Normativització de la llengua galega i evolució del teatro galego al segle XX
Normativització de la llengua galega
Totes les llengües presenten una forta tendència a la dispersió, i l'existència d'una variant estàndard contribueix a frenar-la. La variant estàndard és aquella que es tria com a model de llengua comuna i que és acceptada pels parlants com a norma de correcció idiomàtica. Aquesta variant correspon al nivell mitjà i al registre formal.
La construcció de la variant estàndard és el que es coneix amb el nom de normativització lingüística: l'elaboració d'un codi que fixa unes normes comunes per a tots els parlants.
Tasques fonamentals
- Estandardització (fixació d'una variant per sobre de les diferents variants)
- Grafització (concreció d'una norma ortogràfica)
- Modernització (capacitació de la llengua per ser usada en totes les formes de discurs)
Es desenvolupa en dues fases:
- Selecció i fixació
- Expansió i conreu
La norma estàndard ha d'excloure les interferències, les formes incorrectes de la llengua pròpia per pressió d'una altra i les desviacions de la norma.
Algunes llengües del nostre entorn (castellà, francès, portuguès...) van dur a terme aquest procés ja des dels segles XVI i XVII, però el gallec, a causa de la situació subordinada que vivia en aquell període històric, no va emprendre aquesta tasca fins al segle XIX.
Les quatre etapes del gallec estàndard
- Gallec popularitzant (fins a finals del s. XIX): gallec oral i escassa pretensió codificadora.
- Gallec enxebrizant (fins al 1936): no hi havia un model únic d'escriptura culta, ni una gramàtica ni un diccionari de consulta.
- Gallec protoestàndard (fins a finals dels anys 70): ja se sent com una necessitat per a la normalització l'existència d'una norma comuna.
- Gallec estàndard (fins avui): es procura un gallec supradialectal, fidel a la llengua oral, coherent amb la història i en harmonia amb les llengües del seu entorn.
L'estàndard del gallec es determina en les Normes ortogràfiques i morfolòdiques de la llengua galega, aprovades el 1982 pel Parlament i elaborades per l'ILGA i la RAG.
Es van produir reaccions en contra per part dels defensors d'un major acostament al portuguès.
La solució al conflicte va arribar amb la modificació de les normes realitzada el 2003.
El teatre galego després de la guerra civil
La guerra civil va provocar un prolongat silenci literari i editorial que només va començar a superar-se a principis dels anys cinquanta. El teatre va patir aquest fenomen d'una manera molt especial, perquè, en ser un espectacle social que implica la posada en escena en un espai públic, la seva recuperació va ser més tardana.
Durant la dècada dels cinquanta conflueixen a Galícia tres línies temàtiques:
- Obres que continuen el teatre costumista o de comèdia urbana desenvolupats a la preguerra per un sector de les Irmandades da Fala.
- Obres que continuen les línies modernitzadores del teatre de preguerra (Otero Pedrayo: O desengano do Prioiro).
- Una línia nova basada en obres existencialistes que tradueixen teatralment les angoixes, els problemes filosòfics i el pessimisme en el gènere poètic de l'«Escola da Tebra» (Carballo Calero, O auto do prisioneiro).
La «Generació dels 50»
Els autors de l'anomenada «Generació dels 50» es van dedicar al conreu del teatre en un context històric i cultural (dictadura franquista) en què la majoria de les seves obres van romandre inèdites o, en el millor dels casos, com a «teatre per llegir». L'estrena de L'incert senyor Don Hamlet d'Álvaro Cunqueiro (1959) marca la consolidació del procés de recuperació teatral, de modernitat i de qualitat.
Altres autors d'aquesta generació són Manuel María, Xohana Torres, Mª Xosé Queizán, Daniel Cortezón i Bernardino Graña.
El teatre independent i el Grup Abrente
A partir dels anys 60, el teatre gallec renaix de la mà del teatre independent, quan la situació socioeconòmica permet la recuperació de les activitats teatrals. El primer grup va ser «O Facho», creat a A Coruña per Manuel Lourenzo el 1965.
El 1973 l'Associació Cultural Abrente posa en marxa una Mostra de Teatre de Ribadavia, que es desenvoluparà fins al 1980.
Al voltant d'aquestes mostres apareix el Grup Abrente o «Grup de Ribadavia», un conjunt de dramaturgs gallecs que van explorar noves tendències i van aconseguir renovar i consolidar el teatre als anys 70 i principis dels 80. Hi van formar part autors com Manuel Lourenzo, Euloxio R. Ruibal o Roberto Vidal Bolaño.
Autors destacats
- Manuel Lourenzo: és autor d'una obra teatral extensa i original. En les seves primeres obres reinterpreta els mites clàssics relacionant-los amb l'actualitat política del moment, com a Traxicomedia do vento de Tebas namorado dunha forca.
- Euloxio R. Ruibal: combina experimentació i tradició. En la seva obra Zardigot tracta el conflicte de la Guerra Civil.
- Roberto Vidal Bolaño: va ser un home dedicat en exclusiva al teatre, un teatre profundament innovador, perquè combina amb mestria elements de la cultura teatral gallega, de la dramatúrgia d'avantguarda i del llenguatge cinematogràfic.
El teatre va patir més que altres gèneres les conseqüències de la guerra i la postguerra. A Galícia, entre els anys 50 i 65, s'escriu més un teatre per llegir que per representar, on destaca l'obra de Cunqueiro. Només quan les condicions socioeconòmiques permeten la recuperació de les activitats teatrals, el teatre gallec renaix de la mà del teatre independent.