als sacerdots, la “paròdia” de Crist en Zaratustra i en Ecce homo, escrites per Nietzsche en to visceral, provocaren idèntica reacció visceral: Nietzsche és un escriptor maleït que rep en la bogeria el càstig a la seva gosadia. Entre Nietzsche i els cristians hi ha un malentès que cal superar. Fill i nét de predicadors, se sent cridat a enderrocar ídols i a denunciar els autors de la mort de Déu i, es transforma així, en un predicador laic i “irreverent” als ulls de la intel·lectualitat de l’època.

Els principis estètics: Apol·lo i Dionís

Dionís: L'embriaguesa i el furor bàquic

Dionís era el déu grec del vi, l’embriaguesa i la vegetació. El seu culte procedia de Tràcia i es va introduir a Grècia en data relativament tardana, però es va estendre molt ràpidament, sobretot per l'Àtica (ss. V-IV), i més tard a Itàlia (s. II a.C.). Rebia nombrosos sobrenoms: Bacus, Ditirambos, Zagreu... i es pensava que habitava al cim de les muntanyes. Els cultes dionisíacs consistien en orgies místiques, que permetien la unió amb el déu per mitjà del «furor bàquic»; a l'Àtica s’organitzaven a la primavera festes del vi, concursos de poesia ditiràmbica i representacions teatrals (cfr. Eurípides, Les bacants).

Apol·lo: La llum, la forma i la raó

Apol·lo era un déu de l’Olimp, déu del sol, la llum i la claredat; el seu santuari principal es trobava a Delfos. Apol·lo vol superar la realitat amb la creació d’un món d’aparences, lliure i joiós; és el déu de la forma artística; es val, per a la seva creació, de principis racionals com el de contradicció i d’altres irracionals, com el somieig; ambdós plegats li permeten romandre impassible davant l’embat de les ones de la vida perquè ha creat formes estables a les quals afermar-se.