Palau de la Música Catalana: Arquitectura i Modernisme

Fitxa tècnica del Palau de la Música Catalana

• Nom: Palau de la Música Catalana
• Arquitecte: Lluís Domènech i Montaner (Barcelona, 1850-1923)
• Cronologia: 1905-1908
• Tipologia: Auditori
• Materials: Ferro, vidre, ceràmica, pedra, maó i ciment
• Estil: Modernisme
• Localització: Barcelona

Context històric i cultural

Es tracta d'una època de fort impuls nacionalista català i de reivindicació històrica i lingüística. Catalunya és la regió més industrialitzada, dinàmica i europeista d’Espanya, amb una burgesia que demanda una estètica moderna que celebra amb optimisme el progrés tecnològic i que impulsa la renovació tant de l’arquitectura com de la pintura, l’escultura i les arts decoratives. Els artistes catalans modernistes es deixen influir per les novetats artístiques de París, fent una síntesi entre el Realisme, l’Impressionisme, el Simbolisme i l’Art Nouveau.

Anàlisi formal de l'edifici

L'edifici és un estil manifest del modernisme català i de l’orgull nacionalista imperant a l’època. Les seves formes van deixar palès el dinamisme de la societat catalana del començament del segle XX. Té una càrrega d’historicisme molt pròpia del modernisme català, on trobem elements neogòtics, un tret que no és propi de la resta de "modernismes" europeus.

La presència de referències arquitectòniques al passat està molt unida al sentiment nacionalista, que fa buscar en l'Edat Mitjana els orígens i la justificació de la identitat nacional. Per això, el Palau combina la tradició constructiva amb la modernitat, present en l’estructura de ferro i vidre. També combina aquestes noves tècniques constructives amb altres materials com la ceràmica i els maons.

Pel que fa a la decoració, s’ajusta a la sensibilitat de l’Art Nouveau, amb una iconografia basada en estilitzacions de temes naturalistes, amb clares referències al món vegetal i femení, que manifesten el gust pels ritmes curvilinis. S’incorporen nous materials i tècniques constructives amb un racionalisme funcional que no defuig de l’ornamentació.

El suport de l’estructura s’aconsegueix mitjançant un entramat metàl·lic i columnes de ferro. Aquesta estructura resistent genera una planta lliure que no necessita la presència de pilars interiors. També allibera el mur cortina de la seva funció de suport i permet obrir grans finestrals. L’estructura de ferro resta dissimulada: les columnes estan revestides de rajola, així com les bigues del sostre entre volta i volta rebaixada. La presència de voltes tradicionals i arcs Tudor neogòtics concentren les càrregues en punts molt concrets que alliberen els murs de la responsabilitat de sostenir el conjunt, però la utilització del ferro en lloc de la pedra reforça la capacitat dels elements de suport.

L'espai exterior i la façana

L’edifici es troba emplaçat en un terreny que fa xamfrà, de dimensions irregulars i en un espai reduït. Una de les primeres sensacions que ens produeix el Palau és que ens trobem davant d’un edifici que està obert pertot arreu. La façana frontal és "transparent", amb els seus grans finestrals, balconades i enormes entrades que deixen veure l’interior.

L’exterior destaca pel seu decorativisme luxós i colorista, gràcies a la presència d’escultures i altres elements en pedra, maó vist vermellós, rajoles de ceràmica, mosaics i vidre. Cal destacar el grup escultòric de Miquel Blay, La cançó popular catalana, a la confluència de les dues façanes. Aquesta al·legoria es compon de dues parts: l’una mostra la llar, a través de figures femenines i infants; l’altra, el món del treball, representat per un operari, un pagès i un pescador que sostenen la musa de la Cançó. Tot el conjunt està presidit per sant Jordi, patró de Catalunya, amb la senyera i una espasa. L’edifici es corona amb un extens mosaic i una cúpula al terrat.