L'Oposició a la Restauració Espanyola: Nacionalismes, Carlisme i Republicanisme
La fi del segle XIX a Espanya va estar marcada per una Restauració borbònica que, malgrat la seva aparença d'estabilitat, s'enfrontava a nombrosos desafiaments interns i externs. La política estava sovint esquitxada per pràctiques qüestionables, com il·lustra una caricatura de Sagasta, principal dirigent del Partit Liberal, envoltat d'urnes electorals amb vots falsejats (gravat de 1897).
A més, el país vivia moments de tensió internacional i conflictes colonials, com es reflecteix en un gravat de 1897 que mostra la cavalleria espanyola tornant d'una expedició contra la guerrilla insurgent a Cuba. La pèrdua de les últimes colònies es va precipitar amb esdeveniments com l'explosió del cuirassat nord-americà The Maine al port de l'Havana, un fet que va aparèixer il·lustrat a la revista Nuevo Mundo.
En aquest context de canvis i tensions, van sorgir diverses forces d'oposició que qüestionaven el sistema de la Restauració.
El Nacionalisme a la Restauració
El nacionalisme va ser un dels moviments més significatius que van emergir durant la Restauració, manifestant-se de diverses formes regionals.
Nacionalisme Gallec: L'Esfera Intel·lectual
A Galícia, va sorgir un moviment regionalista que defensava l'ús de la llengua gallega. Aquest nacionalisme es va mantenir principalment en una atmosfera intel·lectual, sense arribar a una gran mobilització política.
Nacionalisme Basc: Tradició i Foralisme
En el cas de la llengua basca, la manca d'una estructura lingüística clara va fer que l'element cultural central del nacionalisme basc fos la tradició, com ara la tradició familiar i la de les propietats. Un exemple destacat és Sabino Arana, fundador del Partit Nacionalista Basc (PNB). Després de la Guerra Carlina, al País Basc se li van suspendre, a més, els drets forals, fet que va alimentar el sentiment nacionalista.
Nacionalisme Català: Llengua i Reivindicació
També durant la Restauració es va formar el nacionalisme català. Es basava molt en la defensa de la llengua catalana i es va anar popularitzant de seguida. Cal destacar que, en aquell moment, els seus defensors acceptaven que Espanya fos una República i no demanaven la independència, com es demana actualment.
El primer personatge destacat del nacionalisme català va ser Valentí Almirall. L'any 1885 va tenir lloc un episodi significatiu quan un grup d'intel·lectuals van portar a Madrid un document anomenat “Memorial de Greuges”, on es queixaven i parlaven dels greuges que havia sofert la societat catalana. L'autor d'aquest document va ser el mateix Valentí Almirall.
El Carlisme: De la Guerra a la Minoria Política
Quan Alfons XIII va arribar al poder, el Carlisme va tornar a sorgir. No obstant això, aviat es va sufocar amb la derrota de la Tercera Guerra Carlina i es va convertir en una minoria que es presentava a les eleccions, perdent la seva força militar i esdevenint una opció política marginal.
Malgrat l'existència d'aquests moviments d'oposició, cap d'ells va aconseguir desestabilitzar la Restauració de manera significativa. Actuaven individualment davant la força d'una Restauració que, en aquell moment, era una estructura i un bloc pràcticament impossible de canviar fins a l'any 1898, marcat per la pèrdua de les colònies.
El Republicanisme: Una Oposició Tardana i Minoritària
El Republicanisme, com a partit, no va ser permès fins al 1890. Tot i que després, a principis del segle XX, sí que va poder participar en la política, tampoc va tenir gaires seguidors. Un exemple és Pi i Margall, que tenia una reputació de mal governant, fet que va contribuir a la seva escassa popularitat.