Plató: règims polítics i de vida — aristocràcia a tirania
Règims de vida i règims polítics en Plató
Els antics concebien la política en estreta relació amb l9ètica. Plató va classificar els règims polítics:
1. Ciutat perfecta — aristocràcia
La ciutat perfecta seria aquella en què els homes es regissin per la racionalitat: això és l9aristocràcia, el govern dels millors, entenent com a millors els homes virtuosos i prudents.
2. Timocràcia — govern de l9animositat
La timocràcia és el govern de l9animositat. En aquests règims, allò que mou els homes és el desig d9obtenir honors i victòries. Quan els aristòcrates deixen la filosofia — perquè els requereix un esforç enorme i difícilment es transmet de generació en generació — conserven almenys un cert sentit de l9honor. L9autocontrol, propi de la por al deshonor, dóna a la ciutat un cert ordre; és l9ordre de l9home timocràtic, que ja no té la bondat de l9ordre aristocràtic.
3. Oligarquia — govern dels rics
Quan l9honor no va lligat al bé i a la veritat, hi ha un moment en què un està disposat a guanyar el reconeixement a qualsevol preu. Els homes de la timocràcia, en algun moment, s9adonen que el reconeixement públic l9obtenen pel sol fet de posseir riqueses. Ara el que mou els homes és el desig de posseir riqueses, i manen només els rics. Es tracta d9una oligarquia, un govern de desmesura però limitat perquè s9orienta cap a un únic fi.
4. Democràcia — règim de la llibertat
La democràcia sorgeix quan els pobres, conscients que són superiors en nombre, maten els rics més poderosos, s9apropien de la ciutat i concedeixen als rics que no han mort tots els drets de ciutadania. La democràcia es caracteritza per la llibertat: tothom pot fer i dir el que vulgui sense cap mesura. És un règim propi de la desmesura, del desig sense control. Però queda una petita contenció: els desitjos d9uns limiten els dels altres.
5. Tirania — el pitjor dels mals
De l9extrema llibertat sorgeix l9esclavitud. El desordre i el crim, el caos i la inseguretat ciutadana que deriven de la llibertat sense mesura fan que els ciutadans se sentin incòmodes. Quan no es pot anar pel carrer sense témer per la pròpia vida, el poble atorga lliurement el poder a un sol home: el tirà. És la tirania, el domini del desig sense mesura d9un sol individu i, segons Plató, es tracta del pitjor dels mals.
Aquesta classificació de Plató sobre els règims polítics — aristocràcia, timocràcia, oligarquia, democràcia i tirania — posa de manifest la connexió entre política i ètica i com el caràcter dels governants condiciona l9ordre i la llibertat de la ciutat.