Gran diversitat estilística, fruit de l’individualisme, el nacionalisme i la llibertat creativa.
Dues grans tendències: la majoritària, de composició barroca amb predomini del color; i la classicista, amb predomini del dibuix.
Creació de petits grups o escoles de pintors amb un mateix tarannà i concepcions artístiques similars, com per exemple els natzarens alemanys o els prerafaelites anglesos, que recuperen formes renaixentistes.
Hi destaquen el gènere històric, representant esdeveniments contemporanis, i el gènere del paisatge, on prenen gran importància els espais naturals, les ruïnes medievals i els escenaris exòtics i orientals. També destaca la temàtica religiosa dels natzarens i prerafaelites.
La contraposició romàntica i classicista a França
Romanticisme francès: entre els anys 1820 i 1840.
Va recuperar el predomini del color i el dinamisme de la composició sobre el dibuix i la forma.
Alliberament de les formes i accentuació dels efectes lumínics i atmosfèrics.
Els personatges mostren gestos dramàtics, i es fa evident l’interès pel moviment i per la complexitat compositiva.
Els màxims representants són Delacroix i Géricault. També hi va haver una tendència classicista amb Ingres. Interès per la cultura oriental i els ambients exòtics.
El romanticisme alemany
Sorgiment d’un nou grup creat a Roma d’un caràcter esteticoreligiós: els natzarens.
Practicaven un art espiritualista cristià i vivien en comunitat, volent tornar a l’estil dels primitius quattrocentistes.
Els màxims representants són Overbeck, Von Cornelius i Schnorr von Carolsfeld. A més, cal destacar Runge i Friedrich.
La diversitat anglesa
Molt receptiu davant d’anticipacions romàntiques, va rebre la seva influència molt aviat.
Utilització de figures i ambients plens de fantasia que anticipen el surrealisme.
Creacions visionàries i fantàstiques basades en la Bíblia o la Divina Comèdia.
Importància del contacte directe amb la natura, recuperant valors com la llum, el color i l’atmosfera.
Els màxims representants són: Füssli, Blake, Turner i Constable.
Sorgiment d’un nou moviment que tenia com a referents estilístics els renaixentistes, donant importància al dibuix: el Prerafaelitisme.
Temes literaris, quotidians i medievals amb la finalitat d’acostar la bellesa suprema a les ànimes bones i nobles.
Màxims representants d'aquest moviment: Millais, Burne-Jones i Hunt.
