Oposició al Franquisme i Repressió (1959-1975): Moviment Obrer i Social
L'Expansió de la Lluita Antifranquista
Malgrat el creixement econòmic i els canvis socials, l’oposició al franquisme i la conflictivitat social no van parar de créixer. Les mobilitzacions es van estendre a amplis sectors socials i grups polítics.
El Moviment Obrer: De la CNS a CCOO
- La lluita obrera es va convertir en un moviment cada cop més massiu. El règim va haver d’admetre que les vagues per motius econòmics deixaven de ser delictes de sedició.
- La possibilitat d’escollir enllaços sindicals va produir un desbordament de la CNS (Central Nacional Sindicalista). Molts dels obrers escollits ja no eren els elements dòcils del sindicalisme vertical.
- Entre 1962 i 1966 va néixer **CCOO** (Comissions Obreres), per iniciativa del PCE, HOAC, JOC i altres grups. CCOO va ser declarada il·legal (considerada filial del PCE) i els seus líders, com ara **Marcelino Camacho**, van ser perseguits.
- Un grup de sindicalistes vinculats a les JOC es van separar i van fundar *USO* (Unió Sindical Obrera).
El Moviment Estudiantil i La Caputxinada (1966)
Apareix un important moviment estudiantil que va arraconar el falangista *Sindicato de Estudiantes Universitarios* (SEU).
La Caputxinada: SDEUB i Solidaritat Eclesiàstica
Aquests fets van tenir lloc al convent dels Pares Caputxins de Sarrià (Barcelona), entre el 9 i l'11 de març de 1966, amb motiu de l'assemblea constitutiva del **Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona** (*SDEUB*).
El setge i posterior assalt al convent per part de la policia franquista va generar un moviment unitari de solidaritat política i ciutadana, reforçant la incorporació a la lluita antifranquista de sectors eclesiàstics, amb una manifestació de capellans —en contra dels mètodes repressius de l’Estat— a Barcelona l'11 de maig del mateix any.
Altres Focus d'Oposició Social
- Impuls d’un important **moviment veïnal**.
- Presa de consciència des d’alguns sectors catòlics, que van fer costat decididament a l’oposició (*HOAC*, *JOC*). Ressorgiment de partits de caire democratacristià hostils a la dictadura. Figura destacable: l’**Abat Escarré**.
La Revifalla dels Nacionalismes
Nacionalisme Català: Cultura i Protesta
S’inicien accions massives de protesta i reafirmació popular, per exemple, les campanyes contra el director de *La Vanguardia* (cas Galinsoga) o els Fets del Palau de la Música.
El 1960, arran d’un concert commemoratiu del centenari del poeta Joan Maragall, es va prohibir la interpretació del **Cant de la Senyera**. Una part del públic el va reclamar i cantar. La policia va detenir diverses persones, entre les quals hi havia **Jordi Pujol**, que va ser processat per un consell de guerra i condemnat a set anys de presó.
Aquest fet va tenir un gran ressò internacional, ja que era la primera vegada des de la sentència a Carrasco i Formiguera (1938) que es torturava, jutjava i empresonava per un delicte d’opinió una persona catòlica i no vinculada als clàssics grups d’esquerra.
Altres àmbits d’oposició popular des de la cultura:
- *Edicions 62*
- *Associació de Mestres Rosa Sensat*
- *Revista Cavall Fort*
- *Edigsa*
- *Òmnium Cultural*
- La **Nova Cançó** (moviment artístic de reivindicació)
Nacionalisme Basc i el Naixement d'ETA
L’Església va jugar un paper molt important en la formació de nous dirigents polítics del nacionalisme basc. El *PNB* va seguir sent el partit hegemònic, però el seu conservadorisme social va propiciar la radicalització d’alguns grups nacionalistes.
Així neix **ETA** (*Euskadi ta Askatasuna*: “País Basc i Llibertat”), que propugnava un nacionalisme aconfessional, defensava una federació de les províncies basques i admetia la violència revolucionària.
El 1962 comença les seves accions armades contra el franquisme (bombes als sindicats verticals o casernes de la Guàrdia Civil i assassinats). Això va comportar la generalització de la repressió política i la mobilització del poble basc.
Un dels punts culminants d’aquest moviment va tenir lloc amb motiu del **Consell de Guerra de Burgos** (1970), contra setze etarres.
El "Contuberni de Munic" (1962)
El juny de 1962, l’oposició moderada va participar, amb un sector dels exiliats (amb exclusió de comunistes i llibertaris), en una reunió a Munic, convocada pel Moviment Europeu. Hi van assistir figures com el liberal **Salvador de Madariaga**, el socialista **Ramon Llopis** i el monàrquic **José Maria Gil-Robles**.
Aquesta trobada va simbolitzar la reconciliació entre els espanyols. S'hi va fer una professió de fe democràtica en què s’exigien les llibertats i els drets bàsics a Espanya per poder entrar en el Mercat Comú Europeu.
Aquesta reunió va ser anomenada pel franquisme el *“Contuberni de Munic”*. Franco va fer empresonar o desterrar els participants que van tornar a Espanya.
Partits Polítics Clandestins: PCE i PSUC
Els comunistes (*PCE* a Espanya i *PSUC* a Catalunya) van ser els que millor van saber mantenir la seva organització clandestina i els únics amb una certa organització de masses:
- Comissions d’obrers
- Sindicats estudiantils
- Associacions de veïns
El **PSUC**, única força amb poder de mobilització a Catalunya, va atraure molts joves universitaris i obrers, promovent una aliança entre la burgesia i la classe obrera.
La Crisi Final de la Dictadura
L’oposició no va parar de créixer durant la dècada dels setanta, quan la caiguda de la dictadura començava a veure’s com un fet imminent. Principals iniciatives d’oposició:
L'Assemblea de Catalunya (1971)
Va ser una iniciativa d’unitat per optimitzar la lluita antifranquista i consensuar uns mínims comuns. L’objectiu era enderrocar el dictador i construir una democràcia.
Constituïda el 7 de novembre de 1971 a l’Església de Sant Agustí (Barcelona), es basava en l’acceptació de quatre punts programàtics:
- Llibertat
- Amnistia
- Estatut d’Autonomia
- Solidaritat amb tots els pobles d’Espanya
L'Assemblea es va estendre per gairebé totes les comarques catalanes, permetent que l’acció reivindicativa sortís dels cercles clandestins i s’escampés per tots els sectors (comunitats cristianes de base, sindicats, associacions de veïns, etc.). El desembre de 1973, els 133 delegats van ser detinguts, fet que va tenir un gran ressò popular i internacional.
Aliances Polítiques i Repressió Final
Aliances Antifranquistes
Es van promoure aliances antifranquistes, com:
- La **Junta Democràtica** (1974), a iniciativa del PCE.
- La **Plataforma de Convergència Democràtica** (1975), al voltant del PSOE.
L'Increment de la Repressió i la Llei Antiterrorista
L'activisme terrorista va provocar un increment de la repressió policial (Procés de Burgos, Procés 1001).
El 1975 es va aprovar una duríssima Llei Antiterrorista, amb el pretext de l’activisme d’*ETA*, el *FRAP* o els *GRAPO* (*Grupos de Resistencia Antifascista Primero de Octubre*).
Fets destacats de la repressió final:
- Març de 1974: Execució a garrot vil de l’anarquista **Salvador Puig Antich**.
- Setembre de 1975: Afusellament de 5 antifranquistes (2 militants d’ETA i 3 del FRAP), malgrat l'extraordinària protesta internacional. Franco, gairebé agonitzant, no va accedir a les nombroses peticions d’indult.