Poesia espanyola del segle XX: de la postguerra als novíssims
Introducció
En els inicis del franquisme, Espanya va viure una època de censura que va provocar l'exili de molts intel·lectuals. Tanmateix, després de les primeres dècades d'autarquia, progressivament es va produir una relaxació de la censura. Amb la mort del dictador el 1975, es va produir la recuperació de moltes obres prohibides durant el franquisme.
Miguel Hernández (1910-1942)
La producció poètica de Miguel Hernández reflecteix tres elements centrals: la vida, l'amor i la mort. En el període comprès entre 1931 i 1936, publica el seu primer llibre, Perito en lunas. En ell, tenen molta rellevància els elements naturals i quotidians de la seva vida de pastor. No obstant això, en la seva segona obra, El rayo que no cesa, que es pot considerar el seu gran èxit, es tracta d'una obra en la qual la vida es planta com a problema, ja que des que Miguel Hernández coneix a la seva futura esposa, la vida en la seva intensitat amorosa es converteix en muerte i amenaça.
Finalment, en el període comprès entre 1937 i 1942, publica Viento del pueblo. En ell, trobem una poesia puixant al servei de la causa: la defensa de la República. Posteriorment, en El hombre acecha, la derrota de la Guerra se sent crucant, i la muerte se situa com a tema central. Finalment, Cancionero y romancero de ausencias, marcat per la mort del seu fill.
Els anys 40. Poetes arrelats i desarrelats
Durant els anys 40, molts dels millors poetes van morir o van ser exiliats. Pel que fa als poetes que van romandre a Espanya, Dámaso Alonso els classifica en dos grups: els poetes arrelats i els poetes desarrelats.
Els poetes arrelats
(La poesia dels vencedors) temàticament, presenten en els seus versos una Espanya idealitzada, a parer de la decadència i realitat social. Elegeixen un llenguatge clàssic i tornen a les formes poètiques tradicionals, com el sonet. Els més importants són Luis Rosales, Leopoldo Panero i Dionisio Ridruejo.
1. Luis Rosales (1910-1926)
Destaca el seu llibre La casa encendida, on recorda el paradís perdut de la infància.
Els poetes desarrelats
Temàticament, conreen la poesia existencial dels anys 40. Aquests poetes expressen una doble angoixa: d'una banda, la seva angoixa personal davant la fugacitat del temps i la inevitable mort; d'altra banda, pateixen l'angoixa social de la situació històrica dominada pel por, la repressió i l'ambient.
1. En relació amb el llenguatge literari, la poesia es comunica a ells.
2. Destaquen els autors Dámaso Alonso, Vicente Aleixandre i José Hierro.
1944 és una data clau per a la nova poesia espanyola, ja que en aquest any, Vicente Aleixandre publica Sombra del paraíso, i Dámaso Alonso edita Hijos de la ira. Aquests dos llibres reflecteixen la soledat de l'home en un mon que ha perdut el seu sentit. D'altra banda, José Hierro utilitza imatges complexes i sovint, a la seva vegada, elements coloquials. En la quinta del 42 apareix el pas del temps i la derrota com a temes fonamentals. La seva última obra, Cuaderno de Nueva York, va suposar un èxit sense precedents en el món de la poesia.
Els anys 50. La poesia social. Característiques, autors i obres
Què va ocórrer en els anys 50? Els autors volien canviar la societat en la qual vivien. Això es va donar en dir