Origen de la Filosofia a Grècia: Del Mite al Logos

L'Ascens de la Classe Mitjana a l'Antiga Grècia

A l'antiga Grècia, la majoria de la població estava esclavitzada, sense terres o tot just sobrevivint, i depenien de l'estabilitat del govern, ja que tenien poc temps o poca riquesa per poder influir-hi. Malgrat que la classe mitjana mai va assolir les proporcions vistes a l'Amèrica moderna o a moltes altres nacions, es pot sostenir que era més majoritària i més influent a Grècia que en qualsevol altra cultura anterior.

Aquest creixement i expansió va portar els grecs a entrar en conflicte amb altres cultures civilitzades, especialment amb els fenicis, però també amb els egipcis, els assiris i molts altres. Els contactes distants arribaven fins a Babilònia i l'Índia. La necessitat de trobar una identitat comuna i un sentit de comunitat en contra dels competidors estrangers va portar els grecs a trobar més punts en comú entre ells. Un sentiment de ser "grec" es va desenvolupar tot i no haver-hi un estat grec unificat i, fins i tot, juntament amb una mentalitat internament competitiva que mantenia les diverses "ciutats-estat" en desacord o, fins i tot, en guerra entre si.

Al mateix temps, els comerciants més pròspers i els petits i mitjans grangers demandaven més poder en l'estat i ho demanaven amb tanta impaciència per tal d'evitar que pogués sorgir una nova monarquia de les cendres del passat. L'aristocràcia terratinent no fou exclosa de la nova prosperitat i de l'individualisme que estava sorgint a Grècia en aquesta època, i pretenien consolidar-se evitant que tornessin els règims monàrquics (exceptuant els casos d'Esparta i Macedònia), però compartint el control del govern, en efecte dividint les seves funcions, descentralitzant l'autoritat i, fins a un abast limitat però nou, permetent a les masses tenir una major participació en els debats polítics.

L'autoritat reial centralitzada que s'estenia des del palau, típic a Micenes, fou substituïda per un govern format per diversos càrrecs entre els quals es dividien les funcions governamentals i, per tant, el poder. A més, aquests càrrecs eren ostentats durant breus períodes –l'aristocràcia els compartia amb les altres classes, sovint a través d'un torn rotatori–. I en comptes de centrar-se en el palau reial, el nou sistema estava centrat en la plaça pública, l'àgora, que havia tingut una antiga funció de ser el lloc on les corts militars jutjaven la gent com si fossin tropes de guerra, però que fou adaptat per a altres deures públics, com a mercat i com a centre dels debats polítics i els judicis legals.

El govern estava ara més descentralitzat i era més públic que mai, una innovació sense precedents. Amb el temps, les "tiranies" (governs no constitucionals, normalment encapçalats per un únic home o petits grups de militars) foren recolzades en els segles VII i VI aC per les classes mitjanes i baixes, cansades de ser excloses del poder i menyspreades pels aristòcrates. Aquests tirans populars van usurpar el poder aristocràtic i foren seguits, a vegades de forma planejada i a vegades no, per democràcies de diversos tipus per tots els territoris grecs en els segles V i VI aC. El que havia començat com una innovació aristocràtica s'havia convertit en el que ara coneixem com a democràcia, aquesta especial invenció dels grecs amb els qui tenim un gran deute.

La Revolució dels Hoplites

Altres factors diferents van servir per inclinar la balança a favor d'aquesta nova direcció encara no provada, una de les quals va ser una innovació militar fortuïta. El desenvolupament de l'exèrcit d'hoplites va aportar un avantatge militar tremenda a qualsevol estat que pogués explotar-la. Alguns arguments plausibles, juntament amb l'evidència arqueològica, donen crèdit que el seu desenvolupament es deu al tirà Fedó, que va fer-ne ús per reunir la classe mitjana d'Argos contra els conqueridors espartans, infringint una aclaparadora i inesperada derrota a Hisies el 669 aC. Després d'això, els espartans la van adoptar ràpidament i la van dominar, i altres ciutats-estat la van seguir ràpidament –aquest avantatge militar no es podia deixar d'explotar i les oportunitats que proporcionava per a l'ascens de la classe mitjana (per adquirir un poder important en l'estat) van assegurar-ne el seu interès–.

En essència, l'exèrcit d'hoplites implicava la combinació de l'armament pesant dels grecs –una llança gran i pesada i un escut, una armadura pesada, una protecció per l'esquena, un casc, unes gamberes, braçals– amb l'antic mètode assiri de formació de lluita disciplinada. Lluitant en formacions unides amb escuts d'enclavament utilitzats com a murs sobre els quals apunyalar l'enemic, tota la línia movent-se i maniobrant a l'uníson, fou un desenvolupament tant potent com ho serà el tanc a principis del segle XX. Però aquesta tècnica militar requeria uns soldats disciplinats, entrenats i relativament acomodats. Això significava que estava limitada a estats amb una classe mitjana prou nombrosa per ser desplegada com un exèrcit, ja que només ells podien i sentien l'obligació d'equipar-se i d'entrenar amb armes tan costoses i mantenir l'equipament durant el seu temps de vida. Els seus superiors econòmics podien participar, i sovint ho feien, en aquest procés, però tendien a gastar la seva riquesa en cavalls, una opció millor tant per a l'atac com per a la retirada. A més, era en gran part la classe mitjana la que mostrava més entusiasme per passar anys entrenant i compartir els lligams necessaris d'unitat i lleialtat recíproca per a mantenir la formació d'hoplites altament disciplinada. Els rics normalment eren massa pocs per convertir-se ells mateixos en una falange efectiva.

Com a conseqüència, només Grècia dominava aquesta poderosa tecnologia militar (fins que, per descomptat, els macedonis i després els romans la van millorar). Això va donar més poder a la classe mitjana: organitzats en grups units, va fomentar la proliferació d'uns valors de classe com la lleialtat, el bon veïnatge i l'esperit comunitari, i va deixar l'aristocràcia depenent dels petits terratinents –la majoria en terrenys tan agrestes com els de l'Àtica i el Peloponès, i la costa muntanyosa de la Jònia, on la cavalleria era menys decisiva en la batalla, a diferència dels terrenys més oberts com els de Tessàlia i la Baixa Macedònia, on les aristocràcies van tendir a sobreviure–. És potser una obvietat dir que quan l'exèrcit té el poder real en l'estat, i és prou independent i organitzat, és del tot impossible no fer concessions als seus membres, i el sorgiment del “soldat ciutadà” va contribuir significativament a la popularització del govern grec. Aquest desenvolupament polític i social radical naturalment va contribuir a noves formes de pensament.

Identitat Grega vs. Identitat Asiàtica

La ruptura amb el sistema de reialesa divina del període micènic va permetre als grecs recalcar una distinció cultural, una identitat separada de les altres, respecte als grups competidors com els sirians, lidis, perses, egipcis i fenicis (col·lectivament referits aquí com a “asiàtics”) i també, en efecte, amb el seu propi passat oblidat. I aquesta lluita per remarcar la seva diferència, juntament amb altres factors descrits abans, va conduir a què s'emfatitzessin diverses diferències. Malgrat que aquests trets tenien les seves pròpies causes diferents, la recerca per part dels grecs d'una identitat cultural va resultar en què aquests trets fossin emfatitzats, celebrats i reforçats.

Els grecs veien aquestes distincions d'una manera particular: els asiàtics se suposava que tenien reis divins i eren esclaus, però els grecs se suposava que eren lliures i iguals; la política asiàtica es centrava en les ordres inqüestionables del monarca, però la política grega es centrava en els debats polítics en la plaça pública; la visió del món asiàtica tendia a justificar el dret diví del rei a governar i era un poder exercit des de dalt, acabant i suprimint tota argumentació, però la visió del món dels grecs tendia a justificar la igualtat, la individualitat i la idea de bé comú, i no eren governats per cap autoritat sinó pel poble, que era en gran part lliure de canviar d'opinió i tenir opinions diferents, produint una argumentació oberta; la visió del món asiàtica tendia a la jerarquia (fins i tot el panteó grec, més antic que el nou fenomen cultural grec, mantenia ressonàncies d'això), però la visió del món dels grecs tendia a nocions com la divisió de poder i, per tant, a l'equilibri, la simetria, la igualtat dels elements.

Els efectes d'això sobre la cultura intel·lectual són bastant fàcils de veure. Si les creences apel·laven als déus a través del rei, la creença grega havia d'apel·lar a l'ordre natural a través de l'observació individual, i si les creences asiàtiques apel·laven a la tradició, les creences gregues apel·laven a la justificació a partir de l'evidència i dels principis de la raó, ja que no hi havia cap autoritat central entre els grecs, que estaven inundats de moltes visions en competència. Aquestes distincions, per descomptat, són simples idealitzacions. La veritat sovint s'allunyava d'aquests ideals en la pràctica, però eren prou reals per conduir la cultura grega cap a una senda particular.

Competició, Alfabet i Filosofia

Tot això fou catalitzat per un altre desenvolupament cultural, com la colonització. L'individualisme i la competició, el comerç i la divisió de la terra, estaven en contradicció amb el sistema asiàtic on els aristòcrates i el rei controlaven i regulaven tot el comerç i posseïen pràcticament totes les terres. Com descriu Hesíode a Treballs i Dies, l'ideal grec era un món lliure i obert a la competició, i aquest ideal quedava reflectit en la popularitat dels jocs hel·lènics (com els Jocs Olímpics), els concursos de poesia i drama i, fins i tot, en el debat i la rivalitat política, que era sovint acceptat com una cosa normal i beneficiosa més que una cosa subversiva i catastròfica. Això va portar a l'aparent contradicció del panhel·lenisme, una reconeguda unitat identitària de la cultura grega, que es troba de costat a costat amb la rivalitat sovint violenta i la independència política. En aquest sentit, les nocions d'individualisme i de competició només poden prosperar veritablement en conjunció amb alguna noció d'igualtat i llibertat, de manera que aquests ideals es recolzaven mútuament en les ments i les accions dels grecs. Això, també, va convertir-se en una important contribució a la diferent mentalitat dels grecs.

Hi va haver un altre desenvolupament tecnològic important dins d'aquesta mescla, una que va solidificar i va estendre aquest desenvolupament de forma encara més efectiva: l'alfabet. La invenció de les vocals, l'únic desenvolupament afegit pels grecs al que era d'altra manera el sil·labari dels fenicis, va permetre que el seu llenguatge es pogués escriure i entendre sense especialització. En el passat, tota escriptura era molt difícil de llegir. Qualsevol sèrie de símbols (que normalment representaven síl·labes completes) podien representar un nombre possible de paraules i el nombre de símbols era també llarg. La conseqüència era que l'escriptura només podia ser llegida per experts i especialistes. Els comptables no tenien temps de llegir el que escrivien els enginyers, i viceversa. Dominar l'habilitat de la lectura en molts àmbits suposava molt de temps i diners, que es podien gastar en l'ensenyament general. Però amb el sistema grec, un conjunt petit de símbols simples, cadascun que corresponia generalment amb un únic so, va fer possible per a qualsevol persona alfabetitzada llegir qualsevol cosa amb relativa facilitat.

Això va permetre la difusió universal d'una cultura alfabetitzada entre les classes benestants, i moltes més persones podien probablement llegir simples inscripcions i llegir amb claredat un text. Tot i que la lectura de llibres o documents encara requeria d'alguna habilitat en la lectura manuscrita i l'escriptura era tan difícil com sempre, el més bàsic de l'alfabet grec es podia aprendre amb relativa facilitat. I això fou crucial per al sorgiment de la cultura grega, especialment en els camps de la ciència i la filosofia, però també en la poesia i la prosa –especialment la història– ja que ara el coneixement es podia llegir i ser compartit amplament a través de tota una classe, i sovint més enllà.

No obstant això, la cultura oral no estava morta. En canvi, fou facilitada per l'habilitat de llegir textos escrits en veu alta, requerien menys temps i domini que la memorització i això va permetre que els recitals fossin una cosa més habitual. Això fou equivalent a la importància de la contribució que la premsa impresa va tenir en el desenvolupament de la ciència i el coneixement durant el Renaixement, malgrat que el grau del seu efecte no fou tan significatiu. I a través de l'alfabet es van potenciar els mitjans de difusió del coneixement, avantatge que no fou sempre explotada amb l'habilitat suficient. A més, els llibres eren extremadament cars, amb la mesura que havien de ser copiats a mà en un material (el papir) que era molt difícil d'aconseguir. No obstant això, és difícil no veure l'efecte que va tenir.

Ja que el coneixement des de les múltiples àrees del coneixement es podia compartir amplament d'aquesta manera, almenys entre aquells que tenien temps i inclinació per explorar-los, els filòsofs van poder desenvolupar un coneixement més ampli en moltes àrees del coneixement, i llegir i debatre les idees d'altres persones tot i estar separats per la distància i el temps. Els primers filòsofs encara no disposaven d'una quantitat elevada de llibres, ja que el nou mitjà es va fer servir primer per a la difusió de la mitologia o la saviesa popular tradicional, però els primers filòsofs van fer servir el nou mitjà per desafiar aquestes tradicions. Una vegada impresos, els seus desafiaments eren molt més difícils d'oblidar o ignorar per part de les generacions posteriors.

Els primers filòsofs també es van diferenciar de les figures equivalents que existien en altres cultures. En les civilitzacions asiàtiques aquests pensadors eren generalment contractats per l'aristocràcia per educar els seus fills en les formes tradicionals, o per mantenir el sacerdoci dins l'ortodòxia religiosa. A aquests no se'ls animava a pensar per ells mateixos (fins i tot quan ho feien), i no eren en general intel·lectualment independents, com passava amb els lliures terratinents de Grècia. No hi havia cap forma de castigar un filòsof per haver criticat Homer, cap rei o església podia amenaçar o influir en els escèptics. I mentre les cultures asiàtiques s'esforçaven per mantenir-se en la tradició i la reforçaven, els grecs es van inclinar per l'experimentació i la variació, tenint tota la seva tradició perduda en l'edat fosca dels grecs i, llavors, essent influïts per diferents i nombrosos desenvolupaments radicals, comentats abans, que demandaven una nova resposta. Forçats en cert sentit a començar de nou, a pensar ara lliurement per divergir i debatre, els grecs, amb una bona educació, amb riquesa i temps lliure i llibertat, en el nexe d'una dotzena de cultures diferents de les quals adoptar idees o contrastar-les amb les pròpies, es van trobar en una posició potser mai coneguda per la humanitat abans d'aquesta època i rares vegades coneguda des de llavors.

Mentrestant, a mesura que els valors de lleialtat a l'estat i altres normes morals de l'aristocràcia i la classe mitjana pressionaven més i més, per portar a terme l'ordre i la direcció, i protegir l'interès dels terratinents, va sorgir una contracultura lírica, una explosió d'una mena de música popular i provocativa, una cosa semblant a la contracultura del rock-and-roll a l'època moderna. La gent va començar a qüestionar les normes ètiques, els mites, les llegendes, els ideals. Això va crear una necessitat per als intel·lectuals de substituir els mites i les normes criticades per una altra cosa que es pogués justificar per si mateixa, defensar-se contra aquells que la volguessin atacar. Ja que no hi havia una autoritat política efectiva per obligar la població a acceptar una ortodòxia, va resultar que la persuasió –i així l'apel·lació al què s'observa normalment o amb el que es pot estar d'acord, una apel·lació a la lògica i els fets empírics– havia de ser la base d'una nova afirmació d'autoritat intel·lectual.

Mentrestant, amb una política dominada pel debat públic, el discurs es va convertir en una eina crucial. Era el vehicle de l'autoritat. L'educació podia ser més fàcil i més efectiva que la força. I aquells que volguessin influir en la societat no podien basar-se a persuadir un sol rei o un grup reduït d'aristòcrates sinó que havien d'apel·lar a un grup més ampli, sovint divergent i en competència. Així, la retòrica i la lògica es van convertir en arts que s'havien de dominar, i això al seu torn va donar lloc a un seriós qüestionament de la veritat i els fets. Mentre que en altres civilitzacions això es podia controlar des de dalt per les declaracions autoritàries d'aquells que controlaven tot el coneixement real de l'estat –i qui tenia institucions i recursos a disposició per usar-los com a força efectiva per assegurar-se que es mantenien dins la línia marcada–, a Grècia el coneixement s'havia convertit en una cosa pública: el que una vegada eren cançons èpiques palatines es van convertir en cançons o actuacions en teatres oberts a tot el públic; persones alfabetitzades que tenien interessos privats, mentre rotaven en diversos càrrecs públics, donant-los una experiència i uns interessos més amplis més enllà de les estretes especialitzacions que dominaven els sistemes palatins, i llavors sovint tornaven a les seves vides privades. Això també quedava reflectit en l'escriptura i la inscripció de les lleis. La informació s'estava convertint en pública, ja no més prerrogatives privades del rei o l'aristocràcia o la casta sacerdotal.

Del Mite al Logos

El sorgiment d'una classe mitjana i un pensament i uns valors democràtics, combinats amb una democratització del coneixement i la investigació, i la necessitat de la lògica, la ciència i el debat, va conduir a l'aparició de l'empirisme, i l'origen de la filosofia i la ciència. Amb aquest clima en ment, continuarem posteriorment amb els presocràtics, els primers filòsofs, que van arribar abans de Sòcrates.

Els presocràtics són els responsables d'un important canvi en la manera d'explicar la realitat que es descriu com el pas del mite al logos. El terme mite (en grec mythos) fa referència a les narracions fantàstiques sobre una suposada època originària de la civilització grega que relaten les fites destacades d'uns herois el destí dels quals semblava estar controlat per la voluntat un tant capritxosa de diversos déus. En aquests relats trobem una explicació simbòlica tant dels fenòmens naturals com del destí de les persones i les comunitats humanes. En les explicacions mítiques sempre es recorre a l'acció de forces sobrehumanes i màgiques, com déus o poders còsmics personificats. Tot és conseqüència directa o indirecta de la voluntat arbitrària i capritxosa d'una o més divinitats antropomòrfiques, els anomenats déus olímpics.

En el context de la Grècia arcaica els mites provenien d'una llarga tradició oral que va quedar registrada al voltant del 800 aC en les obres poètiques d'Homer, la Ilíada i l'Odissea, que es centren en els esdeveniments al voltant de la Guerra de Troia. Dos poemes del quasi contemporani d'Homer, Hesíode, la Teogonia i els Treballs i Dies, contenen relats sobre l'origen del món i dels déus, la successió en el poder dels déus i de les èpoques humanes i l'origen de les tragèdies humanes i els costums sacrificials. Els poemes d'Homer semblen reflectir els valors tradicionals de l'aristocràcia pròpia de la civilització micènica. En els poemes d'Hesíode, especialment a Treballs i Dies, en canvi, trobem el ressò dels valors d'una societat de mercaders, artesans i petits terratinents. El contingut d'aquestes obres poètiques servirà de temàtica recurrent en la literatura del període clàssic posterior.

Els mites a la Grècia arcaica tenien una funció formativa i alliçonadora. Tot allò que sabien els grecs d'aquella època ho aprenien dels mites. Aquests mites oferien una explicació i interpretació global de la realitat i de l'existència humana. Explicaven, per exemple, l'organització del món natural i l'organització dels déus. També hi trobem el conjunt de creences que formen el contingut de la religió politeista grega. Amb el culte, els ritus i les pregàries s'aconseguia la intervenció beneficiosa dels déus per a posar remei a les diferents catàstrofes i desgràcies. Tant els esdeveniments del món natural com el destí de les persones depenien de la voluntat d'uns déus que actuaven sovint d'una manera capriciosa. També hi trobem uns valors morals implícits que servien per justificar l'organització social de l'època arcaica. En els protagonistes d'aquests relats trobem reflectits models de conducta d'una societat agrària dominada per una aristocràcia guerrera i terratinent. Els diversos herois i divinitats representaven models de conducta de la virtut aristocràtica, mentre que els personatges menors representaven l'obediència que es reclamava de les capes més populars de la societat. No obstant això, les transformacions socials que la societat grega comença a experimentar a partir del 700 aC van implicar la pèrdua de vigència de les explicacions ofertes en els mites.

Característiques del Logos

En el terme grec logos trobem una clara referència a la voluntat de recerca de la veritat per mitjà de l'apel·lació a la raó. És possible desvetllar aquesta veritat tant a través de l'esperit inquisidor del científic que es basa en l'observació directa de la realitat i el gust per l'experiment com de l'activitat del debat i la deliberació pública oberta a tots els ciutadans, que intenta convèncer raonant i fomentant la capacitat crítica. És, en definitiva, l'explicació racional i argumentada que està estretament vinculada a l'aparició de les ciutats-estat gregues (les polis) i el sistema de govern democràtic. Si les decisions col·lectives es prenien en les assemblees públiques i en els tribunals populars, el poder i la influència política només es podia exercir a través del discurs persuasiu i l'argumentació racional.

Els primers filòsofs es preocupen fonamentalment per explicar el funcionament de l'univers natural. És evident que la naturalesa està canviant constantment però sempre canvia de forma harmònica i regular. El món dels primers filòsofs és un món ordenat, un cosmos; en contraposició al món caòtic, el caos, del pensament mític. Si els déus controlen els esdeveniments en l'univers natural i la seva voluntat és capritxosa, en l'univers mai pot haver-hi ordre. Per tant, els primers filòsofs, els anomenats presocràtics, intenten explicar l'origen i la regularitat dels fenòmens naturals.