Parmènides: Lògica, Veritat i Influència en Plató

Resum

El document presenta el pensament de Parmènides d'Elea, al qual s'atribueix la creació de la lògica, i explica les dues vies del saber que proposa: la via de la veritat, basada en la raó, i la via de l'opinió, basada en els sentits. També analitza la influència d'aquestes idees en Plató, especialment en la distinció entre coneixement i opinió i en la concepció de les idees com a realitat immutable.

Punts clau

Parmènides d'Elea (540-470 aC) és considerat el creador de la lògica.
La via de la veritat parteix de l'afirmació que "el ser és i el no-ser no és" i només es fonamenta en la raó.
Segons Parmènides, el ser és únic, ingenit, imperible, indivisible, immutable i complet.
La via de l'opinió és la dels sentits, que mostren pluralitat i canvi, els quals Parmènides considera meres aparences.
Plató accepta de Parmènides l'oposició entre opinió i coneixement vertader, i entre aparença sensible i realitat autèntica.
Les idees platòniques comparteixen característiques del ser parmenidi: són eternes, ingenites, imperibles i immutables.

Posa't a prova

Parmènides: Lògica i Coneixement

Parmènides nasqué a Elea, l’any 540 aC i morí l’any 470 aC, uns 43 anys abans de nàixer Plató. Podem considerar-lo el creador de la lògica. Influeix notablement en Plató per l’interès d’aquest a abastar la veritat, que ha de romandre eterna i sense canvis, així com pel seu menyspreu del saber sensible i la seva defensa de la raó com a única font fiable del coneixement.

Parmènides distingeix dues vies del saber:

La Via de la Veritat

Aquesta és el veritable camí del coneixement. Parteix de l’afirmació bàsica i inqüestionable que “el ser és i el no-ser no és”, a partir dels quals s’arriba al coneixement de la realitat i de les seves característiques. Per tant, prescindeix dels sentits, que només mostren allò que Parmènides denomina no-ser, allò que no existeix.

Seguint la lògica de la raó, i partint del principi que allò que és, és, i allò que no és, no és, Parmènides arriba a la conclusió que el ser és:

Únic
Ingenit
Imperible
Indivisible
Immutable
Complet

Parmènides considera que la pluralitat i el canvi no són reals, sinó enganyoses aparences dels sentits. La pluralitat i el canvi que ens demostren els sentits no poden ser reals; són meres aparences.

La Via de l'Opinió

Aquesta és la via del “ser és i no és”. És la via dels sentits, no de la raó. Els sentits ens diuen que una cosa és això i no és allò, quan en realitat tot és ser i tot és u; la multiplicitat és tan sols una aparença.

Influència en Plató

En resum, Plató acceptarà de Parmènides l’oposició entre el saber enganyós que ens ofereixen els sentits i el coneixement vertader que ens ofereix la raó. Així, la distinció parmenidea entre la via de l’opinió i la via de la veritat pot ser considerada un antecedent de la posterior distinció platònica entre coneixement científic i opinió.

A més, Plató accepta de Parmènides l’oposició que la veritat és quelcom únic, absolut, universal i permanent. D’altra banda, Plató accepta l’oposició entre l’aparença sensible i l’autèntica realitat. Les idees platòniques tenen de fet característiques semblants al ser de Parmènides: són també ingenites i imperibles, eternes i immutables.

Preguntes freqüents

Quines són les dues vies del saber segons Parmènides?

Parmènides distingeix la via de la veritat, que és el camí de la raó i del coneixement vertader, i la via de l'opinió, que és la dels sentits i de les aparences. La primera parteix que el ser és i el no-ser no és; la segona, en canvi, afirma que el ser és i no és alhora.

Quines característiques atribueix Parmènides al ser?

Segons el text, el ser és únic, ingenit, imperible, indivisible, immutable i complet. Parmènides arriba a aquesta conclusió seguint la lògica de la raó.

Quina relació hi ha entre Parmènides i Plató?

Plató accepta de Parmènides l'oposició entre el saber enganyós dels sentits i el coneixement vertader de la raó, així com la idea que la veritat és absoluta i permanent. La distinció parmenidea entre opinió i veritat és un antecedent de la distinció platònica entre coneixement científic i opinió.