Nietzsche: Veritat, Autoengany i l'Origen dels Valors Morals
Nietzsche i el Coneixement: La Capacitat d'Autoengany
Per Nietzsche, la distinció entre món vertader i món aparent és falsa. Només hi ha una realitat, un món que és expressió de la voluntat de poder, la realitat captada amb la nostra experiència sensible. Aquesta realitat està mancada de sentit i de valors. És un món en constant canvi i transformació. La veritat d’aquest món és una «veritat tràgica». L’existència revela el seu caràcter angoixant, incomprensible i amenaçant.
En aquesta situació, a l’home no li és possible trobar cap senyal d’esperança. Per sortir d’aquesta situació inicial, l’home necessitarà crear una ficció i creure-hi. Necessitarà enganyar-se a si mateix per tal que la incertesa quedi oblidada. Per tant, l’home, l’ésser més dèbil enfront de la resta d’espècies, només podrà subsistir mitjançant la seva capacitat d’autoengany. Ha d’apartar de la seva consciència l’impacte emocional d’aquella experiència originària i dolorosa, i veure’s com quelcom superior. Ha de fingir i creure en una realitat diferent. Aquesta capacitat per a les ficcions es desenvoluparà amb el coneixement.
L'Origen dels Valors Morals segons Nietzsche
La Moral del Noble i la Imposició de Noms
Per Nietzsche, bo era el nom que rebien els nobles grecs, que tenien una posició superior. Per contra, allò dolent és allò plebeu. La primitiva creació de valors morals, doncs, parteix d'una posició d’autoafirmació dels homes superiors i no de cap acció desinteressada.
Es pot dir que es tractaria de l’atorgament del dret a crear valors i no de res que tingui a veure amb el profit. Per Nietzsche, aquí trobem el fet de donar noms com una manifestació del poder dels qui dominen, com a imposició de les seves metàfores.
Percepció i Perspectivisme: No hi ha una Realitat Correcta
Els éssers humans només podem viure segurs en la realitat, modelant-la segons els nostres interessos. Altres éssers vius perceben la realitat d’una manera diferent a la nostra i capten, per exemple, colors o sons inaccessibles per a nosaltres. No podem preguntar-nos quina de totes aquestes percepcions és la més correcta perquè cap d’elles ho és.
Totes depenen d’una perspectiva diferent: el que li és útil a cada individu per subsistir. Una percepció correcta seria aquella en què l’objecte percebut troba una expressió adequada en el subjecte que el percep. Però no hi ha cap percepció correcta, ja que els mateixos òrgans sensorials ens imposen unes limitacions; tota percepció és una modificació.