Presocràtics: origen de la filosofia, del mite al logos i principals pensadors

Presocràtics: primers filòsofs grecs que intenten explicar racionalment l’origen i el funcionament del món.

Origen de la filosofia: neix de l’admiració (thaumasia), és a dir, de la sorpresa i la curiositat davant la realitat.

Lloc d’origen: colònies gregues de l’Àsia Menor, especialment Milet, cap al segle VI aC.

Factors que ho van afavorir: comerç, intercanvi cultural, llibertat de pensament, escriptura i desenvolupament econòmic.

2. El pas del mite al logos

Mite (mythos): explica la realitat mitjançant narracions fantàstiques, déus i forces sobrenaturals. Els fenòmens depenen de la voluntat divina i poden ser arbitraris.

Logos: explicació racional basada en l’observació, la raó i la cerca de causes naturals.

Pas del mite al logos: substitució progressiva de les explicacions sobrenaturals per explicacions racionals i naturals. És el naixement de la filosofia i de la ciència.

Physis: naturalesa, entesa com el conjunt de coses naturals i el principi que determina el seu comportament.

Arkhé: principi originari del qual provenen totes les coses, que constitueix la realitat i n’explica el funcionament.

Kosmos: univers ordenat.

Caos: estat de desordre que planteja el problema de com s’origina l’ordre del món.

Característiques del logos:

Causes del naixement de la filosofia:

Physis: objecte d’estudi dels primers filòsofs.

Arkhé: principi que és l’origen de tot, l’element comú de totes les coses i el que determina les seves característiques i transformacions.

Principals filòsofs de la naturalesa

Tales de Milet: l’arkhé és l’aigua.

Anaximandre: l’arkhé és l’ápeiron, principi indeterminat i il·limitat.

Anaxímenes: l’arkhé és l’aire.

Anaxàgores: la intel·ligència (nous) ordena l’univers.

Pitagòrics: el principi de la realitat són els números.

Heràclit: la realitat és esdevenir i canvi constant.

Parmènides: la realitat autèntica és l’ésser immutable.

Evolució de l’arkhé: es passa de principis físics (aigua, aire) a principis abstractes o intel·lectuals (números, logos i ésser).

Idea principal: les coses són números; els números constitueixen l’essència de la realitat.

Concepció del món: l’univers té una estructura matemàtica.

Coneixement: s’arriba a la veritat mitjançant el raonament matemàtic, no només pels sentits.

Cos i ànima: el cos és una presó per a l’ànima (soma-sema).

Metempsicosi: transmigració de l’ànima a altres cossos després de la mort.

Alliberament de l’ànima: s’aconsegueix mitjançant el cultiu de la filosofia i les matemàtiques.

Religió i ciència: formen part d’un mateix estil de vida.

Idea principal: tot canvia constantment.

Panta rei: «tot flueix»; la realitat està en canvi permanent.

Lluita de contraris: els oposats (dia/nit, vida/mort) s’enfronten i es necessiten mútuament.

Harmonia dels contraris: la lluita entre oposats genera un equilibri dinàmic.

Logos: llei racional i universal que ordena els canvis de la realitat.

Unitat de totes les coses: els contraris són manifestacions diferents d’una mateixa realitat.

Idea principal: l’ésser és immutable, etern i únic.

Principi fonamental: «l’ésser és i el no-ser no és».

Coneixement: només la raó permet arribar a la veritat; els sentits ens enganyen.

Les dues vies del coneixement:

Via de la veritat: utilitza la raó i la deducció per conèixer l’ésser real, que és únic i immutable.

Via de l’opinió: es basa en els sentits i les aparences, que ens fan creure erròniament que existeixen el canvi i la multiplicitat.

Relació amb Plató: Plató recull la distinció entre aparença sensible i realitat autèntica, així com la idea que la raó permet assolir una veritat universal i permanent.

Heràclit: la realitat és canvi constant; l’esdevenir és fonamental.

Parmènides: la realitat autèntica no canvia; l’ésser és immutable.

Context: segle V aC, esplendor d’Atenes i desenvolupament de la democràcia.

Objectiu: ensenyar retòrica, oratòria i argumentació per convèncer i triomfar en política.

Canvi d’interès filosòfic: de la naturalesa cap a l’ésser humà, la societat, la moral, les lleis i la política.

Principals doctrines:

Relativisme epistemològic: no hi ha veritats absolutes; la veritat depèn de cada persona o cultura.

Escepticisme: no podem estar absolutament segurs de conèixer la veritat.

Convencionalisme: les lleis, les institucions i els valors morals són creacions humanes que depenen dels acords socials.

Relativisme moral: el bé, el mal, la justícia i la injustícia varien segons la societat, l’època o l’individu.

Empirisme polític: es considera bo i just allò que el poble o la majoria accepta com a bo i just.

Llenguatge i persuasió: la paraula s’utilitza sobretot per convèncer i emocionar.

Obra escrita: no va deixar cap obra escrita; el coneixem sobretot a través de Plató i Xenofont.

Veritat: defensa que existeixen veritats absolutes, objectives i universals.

Objectiu de la filosofia: trobar la veritat i assolir la virtut i la felicitat.

El mètode socràtic: la dialèctica

Ironia: fer preguntes per demostrar les contradiccions de l’interlocutor i fer-li reconèixer la seva ignorància.

Maièutica: ajudar l’interlocutor a descobrir la veritat per si mateix, com si la tragués del seu interior.

Les definicions essencials

Sòcrates busca definicions universals de conceptes com la justícia, el bé i la bellesa. Vol descobrir què tenen en comú totes les accions justes, bones o belles.

Important: Plató transforma aquesta cerca de definicions en la seva teoria de les Idees o Formes, que són realitats immaterials, perfectes i eternes.

L’intel·lectualisme moral

La virtut és coneixement: conèixer el bé i la justícia permet actuar virtuosament.

El vici és ignorància: qui actua malament ho fa perquè desconeix el bé.

Ningú que coneix realment el bé obra malament: qui sap veritablement què és just actuarà justament.

Presocràtics: expliquen racionalment la naturalesa i busquen l’arkhé.

Sofistes: se centren en l’ésser humà i defensen el relativisme, l’escepticisme i el convencionalisme.

Sòcrates: defensa la veritat universal, la dialèctica i l’intel·lectualisme moral.

Plató: sintetitza idees anteriors i desenvolupa la teoria de les Idees.

D’Heràclit: el món sensible està en canvi constant.

De Parmènides: la realitat autèntica és eterna i immutable, i només s’hi arriba mitjançant la raó.

De Sòcrates: el mètode dialèctic i la cerca de definicions universals del bé, la justícia i la bellesa.