Orígens de la Historiografia: Heròdot, Tucídides i Xenofont

Historiografia: Els primers historiadors grecs

Introducció: Els primers cultivadors

Els primers historiadors són coneguts amb el nom de logògrafs (λογόγραφοι) i són, en realitat, geògrafs, perquè fan sobretot descripcions etnogràfiques de terres llunyanes o bé descriuen la navegació geogràfica d’una costa. Aquestes eren coses que ells havien pogut veure gràcies a la realització de viatges fora del que és corrent i, per això, es veien empesos a explicar totes les novetats, costums, rituals, etc., de les societats i pobles que coneixien als seus coterranis. Normalment, aquestes històries es feien a partir d’un personatge mític.

El primer nom d’historiador conegut que ens arriba és el d’Hel·lànic de Mitilene; només sabem d’ell que visqué a la segona meitat del segle VI aC i que va escriure la Història de l’Àtica.

Heròdot, el pare de la història

Heròdot d’Halicarnàs (ca. 525 aC - ca. 431 aC) va viatjar arreu del Mediterrani (Grècia, sud d’Itàlia, Egipte, etc.). Ens ha deixat la seva obra Els nou llibres de la Història, cadascun d’ells dedicat a una Musa. Podem parlar ja d’un historiador i no d’un logògraf perquè, a part de les descripcions geogràfiques i etnogràfiques, es fa plantejaments nous, com ara la verificació d’informacions, i reflexiona sobre les coses que va contant (qualifica alguns fets com a mítics o simples productes de la invenció humana).

En resum, aplica un sentit crític i, per tant, ja es pot parlar d’investigació i no tan sols de descripció. Per això, Ciceró l’anomenà pater historiae.

Tucídides i la història com a ciència

Nascut a Atenes, Tucídides (460 aC - 400 aC) era un atenès de família noble. Es diu que és el màxim perfeccionador del gènere de la historiografia, ja que forja termes nous als quals dona una precisió de significat que abans no tenien. Amb ell, la història es torna una ciència crítica que cerca la màxima exactitud de les dades i tanta imparcialitat com sigui possible a l’hora d’emetre un judici.

La seva obra és la Història de la guerra del Peloponès, escrita en vuit llibres i inacabada, perquè deixa la narració a l’any 411 i la guerra no acaba fins al 404. Tucídides se centra en la història contemporània i intenta contar, amb la màxima exactitud, els successos de la gran guerra que va enfrontar grecs contra grecs, és a dir, atenesos (i els seus aliats) contra espartans (i els seus aliats).

Té una prosa rònega, de frases denses i expressions concises. Analitza molt a fons els fets i els motius que provoquen el conflicte, i distingeix clarament entre pretextos i causes reals. Sap revelar els mecanismes ocults del poder i l’ambició, coses que impulsen la gent a les més ferotges lluites polítiques. Tucídides, encara que només escrigui sobre uns fets contemporanis, pensa que la seva obra serà útil perquè es podrà entendre com actua la naturalesa humana en circumstàncies semblants.

Xenofont, l'historiador polígraf

Xenofont, atenès de família acomodada, va viure temps difícils, ja que la postguerra de la guerra del Peloponès va ser una època difícil per a Atenes. Va fer alguns viatges com a mercenari (per ajudar Cir de Pèrsia contra el seu germà Artaxerxes, o unit al rei espartà Agesilau). Va tenir una època filoespartana, però els últims anys de la seva vida tornà a Atenes. És qualificat de polígraf, ja que va escriure sobre història, filosofia, economia, etc.

Obres històriques principals

• Hel·lèniques: Pretén ser la continuació de l’obra de Tucídides, que estava inacabada. Però no té la mateixa gràcia que el seu antecessor per analitzar els fets i el punt de vista és totalment oposat, car Tucídides estava influït pels sofistes i admirava la daurada època de Pèricles, mentre que Xenofont és proespartà.
• Anàbasi: Són una espècie de memòries de guerra que conten la tornada d’un exèrcit de deu mil homes després que morís el seu aglutinador, Cir el Jove.
• Ciropèdia: És la biografia de Cir el Vell, rei persa que Xenofont presenta com a model per imitar en tots els sentits. Es pot considerar una novel·la pedagògica.