Oposició al franquisme: exili, guerrilla i resistència (1939-1965)
Juny 2004. Oposició al franquisme
A oposició política al franquisme hagué de manifestar-se des de la clandestinitat i va estar sotmesa a una forta repressió policial i judicial (Llei de Responsabilitats Polítiques, Tribunal de Orde Públic). Durant el franquisme hi va haver constantment presos polítics, censura, control dels mitjans de comunicació i marginació dels represaliats i enemics polítics. L'oposició política va partir inicialment dels partits i sindicats derrotats a la guerra, però progressivament van sorgir noves formes d'oposició, fins i tot des de dins del mateix règim, reclamant llibertats.
La fi de la guerra civil va obligar els vençuts a posar-se a salvo del sistema repressiu de Franco. L'oposició al règim es va manifestar en aquesta primera etapa del franquisme en dos àmbits: els exiliats des de l'exterior i la resistència guerrillera a l'interior.
Una gran part dels exiliats es van traslladar a França. Mèxic va ser un altre país d'acollida, on es va establir el govern republicà a l'exili. La URSS va ser un altre país important d'acollida, especialment per als afiliats al Partit Comunista.
La tasca dels republicans exiliats es va manifestar en diversos fronts: manifestacions a la premsa i la ràdio dels països d'acollida, publicació de llibres i assajos, etc.
Els grups i partits polítics del bàndol republicà es van caracteritzar per la falta de cohesió i d'objectius comuns entre ells.
Dins d'Espanya es va mantenir una guerrilla antifranquista. Els guerrillers, també anomenats maquis o fugitius al bosc, van organitzar una resistència que va durar, en alguns casos, gairebé trenta anys (l'últim guerriller, anomenat "Piloto", va morir amb les armes a la mà el 1965). Al principi, es tractava de simples escapats o fugitius de la repressió de Franco pels boscos; després es van convertir en guerrillers. Feien accions de resistència des dels boscos, comptant amb el suport de la població civil i de l'ajuda que els proporcionava el PCE. Tal com diu el Doc. 1, els guerrillers "vam tenir sempre el suport abnegat, silenciós i incondicional del poble".
Van intentar una penetració per la vall d'Aran, el 1944, que va fracassar. Després van actuar, durant diversos anys, a les zones muntanyoses (Galícia-Lleó-Astúries, Extremadura), esperant l'ajuda dels aliats, però la manca de suport internacional i interior va portar al fracàs de la guerrilla. Van acabar capturats, morts o a l'exili.
A les guerrilles hi van tenir cabuda totes les ideologies opositores al franquisme, però la més significativa va ser la comunista.
Als anys quaranta, Franco també va haver d'enfrontar-se a l'oposició MONÀRQUICA: aristòcrates i generals (Varela, Moscardó, Aranda) que defensaven el retorn a la monarquia, a la qual es va sumar D. Juan de Borbó el 1945 (Manifest de Lausana). Franco va aconseguir desarmar-la col·locant els generals