La Plaça del Diamant: Viatge de Natàlia cap a la Llibertat i la Identitat
El Viatge de Natàlia: Pèrdua i Recuperació de la Identitat
La protagonista, Natàlia, una noia càndida i ingènua al principi, esdevé una dona madura. Òrfena de mare, deixa de festejar amb Pere perquè a la festa de Gràcia coneix un xicot arrauxat i abassegador, en Quimet, amb qui es casarà al cap d’un any. Amb ell, Natàlia estableix una relació de submissió que comença amb la pèrdua de la seva identitat (cap. 1).
Al principi, és una noia bondadosa, amb poca iniciativa, patidora i esporuguida davant el món exterior que desconeix, incapaç d’enfrontar-se als desitjos i exigències de Quimet. Sofreix el masclisme i les rareses del seu marit, ha de treballar fent feines, cosa que provoca la desatenció dels fills, ha de tenir cura del colomar i viu una època històrica agitada (la República i la Guerra Civil).
L’opressió més punyent és la invasió del terrat, de les golfes i, a la fi, del pis pels coloms criats d’en Quimet; fins que s’hi rebel·la i inicia el camí vers la maduresa (cap. 25) i la recuperació de la identitat. Aquesta revolta interior i soterrada contra el que creu injust ocorre al mateix temps que la revolució de l’inici de la Guerra Civil, en la qual mor Quimet.
Després, un cop mort Quimet i liquidat el colomar, Natàlia cau en la misèria més absoluta i s’ha de “fer el cor de suro” (cap. 32). En la desolació de la postguerra, arriba a pensar en la liquidació de tota la família, però l’adroguer de les veces li ofereix una esperança, oferint-li treball i, més tard, li dona la possibilitat de refer la vida casant-se amb ell. L’Antoni li torna el nom de Natàlia, un pas endavant vers la recuperació de la identitat (cap. 35).
Com el país, malalt de postguerra, Natàlia no supera els seus problemes i angoixes ni amb la millora econòmica ni amb un estatus social més elevat. Viu, convalescent, pràcticament reclosa a la llar (cap. 42), on acaben ressorgint els vells fantasmes. Surt de casa per assolir la tranquil·litat i va construint un món personal mitificat (records del passat, cap. 43, on barreja la realitat i el somni embellit).
Natàlia culmina el camí cap a la felicitat amb el viatge catàrtic nocturn inicial, travessant el carrer impossible, ganivet en mà, mirant amb els ulls i amb l’ànima i caminant per la seva vida vella cap a l’antiga casa i fins a la Plaça del Diamant (en forma d’embut). Allí mata el passat i, amb un gran crit, expulsa tota l’angoixa acumulada de la seva joventut (cap. 44): s’ha desprès d'una de les seves vides entreteixides i, a la fi, troba la vida de debò.
Símbols Clau a "La Plaça del Diamant"
Els Coloms: Opressió i Transformació
Els coloms i l’embut entren plegats en la vida de Natàlia (cap. 12) en iniciar-se l’època dels problemes greus. Concorren també en el moment de l’alliberament a la Plaça del Diamant, on el colom es reposa sobre l’espatlla de Natàlia i l’embut engolidor és expulsat pel crit alliberador i liquidat pel ganivet.
Els coloms actuen com un leitmotiv. La seva evolució i els seus canvis són un desdoblament simbòlic de la vida de la protagonista, mentre que la resta de personatges importants s’hi relacionen d’una forma o altra. Aquests ocells, causants de feines i neguits, imposen la seva voluntat arrauxada sobre Natàlia i són el símbol de la seva vida amb el seu criador, Quimet.
Van foragitant la protagonista dels seus somnis: les golfes del terrat (cap. 13), la galeria, les estances, l’habitació petita (cap. 21). Són un reflex de la supeditació de Colometa (Natàlia) als capricis del seu marit. Un cop mort Quimet i superat el mal tràngol de la misèria que els fa fregar el suïcidi col·lectiu, la senyora Natàlia, esposa d’Antoni, reelabora tot l’afer dels coloms. Aquest afer sofreix un procés d’embelliment i de magnificació onírica i acaba sent explicat de forma idealitzada a les dones que freqüenten el parc (cap. 43): “la senyora dels coloms”, diuen.
L'Embut: El Camí Estret de l'Angoixa
L’embut, cònic, ample per dalt i estret pel broc, simbolitza la vida com un camí cada vegada més estret i angoixant (cap. 19). Natàlia haurà d’acabar fent-se de suro i amb un cor de neu “per passar un pont tan alt i tan estret i tan llarg” (cap. 33).