Pensament hel·lenístic: Epicurisme, Estoïcisme i Escepticisme

Pensament hel·lenístic

1. Característiques del pensament hel·lenístic

Triomf d'Alexandre el Gran: aquest fet marca el fi de l'autonomia de les ciutats gregues i, després de la seva mort, es produeixen forts canvis polítics i econòmics que generen inestabilitats.

Inestabilitat: pèrdua d'interès pels grans temes metafísics per part dels filòsofs; replegament interior del filòsof. L'hel·lenisme reflecteix la pèrdua del control sobre allò que passava a les ciutats gregues i en el seu món. La filosofia es dedica a buscar com viure bé dins del caos polític i social existent. Predomina el problema ètic, que es converteix en l'eix de la reflexió filosòfica mentre s'abandona l'intent de crear un sistema unitari o de donar una interpretació global dels diferents àmbits del coneixement.

Distinció entre sabers: la ciència i la filosofia es separen i esdevenen sabers particulars. Hi ha també una separació geogràfica: a Atenes predomina la filosofia, mentre que la ciència té un centre important a Alexandria, a Egipte.

Ètica: l'ètica es converteix en l'eix sobre el qual ha de girar qualsevol reflexió filosòfica del món hel·lenístic.

2. Epicurisme

Definició: principal escola hedonista grega. El component principal de la felicitat és el plaer.

Epicur: adopta una visió materialista del món i defensa la sobrietat, la vida senzilla i la retirada, així com l'alliberament de cadenes religioses i polítiques. Funda l'escola del Jardí a Atenes, on ell, amics i deixebles vivien junts; Epicur hi feia classe i xerrades. L'objectiu del Jardí era viure una vida modesta i harmoniosa basada en l'amistat i allunyada de la política (semblava una mena de secta).

Obres d'Epicur: Carta a Meneceu, Carta a Heròdot i Carta a Pítocles.

Els no-epicuris (antiepicuris) acusaven l'epicureisme de promoure només els plaers corporals, però la filosofia epicúria tenia una dimensió ètica i pràctica molt més àmplia.

Filosofia d'Epicur: objectiu i tasca

La filosofia és un instrument per alliberar l'ésser humà. S'oposa a qualsevol teoria que no signifiqui un ajut pràctic per viure millor i ser feliç. La tasca consisteix en la recerca de la seguretat en un món d'inseguretats permanents. La filosofia ha d'ensenyar:

1. Com coneixem i quin és el criteri de veritat (canònica).
2. Quina és la naturalesa o el món (física).
3. Què hem de fer per ser feliços (ètica).

Els punts 1 i 2 són mitjans per aconseguir el punt 3.

1) Canònica o teoria del coneixement

La canònica és el criteri per determinar si una idea és veritable o no. Epicur proposa tres criteris:

• Sensació: el fonament més bàsic; si ens equivoquem és per una mala interpretació de la sensació. Coneixem a través de l'experiència que rebem pels sentits.
• Raó.
• Sentiments de plaer o dolor.

2) Física

Cap coneixement teòric té valor si no ajuda a aconseguir la felicitat. La filosofia ha de curar les malalties de l'ànima; la física té la funció principal d'alliberar-nos de les pors.

Atomisme: Epicur accepta que tota realitat té com a components elementals els àtoms i el buit. Els àtoms es desvien de manera imprevisible i irregular i això introdueix l'atzar en la naturalesa. La desviació permet una autonomia i llibertat de la voluntat. La natura està formada per lleis necessàries i per l'atzar. Epicur és un pensador materialista (tot està fet d'àtoms) però no determinista; nega la fatalitat i la predeterminació pròpia dels estoics. També defensa que els àtoms de l'ànima i els del cos s'interrelacionen mútuament.

3) Ètica

L'ètica epicúria és finalista o teleològica: busca la felicitat. L'ètica és l'objectiu de totes les investigacions d'Epicur.

Temors segons Epicur: la mort (quan la mort arriba no hi serem i, per tant, no la podem patir) i els déus (no són providents; són perfectes i feliços i no s'ocupen del nostre món). Cal imitar-los en la mesura que són autosuficients, impertorbables i feliços).

Recerca del plaer i l'amistat: vida senzilla, tranquil·la i retirada. L'amistat és la millor manera d'assolir la màxima felicitat: assegura ajuda mútua, tranquil·litat i altres coses bones. El plaer és considerat el bé suprem i el dolor el mal suprem. Els savis satisfan les seves necessitats naturals i eviten els desitjos innecessaris.

3. Estoïcisme

L'estoïcisme proposa l'acceptació del destí, la impertorbabilitat i la indiferència davant el plaer o el sofriment. És alhora un conjunt de doctrines filosòfiques, un estil de vida i una concepció global del món.

Fundador: Zenó. Crisip va renovar i aclarir el pensament de Zenó.

Etapes de l'estoïcisme

1. Estoïcisme antic (Panaeci de Rodes): influència platònica i pitagòrica, tendència al panteisme (la naturalesa és divina) en teologia.
2. Estoïcisme nou (Sèneca, Epictet i Marc Aureli): major preocupació per la religió i la moral. Divisió clàssica entre lògica, física i ètica.

Metafòricament: la filosofia és el jardí, la lògica és el mur, la física són els arbres i l'ètica els fruits.

Lògica estoica

Actualment la lògica és la ciència formal que estudia la validesa dels raonaments. Els estoics no accepten les idees universals de Plató: només existeix l'individu i el coneixement s'adquireix per experiència. Segons ells, naixem amb l'ànima com un full en blanc on es graven impressions; aquestes impressions creen imatges mentals de les coses i seran correctes si representen les coses tal com són. Reconeixem les imatges i això ens permet tenir la certesa de no equivocar-nos. El savi estoic acceptarà només les representacions recognoscibles que resultin certes i indubtables.

Física estoica

Hi ha una forta influència d'Heràclit: el logos i el foc són la substància del món. Les idees i les formes no estan separades com en Plató; la realitat és corpòria. La física tracta dels cossos existents: cossos de tres dimensions que resisteixen la pressió exterior.

Panteisme: la naturalesa és divina; tot forma part de Déu. El cosmos és un animal viu que té la seva ànima, el foc diví, que no mou el cosmos des de fora sinó que el penetra completament. Cada cos té dos principis:

• Principi passiu: la matèria sense cap qualitat.
• Principi actiu: el foc, que organitza la matèria i mou totes les coses. És un foc viu i intel·ligent, la raó universal o Déu.

La providència divina i el fatalisme: la providència universal (pronoia) és el destí i implica que la realitat és coneguda d'avantmà. Així, els plans divins semblen immutables i tot transcorre com ha de ser. La cosmologia estoica oscil·la entre un doble sentiment: fatalitat i llibertat. Es parla de l'etern retorn i del destí de les ànimes: el món present torna a repetir-se completament; el món segueix un cercle constant de destrucció i regeneració. Les ànimes reben diferents destins segons el seu comportament; els bons s'acostaran al foc diví.

Ètica estoica

L'ètica és la ciència de la conducta humana i la part més important de la filosofia estoica. L'objectiu és aconseguir la felicitat vivint d'acord amb la naturalesa.

Viure d'acord amb la raó: tots els humans estan dotats de raó (espurna de l'ànima del món) i això ens fa ciutadans d'un únic cosmos. Ser autèntics i viure guiats per la raó equival a obeir la raó còsmica que governa la natura.

Felicitat: impertorbabilitat. L'ésser humà forma part de la naturalesa i de les seves lleis i no pot deixar de fer-ho; però podem conèixer les lleis i acceptar-les conscientment. Això ens aporta impertorbabilitat, impassibilitat, pau interior (apatheia), bon ànim i alegria.

Classificació estoica de les coses: bones (virtuts), dolentes (vicis) i indiferents (la resta). El savi estoic és la persona que actua d'acord amb la naturalesa i la raó còsmica: la virtut és actuar així. L'estoic se sent cosmopolita i busca la felicitat del món, no només la individual.

4. Escepticisme

L'escepticisme implica la renúncia a qualsevol saber o afirmació categòrica. Els escèptics busquen la felicitat i la tranquil·litat fugint de tota certesa.

Fundador: Pirró; Timó fou un deixeble destacat. Els escèptics no neguen l'existència de les coses però tampoc l'afirmen; sostenen que les coses són incognoscibles en si mateixes i que només coneixem les coses tal com ens apareixen. L'aparença no és el mateix que la realitat. Adopten una postura crítica i antidogmàtica.

Resum: no podem conèixer res amb seguretat; només coneixem allò que veiem. Renúncia al judici i indiferència respecte de tot.

L'escepticisme de l'Acadèmia nova

A l'Acadèmia de Plató, Arcesilau va introduir l'escepticisme: a partir d'aquí se li diu "nova acadèmia" perquè el canvi fou molt important. Arcesilau afirma que són preferibles les representacions nítides a les borroses, i sosté que no hi ha cap criteri absolut de veritat (no existeix un mètode per saber què és veritat i què no). L'actitud del savi ha de ser la prudència.

Probabilitat d'una opinió segons l'Acadèmia nova:

1. L'experiència: resultat del que sembla veritat.
2. Comparació amb altres experiències: comparar per evitar contradiccions.
3. Contrastació de les conseqüències de l'opinió: examinar els detalls per comprovar si és probable.