La poesia espanyola de la segona meitat del segle XX: generació del 50 i Novíssims

La poesia espanyola de la segona meitat del segle XX

Els poetes renovadors dels anys cinquanta

A finals de la dècada dels 50 comencen a sentir-se veus renovadores. A mesura que aquests poetes maduraven i ampliaven la seva formació cultural, van tractar d'enfrontar-se al món sombrívol en què havien crescut i van intentar superar la simplicitat. A partir de la publicació de Teoría de la expresión poética de Bousoño, aquests poetes interpreten la poesia com un mitjà de coneixement de la realitat.

Els temes destacats són: el temps, la fugacitat de la vida, l'amor, la creació poètica... El to dels poemes és reflexiu. Aquests poemes mantenen el vers lliure, però ara l'humor i la ironia serveixen de distanciament de la realitat.

José Ángel Valente

Busca, a través de la paraula transparent, la realitat de les coses. La seva obra és una indagació on la paraula és la seva meta. De vegades, la memòria es fon amb mites i símbols intemporals o amb la seva pròpia experiència vital. En les seves primeres obres intenta trobar la veritat a partir de l'experiència. Més tard, Valente travessa una època destructiva en la qual pretén desemmascarar les mentides mundanes per mitjà d'una crítica marcada pel desencant. Finalment, en la poesia de Valente s'obre un cicle en el qual es concep la poesia com a «inconeixement».

Les seves obres més destacades són: Fragmentos de un libro futuro i Mandorla.

Jaime Gil de Biedma

És qui millor representa el canvi poètic dels anys seixanta. La seva poesia es basa en les experiències personals recordades des de la distància que suposa el pas del temps. Utilitza la ironia.

Obres destacades: Compañeros de viaje, Moralidades i Poemas póstumos. Posteriorment, va publicar Las personas del verbo, on va recollir totes les seves obres.

Ángel González

Amb el seu llibre Áspero mundo sent més el compromís amb la societat, però després tracta temes més universals. Destaquen: Grado elemental i Tratado de urbanismo.

Els «Novíssims»

La poesia dels setanta és una poesia basada en noves actituds cap al llenguatge literari. Aquesta poesia representa el canvi més dramàtic en estil des de les avantguardes. Subratllava el poder creador del llenguatge.

Els canvis socials a l'Espanya dels seixanta van continuar intensificant-se. El desenvolupament econòmic i les relacions internacionals van obrir el camí a la cultura del cinema, el rock, les revistes de moda... Tots aquests canvis van provocar el rebuig de l'escriptura realista.

La novetat d'aquests poetes va ser aviat difosa en una antologia titulada Nueve novísimos poetas españoles, de José María Castellet. Aquesta antologia és la que més polèmica ha aixecat, ja que se l'acusava de tendenciosa. En l'antologia de Castellet es barregen noms com Pere Gimferrer amb d'altres que se senten per primera vegada:

• Pere Gimferrer: Arde el mar.
• Guillermo Carnero: Dibujo de la muerte.
• Leopoldo María Panero: Así se fundó Carnaby Street.
• Ana María Moix: Baladas del dulce Jim.
• Antonio Martínez Sarrión: va néixer a Albacete. El seu primer llibre va ser Teatro de operaciones, però en destaquen d'altres com Horizonte desde la rada.