🔵 PLATÓ

1. Context històric

Plató, deixeble de Sòcrates i mestre d’Aristòtil, va fundar l’Acadèmia. Va viure en una Atenes en crisi política (sofistes, decadència democràtica). Rebutja el relativisme sofista i defensa la recerca racional del Bé. Escriu en forma de diàleg.

2. Cos i ànima

Dualisme radical:

• Cos: material, mortal, presó de l’ànima.
• Ànima: immaterial, immortal; coneix el món de les idees.

Parts de l’ànima (i virtuts):

1. Racional → saviesa
2. Irascible → fortalesa
3. Concupiscible → temprança

Una persona justa és aquella en què cada part compleix la seva funció.

3. Món de les idees

Realitat dividida en dos mons:

• Intel·ligible: idees eternes, immutables, perfectes. Veritable realitat.
• Sensible: còpies imperfectes, canviants i múltiples.

Relacions: participació (méthexis) i imitació (mimesi). Jerarquia coronada per la Idea del Bé, font d’ordre i coneixement.

4. Mite de la caverna

Al·legoria del pas de la ignorància al coneixement.

• Caverna: món sensible
• Ombres: aparences
• Alliberament: educació
• Sol: Idea del Bé
• Filòsof: qui coneix la veritat i torna per ajudar els altres.

5. L’ésser humà

Dualisme antropològic: unió accidental de cos i ànima.

• Ànima immortal, provinent del món de les idees.
• Mite del carro alat: ànima com a carro amb dos cavalls (impuls noble / impuls desordenat) dirigits per la raó.
• Destí després de la mort: retorn al món de les idees o reencarnació segons el grau de purificació.

6. Teoria del coneixement – reminiscència

Conèixer = recordar el que l’ànima ja va veure en el món intel·ligible.
Símil de la línia: quatre graus de coneixement:

1. Conjectura (ombres)
2. Creença (coses sensibles)
3. Pensament discursiu (matemàtiques)

Ciència / dialèctica (idees i Bé)

7. Educació

Procés d’alliberar l’ànima i elevar-la al coneixement del Bé. Tres tipus:

• Intel·lectual
• Social
• Moral

Fonamenta la formació dels governants filòsofs.

8. Ètica

Intel·lectualisme moral: només qui coneix el Bé pot obrar bé i ser feliç.
Quatre virtuts cardinals: saviesa, valentia, temprança i justícia (harmonia de les altres tres).

9. Política

Primera gran filosofia política utòpica.
La polis s’ha d’organitzar segons les parts de l’ànima:

• Productors: part concupiscible → temprança
• Guardians: part irascible → valentia
• Governants filòsofs: part racional → saviesa

La justícia social consisteix a fer “el que et correspon”.
Formes de govern: cicle degeneratiu — monarquia filosòfica → timocràcia → oligarquia → democràcia → tirania.

🟠 ARISTÒTIL

1. Context històric

Viu en època de Macedònia (Filip II i Alexandre Magne). Alexandre va ser alumne seu. Context de fi de la polis, cosmopolitisme i grans imperis.
Aristòtil va estudiar 20 anys a l’Acadèmia però es va distanciar de Plató.

Convergències i divergències amb Plató

• Coincideixen en l’interès pel ser, el coneixement i la política.
• Aristòtil rebutja la separació de dos mons i l’innatisme.
• És més empirical, realista i biològic.

2. Física

Aristòtil estudia el moviment i els éssers naturals.

Acte i potència

El moviment és el pas de la potència (el que pot ser) a l’acte (el que és).
Teleologia: tot es mou cap a un fi.

Tipus de canvi

• Accidental: no altera l’essència.
• Substancial: transforma una substància en una altra.

Teoria hilemòrfica

Tot està format per matèria (potència) i forma (acte).

• Matèria primera = allò totalment indeterminat.
• Forma substancial = allò que fa que una cosa sigui el que és.

Quatre causes

1. Material
2. Formal
3. Eficient
4. Final

Explicació completa del món natural. Inclou: Primer motor immòbil: causa primera no causada.

3. Metafísica

Estudi de l’ésser en tant que ésser.
L’ésser és anàleg: es diu de moltes maneres, però amb un sentit central.

Categories

Substància (primera i segona) + nou accidents (quantitat, qualitat, relació…).

Substància divina

Primer motor immòbil, acte pur, causa última del moviment.

4. Teoria del coneixement

Aristòtil és realista i empirista: tot coneixement comença pels sentits.

• Coneixement sensible: capta accidents.
• Coneixement intel·lectual: capta formes substancials.

Funcionament:

1. Experiència sensible
2. Imaginació
3. Intel·lecte agent → fa passar la forma de potència a acte
4. Intel·lecte pacient → forma conceptes, judicis i raonaments

Ciència

Coneixement universal i necessari. Dos mètodes:

• Deducció
• Inducció

Classificació:

• Teòriques: matemàtiques, física, metafísica
• Pràctiques: ètica, política, economia
• Productives: arts i tècniques

Instrumentals: lògica, gramàtica

5. Antropologia

Aristòtil estudia la vida i l’ànima.

L’ànima

No és independent del cos: unitat hilemòrfica (contra Plató).
Tipus de vida:

• Vegetativa
• Sensitiva
• Racional (humana)

L’ànima racional inclou funcions vitals, perceptives i intel·lectuals.

6. Ètica

Finalitat última de l’ésser humà: felicitat (eudaimonia).
S’aconsegueix mitjançant:

• Virtut ètica: hàbits bons, terme mig entre dos extrems.
• Virtut dianoètica: excel·lència intel·lectual.

La felicitat és activitat racional d’acord amb la virtut durant tota la vida.

7. Política

L’ésser humà és “animal polític”.
La polis és natural i existeix per permetre la vida bona.
Millor forma de govern: monarquia, aristocràcia o república quan són justes; formes corruptes: tirania, oligarquia i democràcia degenerada.
Model més estable: politeia (govern mixt, classe mitjana).