La Postguerra Franquista: Estructura del Règim i Aïllament Internacional

1. El Primer Franquisme (1939-1959): La Postguerra

Una dictadura sustentada en tres sectors fonamentals que perdurarien fins al final del règim:

• L’Exèrcit
• L’Església
• La Falange

Aquests són els pilars d’aquesta dictadura franquista, tots sota la direcció d’una sola persona. El nou règim pretenia establir un sistema totalitari, destinat a regenerar Espanya i a eliminar totes les mostres de la Segona República. Aquest nou règim ja es va posar en marxa abans que acabés la guerra; el Govern de Burgos va ser qui el va començar. La societat espanyola estava dividida en dos blocs:

• Els vencedors
• Els vençuts

1.1. El Franquisme: Un Règim Totalitari Feixista

Característiques generals:

• S'instal·la un règim totalitari feixista que s’inspira en el model italià i alemany. Això implica una concentració de poder en una sola persona, Francisco Franco, que era Cap de l’Estat, President del Govern, Cap de l’Exèrcit i Cap del partit La Falange. Va adoptar el títol de Caudillo.
• La concepció unitària i centralista de l’Estat.
• S'imposa l'Ultranacionalisme Espanyol, que suposa l'eliminació de qualsevol autonomia del país.
• Es persegueixen les tres mostres nacionalistes: basca, catalana i gallega (llengua i cultura).
• La repressió sistemàtica sobre els vençuts.
• Repressió sobre qualsevol oposició al règim totalitari.
• La imposició de la censura sobre els mitjans de comunicació i les publicacions.

Els Pilars Institucionals del Règim Franquista

De tots els pilars, el més important era l'Exèrcit: Va ser sempre fidel durant la dictadura de Franco, cosa que va portar a la presència de militars en el govern del país.

L'Església: Va recolzar el règim de principi a final, sent un gran suport per a Franco. Es va reconèixer el catolicisme com a única religió oficial de l’Estat i se'ls van atorgar una sèrie de privilegis, incloent-hi un gran pressupost econòmic. A Espanya es va imposar el nacionalcatolicisme. L'Església també controlava la censura. L’objectiu era recristianitzar Espanya després de la República.

El Movimiento Nacional: Estava integrat per diferents elements:

• La Falange, que era el partit únic i legal. S’encarregava de la base ideològica del règim, de la difusió, de la censura i del suport social. Entrar en aquest partit era un tipus d’estatus.
• El Sindicato Vertical o Sindicat Únic, que incloïa tant treballadors com empresaris.
• El conjunt de càrrecs públics, tots amb l’obligació de jurar lleialtat a la Ley de Principios del Movimiento Nacional (aprovada a finals dels anys 50).
• Les diferents organitzacions de masses que pretenien enquadrar gran part de la població:
  • El Frente de Juventudes, encarregat de formar ideològicament els joves. Editaven una revista anomenada *Flecha y Pelayo*, dirigida a nens i adolescents.
  • La Sección Femenina, que s’encarregava de formar les dones sota un paraigua ideològic basat en la tradició catòlica. Es va crear el programa Servicio Social, obligatori per a dones solteres que volien treballar o estudiar fora de casa, amb una formació específica per aprendre a ser bones mestresses de casa i bones esposes.
  • El Sindicato Español Universitario (SEU), encarregat dels estudiants universitaris, que controlava els altres estudiants per detectar possibles oposicions.

Els Suports Socials i la Divisió de la Societat

La societat durant el règim franquista va quedar dividida en tres grups socials:

• Els incondicionals al suport al règim: Incloïen les elits econòmiques i socials (classes benestants). Aquest grup pretenia recuperar el poder polític i social que havien perdut durant la Segona República. En formaven part els terratinents, els empresaris (la gran burgesia), la noblesa i els mitjans i petits propietaris agrícoles.
• Els que es mantenen dins de l'apoliticisme (ni a favor ni en contra): Principalment les classes mitjanes, un sector passiu.
• Els que rebutgen el nou règim que s’imposa: Les classes populars, els perdedors de la guerra i els que més van patir. Aquest gran grup va exercir una oposició passiva a causa de la repressió.

Les Famílies Polítiques (Suports Ideològics)

Dins del franquisme hi havia diferents tendències ideològiques que competien entre elles per tenir més influència en el poder. En una primera època (després de la guerra) trobem diferents famílies:

• Els falangistes
• Els monàrquics
• Els carlins
• Els ultracatòlics

Més tard s'hi van afegir dues noves tendències: l'Opus Dei i l'ACNDP (Associació Catòlica Nacional de Propagandistes).

2. La Repressió Institucionalitzada (1939-1959)

La repressió va ser una constant durant la dictadura i es va institucionalitzar fins a la mort del dictador. Es volia destruir els vençuts de la guerra (republicans, socialistes, comunistes, anarquistes, etc.) per evitar la mínima dissidència.

Es van aprovar dues lleis per fer-la més pràctica:

• «Ley de responsabilidades políticas» (febrer 1939): Tenia l'objectiu de depurar tots els col·laboradors de la República. Tenia caràcter retroactiu des de l’any 1934, declarant fora de la llei totes les persones que havien participat en activitats polítiques de partits democràtics durant la República.
• «Ley de represión de la Masonería y el Comunismo» (març 1940): Declarava delicte pertànyer a qualsevol associació maçònica (ja que Franco els considerava contraris a la pàtria i a la religió) i també feia referència als comunistes.

Per poder aplicar les dues lleis es va crear el Tribunal de Responsabilitat, format per militars i falangistes. Els militars feien judicis molt estrictes i també judicis sumaríssims (ràpids i sense garanties per a l’acusat, sense dret a presentar proves). Entre el 1939 i el 1940 es van condemnar a mort un mínim de 40.000 persones i van ser condemnades a presó 250.000 persones. També es condemnava gent a camps de treball, als Batallons de Treballadors. Aquesta pràctica s’anomena rendibilitzar els presoners, ja que d’aquesta manera podien reconstruir el país (un gran exemple seria El *Valle de los Caídos*). Qualsevol condició era dura i se’ls adoctrinava ideològicament (com per exemple anar a missa o fer la salutació feixista). A més, si es delatava algú, es podia ser premiat, cosa que generava un control intern. També es feia repressió espoliant el patrimoni d’aquestes persones. Als partits polítics republicans se’ls van prendre les seves seus. La depuració també es va dur a terme dins de l’administració pública, i Franco volia que aquesta idea s'imposés també en l'àmbit privat.

2.1. El Franquisme a Catalunya: Repressió Nacional

A les nacionalitats històriques (Catalunya, País Basc i Galícia) l’impacte del franquisme va ser més negatiu. Des del primer moment la dictadura va voler esborrar qualsevol identitat pròpia. Això es va concretar en diferents actuacions:

• Prohibir l’ús del català a nivell públic.
• Van idear l’eslògan «Habla la lengua del imperio» arreu del territori.
• Es va desenvolupar la idea de la Catalunya Espanyola, relacionada amb el caràcter centralista (Catalunya espanyolitzada).
• La prohibició dels símbols nacionals (que pertanyien a Catalunya).
• Van canviar els noms dels carrers.
• També es van prohibir les cançons en català.
• La major part de les institucions culturals es van prohibir i van haver-se de fer clandestines. Una de les institucions catalanes suprimides va ser l'Institut d'Estudis Catalans, així com la Biblioteca de Catalunya.

L’any 1946, el règim va buscar un cert reconeixement internacional. Franco va intentar donar una imatge diferent al món i va fer una petita obertura per distanciar-se del feixisme a Europa (suavitzar la dictadura militar). Va permetre editar algunes publicacions per distanciar-se del feixisme italià i alemany.

La repressió va costar la vida d’uns 4.000 catalans, incloent-hi gent de la CNT, i milers de persones van anar a parar a la presó. Part d’aquests empresonats eren intel·lectuals. Lluís Companys va marxar cap a França amb altra gent, va ser arrestat a la França nord per la Gestapo (policia dels alemanys nazis), el van lliurar a la policia espanyola i el van portar a Madrid. Va ser torturat i acusat de ser el president de la Generalitat de Catalunya, i va ser condemnat a mort per aquest motiu el dia 15 d’octubre de 1940.

3. Les Etapes del Primer Franquisme (1939-1959)

3.1. La Segona Guerra Mundial i l'Hegemonia Nacionalista (1939-1945)

La Segona Guerra Mundial s’inicia el mes de setembre de 1939. Franco va mostrar suport a les potències feixistes, Alemanya i Itàlia, conegudes com les potències de l’Eix. En l’entrevista de 1940 de Franco i Hitler a Hendaia, l’única vegada que es van trobar, van parlar sobre l’entrada d'Espanya a la Segona Guerra Mundial. Franco va decidir no entrar perquè acabava de sortir de la Guerra Civil i el país estava arruïnat, cosa que el convertiria en una càrrega per als altres països. Així, Espanya es va considerar un estat no-bel·ligerant. Tot i així, Espanya sí que va ajudar les potències de l’Eix, creant l'any 1941 la «División Azul», soldats espanyols que es van incorporar a l’exèrcit alemany. També es va proporcionar material bèl·lic. El ministre d’Exteriors, *Ramón Serrano Suñer* (el cunyat de Franco, anomenat el *Cuñadísimo*), es va encarregar d'aquesta col·laboració.

A partir de l’any 1943, la situació es va començar a complicar per a les potències feixistes. Els anglesos i els nord-americans van pressionar Franco perquè deixés de donar suport als feixistes, i és quan Espanya es va declarar país neutral i va fer tornar la «División Azul». El règim de Franco va quedar aïllat, ja sense suports a nivell internacional. A partir del 1946, per guanyar-se el respecte dels països democràtics, va canviar el tarannà de la dictadura militar imposat des del 1939. A nivell ideològic, va començar a dir que Espanya era un país catòlic i anticomunista, moderant el seu discurs i deixant de banda el feixisme. Va anar reduint els falangistes dels càrrecs públics.

3.2. L'Aïllament Internacional (1945-1953)

Malgrat aquesta política moderada, el règim de Franco es va veure aïllat a nivell internacional. Els republicans espanyols enviats a l’exili van fer pressió des de països democràtics i entitats internacionals per aconseguir que aquestes potències intervinguessin a Espanya per acabar amb el feixisme.

L'any 1946, l'ONU va debatre el reconeixement del règim. Es va decidir condemnar el règim feixista, cosa que es va traduir en l’exigència als països de retirar el cos diplomàtic d'Espanya, provocant l'aïllament internacional del franquisme. Franco s’ho va prendre com un intent de desprestigiar-lo, però la situació de la Guerra Freda va jugar a favor seu, fent que l’aïllament polític fos més curt del que es podia pensar. Aquest aïllament internacional va tenir conseqüències:

• Espanya no es va poder beneficiar de l’ajuda econòmica que Europa va rebre (el Pla Marshall, per reconstruir Europa).
• Espanya no va aconseguir entrar a l'OTAN (Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord), formada el 1949.

3.3. El Reconeixement Internacional (1953-1959)

El món es va dividir en dos blocs antagònics: l’occidental i l’oriental. Això va beneficiar Espanya, ja que per reconèixer-la com a aliat es van signar uns acords amb els Estats Units l’any 1953.

• Acords amb els EUA (1953): Feien referència a qüestions econòmiques i de defensa. S’establia una ajuda mútua en cas de conflicte bèl·lic. Es va permetre als EUA establir bases militars americanes en territori espanyol, conegut com el *Pacte de Madrid*. Franco va obtenir ajuda econòmica, material bèl·lic per actualitzar l’exèrcit i suport tècnic.
• Concordat amb la Santa Seu (1953): Va suposar establir de manera oficial la confessionalitat de l’Estat Espanyol i una sèrie de privilegis per a l’Església catòlica. Es negava qualsevol dret a les confessions protestants (per escrit i firmat).

Aquests dos acords van suposar el trencament de l'aïllament d'Espanya amb l’exterior. El país va aconseguir entrar a l'ONU (1955), la FAO i l'FMI.

A partir de l’any 1956, Espanya va entrar en una crisi econòmica. Els ajuts econòmics dels EUA no eren suficients per al país, la producció espanyola creixia lentament i el nivell de vida de la gent era baix. Aquesta situació complicada va provocar una sèrie de protestes, tot i estar prohibides. Això va obligar el govern a fer un gir i canviar l’orientació de l’economia, passant d’un sistema d'aïllament econòmic (l’autarquia) a una obertura a l’exterior entre els anys 1958-1959, és a dir, una liberalització econòmica. Van entrar al govern els Tecnòcrates, una nova generació de polítics que pilotaria aquesta obertura.

4. L'Organització Institucional de l'Estat Franquista

Les Lleis Fonamentals de l’Estat van començar a elaborar-se abans que el règim acabés la guerra:

1. Fuero del Trabajo (1938).
2. Ley de Unidad Sindical (1940): Estava organitzada per sectors (sindicats verticals).
3. Ley constitutiva de las Cortes (1942): Establia les Corts com a òrgan legislador, però només amb caràcter consultiu. Els membres s’anomenaven Procuradors.
4. Fuero de los españoles (1945): Deia que els drets dels espanyols estaven subordinats als principis del Movimiento Nacional, i establia que Espanya era un estat catòlic.
5. Ley del Referendum Nacional (1945): Establia que el Cap de l’Estat podia sotmetre a consulta popular les grans qüestions que li semblessin oportunes.
6. Ley de Sucesión de la Jefatura del Estado (1947): Permetia a Franco designar el seu successor. Va preveure que la monarquia seria la successora del franquisme (fet que va satisfer els carlins).
7. Ley de Principios del Movimiento Nacional (1958): S’estableix el Movimiento Nacional com a únic partit. Establia també que tots els càrrecs militars i civils passessin a ser part del MN i que tots els funcionaris haguessin de jurar fidelitat als Principios del Movimiento. Establia que la participació política passava per la família, el municipi i el sindicat.

La Democràcia Orgànica: Rebuig al Sufragi Universal

El franquisme rebutjava qualsevol sistema democràtic basat en la voluntat popular, en la separació de poders i en el sufragi. En lloc d’això, van establir la democràcia orgànica. Aquest sistema establia la participació dels ciutadans en el sistema polític, concretament a les Corts, que eren de caràcter consultiu. Els procuradors eren escollits per la família, els sindicats i el municipi (un terç de cada). A més d’aquests procuradors, n'hi havia d'altres escollits pel càrrec que tenien, com els ministres, càrrecs de l’Església, alcaldes de grans ciutats, rectors d’universitats, etc. El règim defensava que aquest sistema, que gairebé no servia per a res, era democràtic.

5. El Sistema Econòmic: L'Autarquia i els seus Efectes

Acabada la guerra, el país estava arruïnat i calia reconstruir sobretot les infraestructures, una feina que requeria molts esforços. Franco va decidir aplicar una política econòmica d’autarquia, que és l'autosuficiència. Es pretenia tenir el mínim contacte amb l’exterior, no només a nivell polític sinó també econòmic, i es tractava de substituir el lliure mercat per la intervenció de l’Estat en l’economia.

Es van dur a terme tres grups d’actuacions:

1. La regulació del comerç exterior: Tant les exportacions com les importacions de productes eren controlades per l’Estat, i per dur-les a terme calia una autorització administrativa. Es van reduir molt les importacions de productes imprescindibles. El resultat va ser negatiu, provocant l'encariment dels productes que s’havien d’importar, escassetat de béns de consum i falta de matèries primeres, cosa que va afectar negativament la indústria.
2. El foment de la indústria: Es va crear l'any 1941 l'INI (Institut Nacional d'Indústria). Aquest organisme estatal era l’encarregat de dur a terme la nova política industrial i va impulsar la creació d’un gran nombre d’empreses públiques, com ara IBÈRIA (1943), El Banc Exterior d’Espanya (1943), ENDESA, ENHER, Pegaso, Seat, etc. L'INI es va encarregar d’aprovar un parell de lleis per nacionalitzar empreses ferroviàries (1941), creant la gran empresa pública dedicada al transport ferroviari, RENFE. El 1945 es va nacionalitzar la companyia del telèfon. Es va fomentar el desenvolupament d’indústries de béns d’equipament, incentivat amb subvencions o ajudes públiques.
3. La regulació del sector agrari: La intervenció de l’Estat va suposar regular la producció agrària, però també la comercialització, els preus i el consum. Es va establir un sistema de preus baixos per als productors, cosa que va desincentivar la producció perquè es pagava molt poc.

Conseqüències de l'Autarquia:

• Col·lapse del mercat exterior.
• Disminució de la producció.
• Disminució del nivell de vida de la gent.
• Estancament econòmic arreu del país en tots els sectors.
• La falta de modernització dels sectors de l’economia.

Racionament i Mercat Negre (*Estraperlo*)

Aquest sistema econòmic va fer que es pagués un preu taxat als productors agrícoles, provocant la manca de productes per a la població i, en conseqüència, el racionament dels aliments (fins al 1952). Durant 13 anys de racionament, es va utilitzar la *cartilla de racionament*, un document per saber quants productes bàsics tocaven a la família, però aquestes cartilles eren sempre insuficients. Va sorgir el mercat negre, ja que els productors desviaven una part de la producció per vendre-la a preus molt més alts. Aquest mercat negre s'anomenava *estraperlo*, i els que se'n beneficiaven eren la gent que tenia diners.

La Difícil Vida Quotidiana a la Postguerra

Fins a l’any 1952, les condicions de vida van ser precàries. L’any 1945, la renda per càpita era un terç de la de 1935. Les condicions laborals es van deteriorar molt, i molta gent es veia obligada a fer hores extres per un sobresou. La misèria estava molt generalitzada, sobretot pel que fa a l'habitatge. A les grans ciutats van sorgir els barris on es practicava el *barraquisme*, ja que la gent no tenia oportunitat d’una vivenda digna. Les malalties creixien a causa de la manca d'higiene; eren molt comunes la tuberculosi i el tifus. Això feia que la taxa de mortalitat creixés de forma important, incloent-hi la mortalitat infantil.

6. L'Oposició al Règim: Exili i Resistència Interior

6.1. L'Exili Republicà

Cap al final de la guerra es calcula que van marxar cap a l’exili entre 450.000 i mig milió de persones. La majoria van anar a França, encara que també hi va haver gent que va anar al nord d’Àfrica. Cal dir que una part nombrosa va tornar a Espanya anys posteriors, sobretot perquè des del règim es va dir que no hi hauria represàlies per als que tornessin. Unes 200.000 persones no van tornar i es van quedar a l’exterior, principalment al sud de França (on encara es troben molts descendents) i al voltant de la ciutat de París. Alguns van anar a Amèrica; Mèxic va obrir les portes a tothom, i l'Argentina també va ajudar. A Europa, van anar a Gran Bretanya i a la Unió Soviètica.

Aquests republicans a l'exterior van muntar una oposició al règim, creant molts casals catalans on es reunien, feien publicacions i festes. A fora es van mantenir les institucions catalanes que van seguir la seva tasca des de l'exili. Tot i que no eren efectives, es van mantenir fins al final. L’any 1945 es van reunir a Mèxic les primeres Corts republicanes de l’exili, la primera vegada que es reunien després de la guerra. Aquesta reunió va escollir un nou govern i van decidir establir la seu a París. Aquest govern es va mantenir fins a l’any 1977.

El Govern de la Generalitat va triar Josep Irla, l'únic president de la Generalitat a l'exili que mai va presidir des de Catalunya, ja que va morir a l’exili. Irla va substituir Lluís Companys. Intel·lectuals com Pompeu Fabra i l’escriptor Josep Carner estaven dins d’aquest nou govern. Quan Irla va morir a l’exili, van posar com a president a Josep Tarradellas a partir de l’any 1954. Tarradellas es va establir al sud de França i no es va moure d’allà fins que va arribar la Transició, però mai va estar a Catalunya presidint.

Al País Basc, Antonio Aguirre va ser el president d'Euskadi.

6.2. La Resistència Interior

Qualsevol oposició era molt complicada de dur a terme perquè la repressió era molt dura. Tot i això, es va mantenir una gran oposició al règim, que aniria creixent amb el temps.

Etapes de la Resistència Interior

1a Del 1939 al 1944:

• Els sindicats d’esquerres prohibits mai van deixar d’existir, sinó que van operar en la clandestinitat. Partits polítics com el PSOE, POUM, Esquerra Republicana, etc., van passar a la «clandestinitat» (prohibit però no desaparegut).
• Una altra forma de resistència van ser els Maquis, grups de guerrillers repartits per tot el territori espanyol, sobretot a zones de muntanya de difícil accés, que feien actuacions puntuals en zones rurals. Els que estaven a prop de la frontera rebien armes des de França per ajudar-los. Feien accions d'estil sabotatge i eren buscats per la Guàrdia Civil. La gent dels pobles els ajudava, i sempre s’amagaven. Alguns havien lluitat com a resistència a França contra Alemanya, gent molt compromesa ideològicament.
• Els Maquis van ser actius sobretot durant els primers anys. Un de molt famós és Quico Sabater. L'any 1944 es va dur a terme l’acció més important dels Maquis, anomenada «invasió de la Vall d’Aran», organitzada amb l’ajuda del PCE (Partit Comunista d'Espanya). Van ocupar la zona durant una setmana, amb l'objectiu de debilitar el règim i cridar l’atenció de les potències estrangeres.

2a De 1945 al 1947:

• Molts opositors del règim pensaven que tindrien l’ajuda de les potències democràtiques. L'any 1945 es va crear una plataforma unitària, l'*Aliança Nacional de Forces Democràtiques*, formada pels republicans, que pretenien organitzar-se per si arribava una invasió exterior. En comptes de ser una pinya, va perdre molta força ràpidament.
• A Catalunya es van crear el *Moviment Socialista de Catalunya* (MSC) i el *Front Nacional de Catalunya* (FNC).

3a De 1948 al 1951:

• L'oposició va patir un desànim per la pèrdua d'esperança en una intervenció exterior.
• En aquests anys sorgeix una tímida protesta popular lligada a la crisi econòmica, fruit de l’autarquia. La gent es comença a mobilitzar, i sorgeixen conflictes laborals. L’any 1948 a Catalunya, es van produir vagues en els sectors de la metal·lúrgia i del tèxtil.
• L’any 1951, la vaga de tramvies va paralitzar la ciutat de Barcelona, provocada per la pujada del preu del bitllet, i es va convertir en un moviment contra el règim.
• L’any 1958 va haver-hi una vaga en el sector miner a Astúries.