Nietzsche: L'origen de la tragèdia i l'esperit lliure
La filosofia de "L'origen de la tragèdia"
Nietzsche planteja una lluita contra Parmènides, Plató i la tradició metafísica, proposant un retorn a Heràclit. Defensarà una visió tràgica del món que s’oposa obertament al socratisme i al predomini de la lògica i la racionalitat intel·lectual.
Dionís i Apol·lo: El dualisme artístic
- Foscor (Dionís): Representa el transmón metafísic, l'arkhé i l'Ú primordial. Aquí es troba el Fatum (saber essencial).
- Escenari (Apol·lo): És el món visible on resideixen la raó i els sentits. Seria el món ideal i la idea del Bé-Sol de Plató. És fix, immutable i representa la llum.
L'art arriba a la comprensió dels ponts metafísics a través de la música de Richard Wagner i la figura del geni artístic.
La crítica a la raó i a Sòcrates
La raó no és suficient; la bogeria (al transmón) no és clara ni distinta, qüestionant així Descartes i la seva teoria de la realitat. Aquesta visió converteix l'autèntica realitat en teatre. Sòcrates esdevé la figura de la il·lustració hel·lena amb la qual l'esperit grec va perdre la seva seguretat instintiva i profunditat vital. La raó teòrica no és la via adequada, ja que és una activitat que opera a través del principi d'identitat.
Art: L'individu és capaç de penetrar al Cosmos fins a descobrir el seu secret més radical.
El període il·lustrat de Nietzsche
En aquesta etapa es produeix una inversió de les idees de la filosofia anterior. L'home teòric i el coneixement racional esdevenen allò essencial. Nietzsche nega ara la distinció entre un Ú primordial i allò fenomènic, lluitant contra els transmons i proclamant el predomini de la ciència positiva. Davant el seu tribunal hauran de desfilar la religió, la metafísica, la moral i l’art.
La ciència com a crítica de la tradició
La "ciència" s'entén com una crítica de la filosofia, de la religió, de la moral i de l’art tramesos, basada en la demostrabilitat. Els límits que la raó no coneix són considerats pseudoconeixement, sofisteria, transmón o imaginació. Es critica el platonisme, no pel seu mètode racional, sinó per duplicar el món fenomènic en un altre d’essències "reals".
L'esperit lliure i la recuperació de la immanència
L'objectiu és eliminar la creença en allò transcendent. Es tracta d'un trànsit en què l'"esperit lliure" pren possessió de si mateix, recuperant les figures alienades en un altre món (el metafísic) pel propi ésser humà occidental. Allò transcendent és portat al pla d'allò immanent, d’allò humà, i l'esperit lliure es descobreix a si mateix com a dictador de valors, de manera que aquests ja no procedeixen d’instàncies estranyes a la voluntat humana.