Política Exterior de Felip II i la Rebel·lió dels Països Baixos
La política exterior de Felip II
La política exterior de Felip II s’inspirava en els mateixos principis que el seu pare: l’hegemonia a Europa i la defensa de l’ortodòxia catòlica, tot i que apareixen nous escenaris.
La rebel·lió dels Països Baixos
El principal problema internacional de Felip II va ser la rebel·lió a Flandes.
Aquest territori es va integrar a la monarquia hispànica en abdicar Carles I. Era un territori força poblat i molt pròsper des del punt de vista econòmic gràcies a la manufactura tèxtil que s’havia desenvolupat gràcies a les exportacions de llana castellana. Des del punt de vista polític, la burgesia flamenca aspirava a ampliar el seu poder polític. A més, el calvinisme, una doctrina protestant, s’havia estès pels territoris del nord de Flandes. Flandes era un territori clarament dividit entre el sud (Bèlgica i Luxemburg) identificat amb el catolicisme i el nord (Províncies Unides) amb el calvinisme. Per tant, en aquest sentit religiós i polític, els interessos de Flandes divergien dels de Felip II. Els flamencs varen demanar la llibertat de culte però Felip II no ho va acceptar i es va declarar una guerra oberta amb interessos polítics i religiosos enfrontats. La intransigència de Felip II davant les demandes flamenques va provocar l’inici de la primera rebel·lió als Països Baixos el 1566 que va comptar amb el suport d’Anglaterra i França. Les causes d’aquesta rebel·lió són:
- La dissidència religiosa dels flamencs: catolicisme contra calvinisme.
- Les aspiracions d’independència de la noblesa i de la burgesia comercial flamenca. Es tracta d’un enfrontament entre l’absolutisme i el centralisme de Felip II i la concepció parlamentària dels flamencs.
- Els interessos de França i Anglaterra contra Felip II.
Els terços de Felip II comandats pels seus millors generals varen acudir a sufocar la rebel·lió i varen obtenir importants èxits militars, seguits d’una dura repressió amb l’execució dels principals caps revoltats.
El 1579, els terços enviats per Felip II varen aconseguir mantenir el domini hispànic als territoris catòlics del sud (Unió d’Arràs) mentre que els territoris calvinistes del nord (Unió d’Utrecht) aconseguiren un principi d’autogovern, tot i que al segle XVII va tornar a control hispànic i el problema sorgí de nou. La rebel·lió no va ser mai controlada i Felip II va designar la seva filla Isabel Clara Eugènia governadora amb dret a successió. Com que no va tenir fills, el nord de Flandes va tornar a la monarquia hispànica al segle XVII i el conflicte es va obrir de nou.