La poesia catalana contemporània: del 1970 als anys 90
La renovació poètica dels anys 70
A principis dels anys 70 es produeix la recuperació de l'obra de J.V. Foix i la publicació de dos llibres cabdals que superaren el realisme i inclinaren la poesia catalana cap al simbolisme i l'experimentalisme: Els miralls (1970, Pere Gimferrer) i Poesia rasa (1970, Joan Brossa).
Característiques de la poesia no realista
La poesia no realista, que prompte es va convertir en hegemònica, es caracteritza per:
- Nous paràmetres del codi textual: Pretensió que el poeta introduïa el lector dins del text que conformava l'escriptura mateixa, la qual no necessàriament contenia una anècdota o un argument.
- Pràctica rebel: Connectant amb pràctiques d'escriptura que havien conformat la història de la poesia del segle XX (simbolisme, surrealisme, avantguardisme), el discurs poètic es considerà aliè a la lògica del realisme.
- Nous valors de la paraula poètica: De narrar a suggerir i evocar.
- Poesia com a eina d'investigació: Investigació de la subjectivitat del poeta, com un camí d'accés al món de les idees. Això genera múltiples actituds creatives relacionades amb el món oníric; el poema deixa de ser diàfan per a ser hermètic.
- Nous arguments: Els poetes plantejaren punts de vista innovadors: reivindicació de la dissidència, ruptura amb els valors de la tradició cultural, familiar i social, desig de modernitat i afany d'universalisme.
La poesia valenciana i el trencament del 1973
L'any 1973, la poesia valenciana s'allunya del realisme precedent amb nous referents: Joan Navarro (Grills esmolen ganivets a trenc de por, 1974) i Salvador Jàfer (L'esmorteïda estela de la platja, 1974). A València (1973), destaca l'editorial Llibres del Mall. Amadeu Fabregat fixà aquest canvi en l'antologia generacional Carn fresca (1974).
Evolució cap als anys 80 i 90
Als anys 80 es mantenen els mateixos paràmetres. Els poetes elaboraren una visió de la realitat des del jo, a través de la suma de vivències personals, i conceberen la poesia com a expressió de la pròpia intimitat i reformulació d'experiències personals.
Als anys 90 sorgeix la idea d'actuar com a memòria col·lectiva o impulsors de la transformació social. Es caracteritza per l'autobiografisme, l'intimisme i l'escepticisme, amb la pretensió d'una "obra ben feta". Hi ha una tendència al recolliment del discurs, amb poemes més breus i menys emfàtics, més íntims, més al·lusius i menys rotunds.
Autors destacats
- Joan Navarro (Oliva, 1951)
- Josep Piera (Beniopa, 1947)
- Enric Sòria (Oliva, 1958)
- Marc Granell (València, 1953)