Plató i Descartes: idees, raó i coneixement
Plató i Descartes: concepcions de la idea
Per a Plató, la idea és una entitat real, subsistent i independent de qualsevol altra cosa. De fet, la idea és la realitat absoluta, l’ideal o arquetip al qual aspiren les coses materials, la seva essència immutable. Així, per exemple, jo puc pensar en un cavall, però la imatge del cavall no és la idea de cavall, sinó una mera representació sensible sense gaire valor. La idea de cavall és un objecte intel·lectual que només pot ser copsat per la raó prescindint dels sentits.
En clar contrast amb el plantejament platònic, Descartes concep la idea com tota aquella representació que es fa present a la nostra ment: tot allò que la ment pensa, qualsevol dels continguts de la nostra consciència, ja siguin pensaments, percepcions, records o sentiments. Les idees són, doncs, els nostres estats mentals i només existeixen com a tals. A diferència de Plató, per a Descartes les idees no tenen existència extramental; no existeixen de cap manera fora de la consciència en un món apart.
D'altra banda, mentre que Plató considera que les idees només poden ser conegudes per la raó, Descartes distingeix tres tipus d’idees segons el seu origen:
- Innates: idees originades en la raó.
- Adventícies: idees que provenen de l’experiència.
- Fàctiques: idees fabricades per la imaginació.
Ara bé, com Plató, també Descartes desconfia del testimoni dels sentits i no dóna gaire crèdit a les idees originades en ells ni a les que produeix la imaginació. Només les idees innates que la raó copsa de manera evident poden ser considerades veritables i constitueixen la base del coneixement.
Aquesta vinculació entre les idees de raó i el coneixement veritable constitueix la semblança principal entre totes dues concepcions. Ara bé, cal remarcar un cop més que, amb Descartes, la idea abandona el seu lligam amb les coses —la funció representativa— per convertir-se en l’objecte mateix del pensament: allò que coneixem no són les coses, sinó les idees i les seves relacions.