Plató — República: ciutat ideal, justícia i mite de la caverna

Rep. II 367e–376c — Ciutat ideal

Rep. II 367e–376c (ciutat ideal): Conversa exposada per Sòcrates sobre què són la justícia i la injustícia. Llibre I: Sòcrates explica que va al Pireu amb Glaucó per celebrar-hi una festa. Al Pireu hi eren Polemarc, Sòcrates, Adimant i altres persones, que intenten retenir Sòcrates perquè no marxi a casa seva i finalment el convençen.

Llibre II–IV

Llibre II–IV: Com que hi havia una altra festa, se'n van a casa de Polemarc, on hi ha el pare Cèfal, i comencen a conversar sobre la justícia. Cèfal i el seu fill Polemarc defensen la concepció tradicional: la justícia és donar a cadascú el que és seu. Trasímac defensa la concepció sofística: la justícia és allò que té més poder. Sòcrates considera que la justícia és que el governant cerqui allò millor per als seus governats. Glaucó li planteja a Sòcrates que si la majoria de la gent conrea la justícia és per la impotència de cometre injustícies i explica la llegenda de l'Anell de Giges. La conclusió de Glaucó és que l'home just, en res, és diferent de l'home que és injust.

Llibre V–VII

Llibre V–VII: L'afirmació final de Glaucó és que qui vulgui ser realment just i no només semblar-ho patirà tot tipus de desgràcies. Qui, en canvi, vulgui ser injust però s'esforci a semblar just podrà aconseguir tot allò que vulgui. Sòcrates inicia la recerca sobre què són realment la justícia i la injustícia. Com que és una recerca difícil, proposa fer-la per semblances.

Llibre VIII–X

Llibre VIII–X: Comença la indagació sobre què és la justícia en una ciutat ideal. L'objectiu és evitar la injustícia a la ciutat. La funció de l'Estat ideal és unir les capacitats de molts per satisfer les necessitats de tots: menjar, vestit, habitatge... El criteri que han de seguir els governants per distribuir les professions és que cada ciutadà desenvolupi la professió per la qual ha nascut. Però Glaucó no n'hi ha prou: a l'Estat li cal defensar-se. La guerra no és fàcil; els guardians han de tenir màxima cura en la seva professió. La tasca de l'Estat és destriar quines han de ser les conductes més adients per a la ciutat. Els soldats han de ser forts i fogosos, però no salvatges; han de ser amables amb els aliats i mostrar coratge, força i delicadesa.

Educació dels guardians

Educació dels guardians: Per a Sòcrates, els guardians de la ciutat han de tenir una educació filosòfica per poder aplicar la justícia a la ciutat. S'han de limitar els mites que s'expliquin als nens destinats a ser guardians: no han de tenir por de la mort, no han de mentir ni deixar-se endur pels seus impulsos. L'objectiu de Sòcrates respecte de l'educació artística dels guardians és connectar-los amb la Idea de la Bellesa.

Rep. IV 427c–445e — Teoria de les idees i virtuts

Rep. IV 427c–445e (teoria de les idees): Podem considerar que la ciutat ideal està basada en la justícia i que hi han de concórrer tres excel·lències. La saviesa és el saber deliberar bé allò que convé a la ciutat com a conjunt; és l'excel·lència que han de posseir els governants. El coratge és la potència per conservar l'opinió pel que fa a les coses importants, que siguin sempre tals i les mateixes; és l'excel·lència que sobretot han de posseir els soldats. La temprança possibilita un cert autodomini: ser amo d'un mateix. La ciutat ha de ser mestra de si mateixa si vol ser justa; han de cultivar aquesta excel·lència tant els governants com els súbdits.

Sòcrates ja està preparat per respondre: Què és la justícia? Per què la justícia és preferible a la injustícia? La justícia és el resultat de l'harmonia i la concòrdia entre les diferents parts de la ciutat. La justícia és, per tant, una excel·lència que es dona quan les altres tres excel·lències també es donen conjuntament. La justícia és que cadascú faci allò que li correspon. La injustícia és el desequilibri en la ciutat quan no hi ha l'ordre natural que procura l'harmonia: hi ha injustícia si cadascú no fa allò que ha de fer.

Sòcrates continua aplicant a l'individu les excel·lències que ha descobert com a necessàries per a la ciutat. També en l'ànima humana s'ha de donar aquesta harmonia i concòrdia. Només una ciutat feta de ciutadans justos, plens d'excel·lència individual, pot ser una ciutat justa. L'ànima individual ha de manifestar saviesa, coratge, temperança i la seva justícia individual. L'ànima té dues parts: una part racional i una part irracional, la qual al seu torn té dues subdivisions: la concupiscible i la irascible.

Rep. VII 514a–535b — Mite de la caverna

Rep. VII 514a–535b (mite de la caverna): Es parla del Bé i del seu coneixement mitjançant el mite. El coneixement del Bé és la tasca pròpia dels filòsofs: una tasca que comporta moltes dificultats i exigeix la dedicació d'una vida sencera. En l'opinió (doxa), Plató distingeix allò que es refereix al coneixement que es dona a través de les imatges i allò que fa referència als objectes sensibles: és el món sensible. En la ciència (episteme), Plató distingeix entre el coneixement dels objectes matemàtics i el coneixement de les idees: és el món intel·ligible.

Primer moment narratiu

El que és important comprendre és que una ciutat no seria res si ningú emprengués el camí d'ascens des de la foscor cap a la llum del dia i la contemplació del Sol; ningú que esdevingui filòsof, apte per governar i portar el poble cap al Bé, i que igualment emprengui el camí de descens a la caverna per tal de convèncer els companys de l'autèntica realitat. Aquest doble moviment d'ascens i descens marca el mite.

Segon moment narratiu

El món de la caverna representa el món sensible. La font de llum interior de la caverna és un foc que hi ha dins la cova i que simbolitza el Sol que veiem cada dia. En la caverna hi ha dos nivells de realitat: un nivell més inferior d'obres i reflexos i un nivell superior d'objectes que són transportats per homes que caminen darrere d'un mur. El món del dia representa el món intel·ligible i té també la seva font de llum (el Sol), que representa el Bé que il·lumina la intel·ligència.

També té dos nivells de realitat: un nivell més inferior, que són les ombres del Sol reflectides en l'aigua que veiem fora de la caverna i que representen els ens matemàtics, i un nivell més superior de realitat, que representa el món de les idees veritables.

Tercer moment narratiu

(Dues conseqüències del presoner alliberat): Procés d'ascens cap a l'exterior per contemplar la realitat autèntica, la llum que es fa veure i el Sol, que és la causa de tot, és a dir, el Bé. Aquest procés significa exercitar les potencialitats de cadascú fins a arribar a la contemplació del ser autèntic i del Bé; és un procés molt difícil. El procés de descens de nou a la caverna per alliberar els presoners descriu l'acció d'aquells que, amb l'ajuda del filòsof, volen convertir els ciutadans en persones justes.

Sabers previs a la dialèctica

Hi ha un altre fragment que parla dels sabers que cal que els filòsofs estudiïn abans d'iniciar l'estudi de la dialèctica. Per comprendre millor el que Plató diu sobre la dialèctica, cal fer una revisió dels sabers en què s'han de formar prèviament els filòsofs:

• Aritmètica: permet reconèixer els éssers en la seva unitat i no deixar-se portar per la multiplicitat que ens donen els sentits.
• Geometria: concebre els éssers eterns i immutables; també és útil en la guerra, perquè permet disposar bé els campaments en l'espai i dissenyar estratègies.
• Estereometria: ciència que tracta de l'estudi dels cossos (geometria dels sòlids).
• Astronomia: ciència que estudia el moviment dels cossos celestes.
• Harmonia: ciència que estudia la relació d'harmonia entre els nombres i la música.

La dialèctica és pròpia dels governants. Sòcrates l'anomena ciència: allò que no és dialèctic no és ciència perquè treballa amb hipòtesis. La dialèctica permet arribar al veritable sentit del Bé. Els filòsofs han d'iniciar els estudis amb bones qualitats físiques, bones qualitats morals i bones disposicions intel·lectuals.