La Poesia Catalana del Segle XV: Ausiàs Marc i Jaume Roig

Els canvis socials i culturals que es produïren durant el segle XV a Europa crearen una nova visió del món: l'humanisme va anar substituint el teocentrisme. Déu deixà de ser l'únic centre des del qual s'interpretava la realitat, i es posà més atenció en l'ésser humà. Aquest canvi afectà la poesia i generà figures com Dante Alighieri.

A casa nostra, un grup de poetes pròxims a la cort reial foren continuadors dels tòpics trobadorescos. Els reis promocionaven aquest estil amb institucions culturals com el Consistori de Barcelona i els certàmens poètics dels Jocs Florals. Tanmateix, la poesia més genuïna del nostre Segle d'Or fou representada per figures com Ausiàs Marc, Joan Roís de Corella i Jaume Roig.

Ausiàs Marc era d'una família de la petita noblesa amb propietats a Gandia, Beniarjó i València. Fou recompensat amb territoris i privilegis. Es casà dues vegades: primer amb Isabel Martorell, germana de Joanot Martorell, i en restar vidu, amb Joana Escorna. No tingué fills dels matrimonis, però tingué fills naturals.

Volgué trencar amb la poesia dels trobadors, però mantingué alguns tòpics de l'amor cortès: el senyal, el vassallatge amorós. L'humanisme italià també l'influencià en la visió de l'amor impossible. Per als italians, era una donna angelicata virtuosa i noble de cor; per a Marc, la dona és més humana, amb virtuts i defectes.

La seva obra es classifica en diferents "cants":

• Els cants d'amor: mostren una teoria sobre les diferents classes d'amor.
• Els cants de mort: s'adrecen a la mort.
• Els cants morals: reflexionen sobre els seus sentiments.
• El cant espiritual: s'adreça a Déu.

L'estil d'Ausiàs Marc és intens, amb versos que condensen molts significats i abundants figures retòriques. Combina els recursos cultes amb expressions col·loquials, com ara les comparacions de la vida quotidiana, amb gran vivesa i realisme.

Jaume Roig fou un metge valencià amb una gran vida pública: fou conseller de la ciutat, examinador de metges i administrador d'un hospital a València. Casat amb Isabel Pellisser, hi tingué sis fills. Escrigué l'Espill o Llibre de les Dones, única obra coneguda.

L'Espill és una llarga narració de versos aparellats de quatre síllabes amb un llenguatge col·loquial i abundants dites populars. En el prefaci anuncia la intenció d'aconsellar joves i vells perquè desconfiïn de les dones. Narra en primera persona la vida del protagonista des que mor son pare i és expulsat de casa per sa mare; viatja a París, es dedica a la cavalleria i torna ric a València per casar-se, però viu diversos fracassos sentimentals, atribuïts a la maldat de les dones.

L'Espill pertany al corrent medieval de la misogínia, que mostra una visió negativa de les dones, hereva dels sermons religiosos del segle XIV. L'obra presenta una crítica social i un gran realisme en la descripció dels costums de la vida urbana.