Parmènides, Heraclit i Sòcrates: les diferents visions de la realitat

Parmènides, conegut per les seves tesis sobre la permanència de la realitat, insistia que només és definible allò que és. Caldria afirmar tenir dos cranis per poder pensar que alguna cosa és i no és ara. Heraclit insistia en el dinamisme de la realitat, tanmateix també deixava constància de la seva convicció que ha de permetre entendre la unitat del procés. És a dir, l'harmonia generada precisament per les tensions. Tot aquest discurs no acaba de convèncer Parmènides, per al qual la qüestió continua sent que només es pot definir allò que és cada cosa. No hi ha cap altra possibilitat de pensament, cal pensar allò que és cada cosa immòbil, independent, per si mateixa, aïllada de tot. En definitiva, ens enfrontem a les dues formes bàsiques en què podem pensar la realitat: l'anàlisi que estudia cada cosa per separada i la dialèctica que pensa les coses en relació amb el conjunt del qual formen part. Per als pitagòrics, parlar de nombres era en el fons el mateix que parlar de punts físics. La realitat estava formada per punts per unitat discontinues que els corresponien amb els nombres enters. Per aquest motiu, les proporcions numèriques reflectien les harmonies de la realitat. Els sofistes estableixen per primera vegada amb claredat la distinció entre fisis i només natura i llei. El poder de la llei no prové de cap manera de la natura. És el resultat d'un conveni, no hi ha cap realitat permanent. Per tant, no té sentit parlar de veritats morals, sinó que cal parlar d'opinions passatgeres. Enfront del relativisme i de la desmoralització general de la societat atenesa, el mestre Sòcrates apareix com a portador d'un valor ferm i estable. Sòcrates era fill d'un escultor i d'una llevadora. Fidel als seus orígens, concebia la seva tasca com la d'aquell que extreu les veritats que tots portem dins mitjançant un mètode dialèctic que exigia un doble procés. Segons Sòcrates, qui fa el mal és, en últim extrem, perquè s'adona que allò és un mal. Comprendre que una acció és incorrecta és la clau per deixar de fer-la. D'aquest controvertit posicionament teòric en diuen intellectualisme moral.