Organitzacions Internacionals i Geopolítica Mundial

Comunitat d'Estats Independents (CEI)

La Comunitat d'Estats Independents (CEI) està constituïda per països sorgits arran de la desaparició del bloc comunista liderat per l'URSS (1990). Excepcions: Estònia, Letònia, Lituània i àrees menors com Turkmenistan i Geòrgia. És un bloc de països amb interessos econòmics i comercials comuns. Recursos: petroli, gas natural, sector primari, etc.

G-7

El Grup dels 7 (G-7) està integrat per Alemanya, Canadà, EUA, França, Itàlia, Japó i Regne Unit. Organitza una cimera anual de caps d'Estat per discutir temes econòmics i polítics. Quan Rússia hi participa com a convidada, s'anomena G-8 o G-7+1.

G-8

Quan a les reunions del G-7 es convida Rússia, s'anomena G-8 o G-7+1.

G-20

Creat pel G-7 el 1999 com a fòrum de cooperació i consulta sobre temes relacionats amb el sistema financer internacional entre els països més desenvolupats (G-7+1) i els d'industrialització emergent (Aràbia Saudita, Argentina, Austràlia, Brasil, Xina, Corea del Sud, Índia, Indonèsia, Mèxic, República de Sud-àfrica, Turquia). El membre número 20 és la UE.

Territoris Centrals, Perifèrics i Emergents

• Territoris centrals: Països de la Tríada (EUA, UE, Japó) que controlen el comerç i la tecnologia, i mantenen alts nivells de productivitat. Dominen i exploten altres regions a través de la dependència financera, comercial i cultural.
• Territoris perifèrics: Economies poc complexes amb baixos nivells de productivitat, base agrària i desenvolupament industrial escàs. Relacions comercials exteriors dependents i desavantatjoses. La població més preparada ha d'emigrar o són refugiats polítics.
• Territoris semiperifèrics emergents: Combinen característiques dels espais centrals i perifèrics, generant desequilibri. Segueixen les directrius dels països centrals, però aconsegueixen un cert desenvolupament propi, convertint-se en líders regionals o amb influència en decisions internacionals.

Índex de Desenvolupament Humà (IDH)

L'IDH no solament considera els indicadors econòmics (PIB real per habitant), sinó també indicadors de benestar, com l'educació i l'esperança de vida en néixer. S'expressa en valors entre 0 (mínim) i 1 (màxim).

IDH Espanya 2013: 0,869

Eurozona

Països de la UE que tenen l'euro com a moneda. La seva política financera és regulada pel Banc Central Europeu.

Acord de Schengen

Signat el 1985 i 1990 a Schengen per diversos països de la UE per suprimir els controls de fronteres.

Àrea Geopolítica

Espai definit per unes característiques geogràfiques determinades i per un conjunt de relacions polítiques que se sostenen en aquesta base territorial.

Construcció de la Unió Europea (UE)

Després de la Segona Guerra Mundial, va sorgir la necessitat d'una Europa unida. El 1950, Robert Schuman, ministre de finances francès, va presentar una proposta. El 25 de març de 1957, Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos van signar el Tractat de Roma, que va posar en marxa la Comunitat Econòmica Europea (CEE) l'1 de gener de l'any següent. Després de negociacions, el novembre de 1992 es va fer efectiu el Tractat de Maastricht. Amb ell, la CEE va passar a anomenar-se Unió Europea (UE) i va crear una nova entitat que pretenia construir una veritable unió, no només comercial i duanera, sinó també econòmica i política per a molts països europeus.

Adhesió d'Espanya a la UE

El tractat d'Adhesió d'Espanya a la CEE es va signar a Madrid el 12 de juny de 1985 i va entrar en vigor l'1 de gener de 1986. Segons el tractat, Espanya va entrar com a membre de ple dret a la CEE, que avui es coneix com a UE.

Institucions de la UE

La UE és un bon exemple d'organització supranacional perquè té el seu propi parlament i sistema judicial, i decideix l'admissió de nous membres. Crea un espai polític, financer, econòmic i social comú on les mercaderies, serveis, persones, etc., circulen lliurement gràcies a una legislació i a uns mecanismes financers propis.

• Consell Europeu: Màxim òrgan polític de la UE. Compost pels caps d'Estat o de govern dels estats membres i pel president de la Comissió Europea. Defineix orientacions polítiques i prioritats.
• Parlament Europeu: Representa els ciutadans europeus. Els seus membres són elegits per sufragi universal i s'organitzen en grups polítics. Té funció legislativa.
• Consell de la UE: Format per un ministre de cada estat, que varia segons el tema a tractar. La presidència canvia cada sis mesos. Aprova les lleis (que legisla en comú amb el Parlament Europeu) i el pressupost.
• Comissió Europea: Formada pel president i els comissaris, elegits pels estats membres per a un mandat de 4 anys. Té funció executiva, garanteix el compliment de les normatives europees, proposa lleis, elabora pressupostos, etc.
• Tribunal de Justícia: Format per un jutge de cada país membre, que es renova cada 5 anys. Té funció judicial, garanteix el respecte, la interpretació i el compliment de les lleis comunitàries.
• Tribunal de Comptes: Té la funció de comprovar el pressupost de la UE.

Òrgans de la UE

• Òrgans consultius: Comitè Econòmic i Social Europeu (representa la societat civil organitzada) i Comitè de les Regions (representa les autoritats regionals i locals).
• Òrgans financers: Banc Europeu d'Inversions (fa préstecs a llarg termini per a projectes d'inversió, però no concedeix subvencions), Fons Europeu d'Inversions (ajuda a les petites empreses) i Banc Central Europeu (responsable de la política monetària europea).
• Òrgans especialitzats: Defensor del Poble Europeu (actua com a intermediari entre el ciutadà i les autoritats de la UE, rep i investiga denúncies sobre mala administració).

Tractat de Lisboa

El Tractat de Lisboa (13 de desembre de 2007) pretén una UE més democràtica i transparent, donant més protagonisme al Parlament Europeu i als parlaments nacionals. Procura potenciar els drets i els valors de la UE (llibertat, solidaritat i seguretat), estableix nous mecanismes en el repartiment dels fons i garanteix una protecció més gran als ciutadans. Inclou la unificació monetària (euro), la unificació social i política exterior, i la política regional europea.

Àrees Geopolítiques i Organització Internacional

La fi de l'enfrontament entre els EUA i l'antiga URSS, i l'important progrés econòmic de la Xina, donen pas a un sistema polític internacional descentralitzat. Focus de decisió: EUA, Xina, Índia, Rússia, Brasil, UE. Països desenvolupats: EUA, Japó i Corea, Europa, Austràlia i Nova Zelanda.

La diversificació dels centres de poder implica:

• Distribució més equitativa de la riquesa entre els antics països desenvolupats i els nous països emergents.
• Obligarà a remodelar organismes internacionals sorgits després de la Segona Guerra Mundial.

Altres Dinàmiques Geopolítiques Mundials

• Actuació dels EUA: Primera potència econòmica i militar malgrat la dependència del crèdit estranger. Intervenen en les àrees que consideren proveïdores de productes energètics.
• Presència d'espais regionals (UE i Japó+Corea del Sud): Gran potència econòmica, però sense gaire pes diplomàtic ni poder militar. Practiquen una política d'aliances amb els EUA, mantenen importants intercanvis econòmics i fomenten les bones relacions amb els països que els proveeixen dels productes energètics que els manquen.
• Interès de Rússia: Intervenir a escala mundial i recuperar poder sobre l'antiga URSS. Influència afavorida per les seves importants reserves energètiques de combustibles fòssils, de les quals depenen molts països desenvolupats.
• Existència d'un bloc de països islàmics: S'estén des del Magrib fins al Pakistan. Zona de gran valor geoestratègic pels hidrocarburs, amb gran inestabilitat política a causa de l'enfrontament entre islamistes radicals, minories instal·lades en el poder, forces democratitzadores emergents, etc.
• Importància creixent de la Xina i l'Índia: Dos extensos estats amb població molt nombrosa i desenvolupament econòmic ràpid. Emergeixen com a futures potències econòmiques des del segle XXI.
• Intervenció rellevant en l'economia i la política mundial dels països emergents: A finals del segle XX es consideraven en vies de desenvolupament i ara tenen un ràpid creixement econòmic. Són la Xina, l'Índia, el Brasil, Mèxic, Indonèsia, etc.
• Inestabilitat a Amèrica Central i Amèrica del Sud: Mèxic i Xile tenen grans i importants lligams econòmics amb els EUA. Veneçuela i Bolívia intenten construir una alternativa al poder econòmic europeu i nord-americà.
• Situacions que ocasionen conflictes i tensions internacionals: Qüestions energètiques (explotació del petroli, accés a l'aigua potable, gestió mediambiental).
• Problemes que deriven del conjunt de països de l'Àfrica Subsahariana: S'hi encreuen interessos comercials multinacionals, molts hidrocarburs, i el desenvolupament està impedit pels enfrontaments i l'elevada corrupció al govern.

Organització entre Estats

Els recursos de cada estat són insuficients per mantenir una autonomia o independència econòmica. El 40% dels estats actuals tenen una superfície inferior als 100.000 km² i la població de la meitat d'aquests és inferior a la de Catalunya. Això obliga els estats a buscar cooperació en aspectes polítics, econòmics, culturals, etc.

Motivacions per a la Cooperació entre Estats

• Polítiques: Busquen cooperació i ajuda mútua (UA, G-8, OEA).
• Ideologicoculturals: L'objectiu és col·laborar en aspectes culturals (OCI).
• De seguretat: Formar aliances militars i defensa mútua (OTAN, ANZUS).
• Econòmiques: Facilitar la col·laboració i els intercanvis econòmics (OCDE, OPEP).

Tipus d'Organitzacions segons l'Àmbit Territorial

• Organitzacions mundials: ONU (OIT, OMS, UNESCO), OMC.
• Organitzacions supraregionals: OTAN.
• Organitzacions regionals: UE.

Organitzacions Interestatals més Destacades

• OMC (Organització Mundial del Comerç): Creada el 1995, és l'únic organisme internacional que s'ocupa de les normes que ordenen el comerç entre els estats del món.
• ONU (Organització de les Nacions Unides): Creada el 1945, en acabar la Segona Guerra Mundial, amb la finalitat de mantenir la pau i promoure la cooperació econòmica, cultural i social.

Organismes de l'ONU

• Assemblea General: Formada per representants de tots els estats membres. S'ocupa del desarmament i la seguretat, els afers socials, jurídics, etc. Pren decisions per majoria simple; per a decisions importants, calen dos terços dels vots favorables.
• Consell de Seguretat: La seva missió és mantenir la pau i la seguretat internacionals. Tots els estats de l'ONU estan obligats a complir les seves decisions. Format per 15 membres, cinc de permanents amb dret de veto.
• Secretaria: Encapçalada per un secretari general. Funcions: representació internacional de l'ONU, administració d'operacions pacificadores, mediació entre conflictes internacionals.
• Consell Econòmic i Social: Coordina les iniciatives econòmiques i socials de l'organisme per assolir millores en el desenvolupament humà.
• Tribunal Internacional de Justícia: La seva missió és resoldre els conflictes entre estats relacionats amb jurisdiccions i demarcacions frontereres.
• Consell d'Administració Fiduciària: Es va establir per administrar els territoris pendents d'aconseguir la independència.

Organització Política i Territorial d'Espanya

La superfície del territori espanyol és de 505.990 km². Formen part del territori estatal l'espai aeri i les aigües territorials sobre els quals l'estat espanyol exerceix la seva sobirania política. L'estat espanyol té 2.035 km de fronteres que separen cinc estats (França, Portugal, Andorra, Marroc, Regne Unit), molt estables en gran part. Hi ha, però, alguns contenciosos fronterers amb Portugal, el Marroc i el Regne Unit.

• Frontera amb el Regne Unit: A Gibraltar, territori d'ultramar de la Corona britànica. Gibraltar va passar a mans britàniques durant la Guerra de Successió espanyola. Amb el Tractat d'Utrecht (1713), l'estat espanyol va intentar recuperar aquest territori, però no ho va aconseguir.
• Frontera amb Portugal: Municipis com Olivença o Táliga pertanyen a Badajoz.
• Frontera amb el Regne del Marroc: Espanya i el Marroc tenen diversos punts de conflicte a causa de les discrepàncies polítiques. Els indrets més coneguts són les ciutats de Ceuta i Melilla. Altres possessions espanyoles són el penyal de Vélez de la Gomera i les illes Chafarinas.
• Frontera amb França: L'enclavament de Llívia és una vila que pertany a l'estat espanyol envoltada per territori francès des de 1660. Està internacionalment acceptada i no és objecte de cap discussió.

La disminució del control de les fronteres interiors té com a contrapartida l'increment de la vigilància a les fronteres amb els estats que no pertanyen a la UE (fronteres exteriors). L'objectiu de la vigilància és controlar la immigració i el narcotràfic. L'estat espanyol és la porta d'entrada natural des del continent africà, tant per l'estret com per les Canàries. L'agència Frontex serveix per coordinar actuacions de control de totes les fronteres exteriors de la UE. També facilita l'aplicació de mesures per dur a terme les polítiques comunitàries de fronteres i seguretat exterior. El valor energètic del territori espanyol es materialitza en la participació d'Espanya a l'OTAN, iniciativa dels EUA l'any 1949 per protegir els països membres de l'amenaça de l'URSS.

Organització Territorial de l'Estat Espanyol

Es basa en la Constitució de 1978, que estableix tres àmbits territorials diferents d'organització territorial: municipi, província i comunitat autònoma.

Municipi

És l'àmbit bàsic de l'administració local i el d'origen més antic. El govern i l'administració dels municipis correspon als ajuntaments. Tenen una sèrie de competències pròpies reconegudes en la Llei de bases del règim local de 1985 (seguretat en llocs públics, transport públic, protecció del medi ambient, etc.). Els municipis constitueixen entitats d'àmbit territorial inferior al municipi (EATIM), administrades per un alcalde pedani i una junta veïnal que poden assumir algunes competències municipals.

Província

Són entitats locals amb personalitat jurídica formades per agrupacions de municipis. Van ser creades com a mitjà de centralització de l'administració de l'estat pel ministre de Foment Javier de Burgos el 1833. Les actuacions de l'estat s'organitzen en aquest àmbit territorial (recaptació d'impostos, educació, sanitat, etc.).

Comunitat Autònoma

És el tercer àmbit de decisió territorial. Apareix per primer cop a la Constitució de 1978, on es reconeixia i garantia el dret d'autonomia de les nacionalitats i les regions que integren l'estat. Segons la Constitució, les comunitats estan formades per províncies limítrofes amb característiques històriques, culturals i econòmiques comunes, o per províncies amb entitat històrica. Entre 1979 i 1983, cada comunitat va aprovar el seu estatut d'autonomia. Com a resultat, l'estat està format per 17 comunitats autònomes i les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla, situades al nord d'Àfrica. Segons la Constitució, la norma institucional bàsica d'una comunitat autònoma és l'estatut d'autonomia; l'estat el reconeix i l'empara com a part integrant del seu ordenament jurídic. Les comunitats autònomes poden col·laborar entre si, però està prohibida la federació entre diferents comunitats, excepte el País Basc i Navarra. La Constitució de 1978 reconeix a les comunitats la possibilitat d'establir formes d'organització territorial interna: comunitats autònomes insulars, comarques, diputacions forals.

Organització Política i Territorial de Catalunya

Delimitació del Territori Català

Catalunya és un país europeu situat a la riba de la Mediterrània occidental i delimitada a la frontera d'Aragó. Té una superfície de 36.011 km², una orografia complexa, cims de més de 3.000 m, algunes planes i costes retallades.

• Catalunya Nord: Forma part de França des del Tractat dels Pirineus (1659). No té autonomia pròpia; forma el departament dels Pirineus Orientals, amb capital a Perpinyà.
• Catalunya: Forma part dels territoris de cultura catalana juntament amb les comarques aragoneses de la Franja de Ponent. Els territoris de cultura i llengua catalana reben el nom de "Països Catalans".

A les Bases de Manresa (1892) hi havia les aspiracions autonomistes de Catalunya. El 1931, Catalunya accedeix a l'autonomia i la Generalitat constitueix una ponència d'estudi de la divisió territorial de Catalunya. A la Constitució espanyola de 1978, la divisió comarcal de 1987 es diferenciava de la del 1936 per la creació de tres noves comarques: Pla de l'Estany, Pla d'Urgell i Alta Ribagorça. Reconeix també a les comunitats autònomes el dret a crear una organització territorial pròpia. La Generalitat de Catalunya va estructurar el territori del país en comarques a partir de l'organització comarcal de la Generalitat de l'època republicana. La divisió comarcal té els fonaments jurídics en la Llei de l'organització comarcal de Catalunya de 1987.

Organització Territorial en Vegueries

El Pla territorial general de Catalunya de 1995, creat per la Generalitat, considerava que el nombre de comarques definit a la llei de 1987 (41) era excessiu per a la planificació del territori i dels serveis. A partir de 2004, la Generalitat proposa la creació de set agrupacions de comarques anomenades regions o vegueries. El 2010, el Parlament va aprovar la Llei de vegueries, que establia la divisió territorial de Catalunya en set vegueries. En aquesta llei es deia que el consell de vegueria era l'organisme encarregat de l'administració. Les seves funcions són: presentar assistència i cooperació jurídica, econòmica i tècnica als municipis; exercir les funcions d'inspecció i recaptació de tributs; controlar la seguretat alimentària i la intervenció ambiental.

Presència de Catalunya a la UE

Disposa de tres vies de participació a la UE: a través de la política comunitària que duu a terme l'estat espanyol; participant com a regió al Comitè de les Regions (òrgan representatiu de les entitats regionals i locals a la UE); promovent activament el moviment regional europeu.

Associacions per Fomentar la Integració

• Assemblea de Regions d'Europa: Organització que compta amb 250 regions i treballa per reforçar la representació política de les regions davant les institucions europees i promoure la regionalització a Europa i la cooperació entre regions.
• Comunitat de Treball dels Pirineus (CTP): Organisme de cooperació transfronterera. La seva finalitat és tractar de manera conjunta els problemes que es deriven de la condició pirinenca, com ara hiverns rigorosos, marginació, despoblament, etc.
• Els Quatre Motors per a Europa: Associació formada per quatre regions.
• Euroregió Pirineus-Mediterrània: Iniciativa conjunta de cooperació política entre els governs d'Aragó, Catalunya, Balears i els consells regionals. L'objectiu és donar suport a projectes proposats pels sectors socials, institucionals i econòmics.

Catalunya i Escòcia han signat acords preferents de cooperació en matèries com ara agricultura i afers rurals, arquitectura, etc.

Fons Rebuts per Catalunya

• Fons estructurals.
• Fons Europeu de Desenvolupament Regional.
• Fons Europeu de Pesca.
• Fons de cohesió.

Població europea (2013): 79%

2014 Població Espanya (46,42 milions): 41,92 milions espanyols, 6,67% població estrangera

Posició d'Espanya

Cal tenir en compte l'extensió, la població, la riquesa i el desenvolupament.