La persecució de la llengua catalana per Franco

1. La persecució de la llengua catalana per Franco.

Acabada la Guerra Civil l’any 1939, Franco, guanyador d’aquesta guerra amb un cop d’estat militar es va imposar a Espanya una llarga dictadura fins l’any 1978 quan és aprovada la Constitució Espanyola. Just acabada la guerra, Franco decreta la prohibició, la persecució i el càstig contra la llengua i la literatura catalanes. A nivell educatiu, es decreta el castellà com a llengua única i obligatòria amb la depuració (perden la seva plaça definitiva que tenien) i càstig de mestres i professors republicans. Franco va prohibir l’ús de qualsevol llengua que no fos la castellana a l’Administració i al carrer, i, fins i tot, a l’activitat privada. Pel que fa als mitjans de comunicació: premsa i ràdio; varen ser incautats per Franco i varen passar a dependre d’un Ministerio de Movimiento que controlava tota la comunicació, educació i cultura, i es varen convertir en mitjans de la informació franquista. La censura franquista va trobar amb l’Església catòlica una col·laboració directa, controlaven la vida familiar i més concretament, la de la dona. Aquesta censura és un òrgan de control de la moralitat, la llengua, les idees i l’art i va perseguir tot allò que no fos addicte a les idees franquistes. Per tant, la llengua i la literatura catalanes van ser prohibides, perseguides i castigades per Franco.

1. La literatura a l’exili.

Molts d’escriptors, intel·lectuals, artistes, tant persones com famílies particulars amb idees republicanes, estaven exposats a ser empresonats i assassinats, de manera que es van exiliar per assegurar les seves vides; aquest exili primer va ser a França i després quan durant la 2ª Guerra Mundial, Hitler va envaïr França va ser a Amèrica: Mèxic, Xile i l’Argentina els països que més exilitas espanyols van rebre. Els exiliats es van organitzar cultural i socialment: i entre ells es trobaven i compartien la cultura i la literatura, i fins i tot, editaven les seves obres, cosa que a Espanya tenien totalment prohibit fer. Aquest exili va començar a finalitzar a partir del 1945, quan acaba la II Guerra Mundial, i molts de països varen presionar Franco perquè rebaixes la censura. La literatura escrita a l’exili, és un capítol molt ric i interessant. En resum, la literatura de l’exili és un capítol molt ric i interessant de la literatura i cultura catalana.

1. La recuperació de la literatura durant el franquisme. Primera etapa.

L’any 45 es permet la publicació de poesia i teatre en català sempre que no critiqui la ideologia franquista. Trobem 5 llibres marquen la recuperació de la poesia en català, tots publictas abans de 1950, escrits durant la Guerra Civil, majoritàriament, i primers anys dels franquisme i amb el tema del dolor per les morts del franquisme i de la Guerra Civil i el dolor per l’experiència de l’exili que varen viure els autors.

El primer llibre que apareix és el de Salvador ESPRIU, Cementiri de Sinera, va ser un dels escriptors que no es va exiliar però va patir el silenci obligat. Aquest llibre inicia el gran tema de la poesia d’Espriu, que és la mort, on es refereix a les morts pel franquisme, no només a familiars i amics sino a tots els republicans i també a tot un projecte cultural desfet enfonsat per Franco. A més, per poder parlar d’aquest tema Espriu parla de Sinera que és un nom de lloc inventat, en canvi, a l’inrevés Sinera és Arenys (de Mar), que és el poble on Espriu va passar la seva infantesa. Un altre llibre dels primers de poesia són Les elegies de Bierville de Carles Riba, escrites des de l’exili; una elegia és una composició trista que es relaciona amb la mort d’una persona estimada, a més, Riba es basa en la mitologia clàssica de Grècia tractant de distanciar el tema dels fets reals. Un altre llibre és el poema narratiu Nabí de Josep Carner, qui la va publicar des de l’exili a Argentina i tracta el relat bíblic de Jonàs i la balena. Seguidament, trobam a J.V. Foix, un autor surrealista de forma i avantguardista de idees, escriu Sol, i de dol, on el dol es relaciona, una vegada més, amb la mort. I finalment, tenim a Pere Quart, pseudònim de Joan Oliver que de poesia escriu  Terra de naufragis, on refereix a l’Espanya desfeta per Franco; i l’altre, Vacances pagades, és un títol totalment irònic referent al seu exili a Xile. En teatre les representacions dels Pastorets és el primer teatre que es normalitza, un teatre destinat a un públic infantil sobre el naixement de Jesús. A continuació, trobem que Josep Mª de Sagarra publica Les llàgrimes d’Angelina, un drama exitós i sentimentaloide.

1. Llengua i literatura als anys 70.

Els anys 70 tenen una gran activitat reivindicativa s’inicia la redacció de la Constitució buscant les llibertats i drets de la literatura i la cultura. La mort de Franco tanca la història negra de la dictadura i es comença a organitzar la democràcia. L’any 1978 és aprovada la Constitució Espanyola amb referèndum, possibilitant una nova organització de l’Estat espanyol en autonomies. La base d’aquestes autonomies és el reconeixement de personalitats històriques diferents dels pobles d’Espanya i la diversitat de llengües d’Espanya. L’any 1983 s'aprova l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears i l’any 1986 el Parlament de les Illes Balears, aprova la Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears. La constitució i aquesta llei de normalització lingüística, constitueixen el marc legal que garanteix els drets lingüístics del català i dona oficialitat a la llengua. Encara dins els anys 70, hem de recordar que el curs 1979-1980 s'introdueix la llengua catalana a les escoles i instituts.

1. La novel·la psicològica

La novel·la psicològica europea té dos models literaris, amb dos autors i dos obres importants: una de un francès Marcel Proust amb la novel·la titulada, A la recerca del temps perdut, i una altra de l’irlandès James Joyce, Ulisses. Aquestes novel·les apareixen durant el S.XX. Es caracteritzen per treballar damunt la memòria i el pas del temps, un fet inevitable, l’únic que es pot fer es recordar-lo a través de la memòria i el record. Recordant que la memòria és una activitat cognitiva que per recuperar s’ha de fer una regressió que té com a resultat el record. Aquesta regressió funciona de manera que la memoria s’activa a través d’un estímul, una provocació a través dels sentits, això  és un tòpic que utilitzen alguns autors com Proust a la seva novel·la  A la recerca del temps,  on el protagonista, ja adult, davant l’olor de un café i una magdalena fa una regressió, passa a recordar la seva infantesa. A continuació, fa ús de un narrador en 1ª persona, parlam d’un narrador que moltes vegades és un personatge mateix de la novel·la, com a La plaça del diamant on Natàlia Colometa, la protagonista va contant coses de la seva vida en primera persona. També trobam monòlegs interiors, un discurs que explica un sentiment o un estat d’ànim interior, per això es parla de psicologia. A vegades no és el narrador, a vegades el narrador o narradora calla i apareix aquest monòleg, aquest discurs en 1ª persona; i, per últim trobem els significats dels símbols, de manera que moltes vegades al parlar de món interior, com activem la memòria, aquesta matèria que s’explica apareix com un somni o com una imatge de somni, per exemple els ous dels coloms a l’obra de Rodoreda, són el símbol més important, ja que durant tota la novel·la trobam un paral·lelisme. 

1. Mercé Rodoreda. La plaça del Diamant

Mercé Rodoreda és la millor representant de la novel·la psicològica catalana, la seva vida i obra transcorre dins el segle XX. Presenta tres etapes, la joventut on inaugura la dona com a protagonista i el tema és un tema romàntic; en la seva maduresa troba La plaça del diamant, on Natalia és una una dona de classe baixa barcelonina, que es casa amb Quimet, en aquest moment els coloms entren a la seva casa i Natàlia viu amb la mania del coloms, tant és així que arriba a anomenar-se Colometa perque Quimet la té sotmesa. En morir Quimet a la guerra Natàlia recuperarà la seva identitat i el seu nom quan coneix l’Antoni, un botiguer del barri. La Colometa somia per culpa de l’angoixa que agafa els ous del niu del colom, els guarda dins la mà, i els posa davant dels coloms, i els coloms els piquen i destrueixen. Aquest somni s’interpreta com un homicidi on la mare mata els seus fills. Aquesta obra presenta totes les característiques de la novel·la psicològica, traballa damunt el pas del temps i la memòria tracta tres moments diferents, la Segona República, la Guerra Civil i la repressió social i cultural pel franquisme, presenta un narrador o punt de vista narratiu en 1ª persona, Natàlia Colometa va contant coses de la seva vida en primera persona; també hi trobam uns monòlegs interiors,un discurs que explica un sentiment o un estat d’ànim interior, on  a vegades el narrador o narradora calla per deixar fer aquest discurs en 1ª persona; i, els significats dels símbols, el símbol més important a l’obra són els coloms, és la luxació de la Colometa que viu farta i el masclisme de Quimet perquè els coloms són una imposició seva. A més del canvi de nom que es produeix en la novel·la, doncs comença amb Natàlia, però en el moment en que es casa amb Quimet, Natàlia deixa de ser ella per ser un colom més de la casa, d’aquí que dins la novel·la la protagonista deixa de ser Natàlia i passa a ser Colometa. Però quan mor Quimet a la guerra i Natàlia coneix a un altre home, recupera la seva identitat i personalitat, i torna a ser Natàlia.

1. Salvador Espriu. Mites 

Salvador Espriu és un dels poetes i dramaturgs més importants de la literatura del S.XX i abans de la Guerra Civil, ja havia escrit alguna novel·la com Laia i algún teatre com Antígona. Durant la Guerra Civil i anys posteriors de silenci escriu poesía: Cementiri de Sinera. Aquesta última obra és un llibre de poesía que recorda els morts de la Guerra Civil i el dolor pel projecte cultural destruït per Franco. 

Espriu crea un tema: els mites, per poder parlar de tota una sèrie d’aspectes i problemes que segurament la censura franquista, si no fos expressat a través del mite, prohibiría.

El Mite de Sinera és creat per poder parlar dels morts i el dolor de les víctimes del Franquisme, ja que no ho pot fer correctament degut a l’absència de la llibertat d’expressió.  Sinera és un lloc que no existeix però a l’inrevés fa referència a Arenys (de Mar): poble on Espriu va viure la seva infantesa a més de representar també tota Catalunya i, fins i tot, l’Espanya republicana. A més, Sinera i els seus personatges també apareixen en altres llibres de poesia i obres de teatre posteriors.

El segon mite és el Mite de Sepharad: Sepharad era el nom que donaven els jueus a Espanya i Espriu té aquest interès en tractar aquesta cultura dels jueus i hebreus. Recordem que el poble d’Israel ha estat un poble perseguit històricament i surt Sepharad com Espanya perquè els jueus també varen ser expulsats d'Espanya pels Reis Catòlics i eren nomenats sephardites, d’aquí el nom de Sepharad. Així doncs, Espriu fa una comparació entre el poble jueu, un poble perseguit al llarg de la història, igual que el poble català, perseguit i castigat per Franco.