Presocràtics i sofistes: els inicis del pensament filosòfic grec

Els presocràtics: la recerca de l’arkhé

Tales: aigua, origen de tot. L’aigua és a tot arreu i es troba en diversos estats de la matèria: humitat, gel, etc. És essencial per a la vida (hidratació). El món està suspès en aigua. Monista.

Anaxímenes: aire. No té ni principi ni fi i és a tot arreu. Es condensa i es refracta. És essencial per a la vida (respiració). El món està suspès en aire. Monista.

Anaximandre: l’ápeiron (il·limitat). Abans de la matèria hi ha la protomatèria (principi de la matèria). La realitat no està limitada ni definida, i no és interpretable com a física, sinó com a metafísica. L’ápeiron és indeterminat, indefinit, infinit i immaterial. L’oposició d’elements manté l’equilibri; per tant, un element no pot ser el principi. No és ni monista ni pluralista, perquè és indeterminat i no es pot definir ni com un ni com diversos elements.

Pitàgores: els nombres. La realitat es pot explicar amb les matemàtiques, perquè en la natura trobem nombres constants, cosa que fa pensar que els nombres configuren aquesta realitat. Tot és matemàtic i tot es pot quantificar. Se segueixen certs nombres que són “especials”. La naturalesa està formada per nombres o poliedres regulars. Pluralista.

Heràclit: el foc. El cosmos està format per contradiccions (vida-mort, calor-fred), que s’organitzen racionalment; és el primer a utilitzar la paraula lógos, entesa com la raó. Això fa que la realitat sigui canviant: tot està en constant canvi (panta rei) i mai no podem tornar enrere. Monista.

Parmènides: no hi ha arkhé. No pot sorgir res del no-res, per tant no hi ha origen. En el món hi ha una dualitat: l’ésser (la cosa és), immaterial i etern, i el no-ésser (la cosa no és). El que és no pot ser no-ésser; per tant, no hi ha canvi. El canvi és una il·lusió dels sentits, una aparença. La raó és l’únic camí cap a la veritat.

Empèdocles: foc, terra, aire i aigua. La realitat està formada per dos cicles, Estima i Odi, dues forces contraposades. En l’Estima, les entitats s’uneixen i s’ajunten; en l’Odi, se separen, i se separen també en quatre elements que conformen la realitat. Pluralista.

Demòcrit i Leucip: àtoms. Els àtoms són partícules indivisibles, totes iguals, amb moviment propi en el buit i forma aleatòria: s’ajunten i es repel·len. Això fa que la realitat es configuri de diverses maneres. Pluralista.

Els sofistes: l’Atenes democràtica

Els sofistes són un grup de pensadors de l’època clàssica grega, a l’Atenes democràtica. No formen una escola filosòfica, sinó una manera de fer filosofia i una renovació pedagògica. Es consideraven hereus dels rapsodes, però amb finalitat retòrica i educativa, no literària. Cobraven a les famílies riques i oferien una formació retòrica: persuasió en debats polítics i judicials i gestió de la ciutat.

La retòrica sofística és un art pragmàtic nascut dels processos judicials: busca arguments ben estructurats, brillants i versemblants, on la veritat absoluta passa a ser secundària. Practicaven l’antíl·loga: sobre qualsevol tema hi ha dos raonaments oposats i cal saber defensar-ne ambdós. Van estudiar com sent i com pensa l’ésser humà, per millorar la capacitat de convèncer i persuadir.

En epistemologia, la paraula no reflecteix directament la realitat, sinó que l’expressa; així, la veritat és substituïda per la doxa (opinió). En un món canviant, la veritat es considera contingent: és allò adequat i encertat en cada situació, i sovint es difon amb ambigüitat per interessos polítics. Són relativistes: neguen una Veritat absoluta i defensen que la veritat depèn de factors socials, religiosos, culturals i polítics.

Un tema central és el debat entre nomos (convenció) i physis (naturalesa) sobre l’origen de les lleis i la justícia: alguns parlen de dret natural i altres de dret convencional, al servei dels febles o dels forts. Protàgores sostenia que la justícia és un acord social necessari per a la supervivència, però admetia que és una invenció humana.

En moral, qüestionen tot allò heretat: els déus no són el fonament de la justícia; allò legal no sempre és just; i allò just o injust no té existència objectiva. Hi ha moltes percepcions i valoracions possibles, totes vàlides, i cap judici no pot imposar-se absolutament sobre un altre. Protàgores proposa valorar els judicis per les seves conseqüències ètiques, no per una suposada veritat absoluta. Això porta a una “moral democràtica”: la virtut no és innata ni reservada a l’aristocràcia, sinó un conjunt de sabers i valors que es poden ensenyar i entrenar.

Sòcrates: contra el relativisme

Sòcrates va néixer a Atenes l’any 470 aC i va morir el 399 aC, de manera que va viure tant l’època daurada de la ciutat com la seva decadència. Es va convertir en el principal enemic dels sofistes: deia que no era un sofista, sinó un filòsof (“amant de la saviesa”) i, com que no es considerava un savi, no ensenyava i feia la seva tasca de manera totalment gratuïta.

Rebutjava el relativisme dels sofistes i defensava que hi ha una veritat absoluta darrere de totes les coses, accessible només per la raó, ja que els sentits no són fiables i només mostren allò superficial. En moral també rebutjava el relativisme: creia en el bé i el mal, i la seva ètica es coneix com a intel·lectualisme socràtic, segons el qual el mal és ignorància del bé. Qui coneix el bé, el desitja i hi actua conforme; si algú fa el mal, és perquè no el coneix prou.

La seva filosofia el separa tant dels sofistes com dels presocràtics: estava en contra del pensament reflexiu individual i dels monòlegs retòrics, i defensava que la filosofia i el coneixement només es poden fer mitjançant el diàleg, on es confronten i es desmenteixen les opinions errònies per aproximar-se a la veritat absoluta. D’aquí neix el mètode socràtic, que té dues parts:

• La ironia: fa que l’interlocutor s’adoni dels seus errors i prejudicis, accepti que és ignorant i vulgui avançar cap a la veritat.
• La maièutica: metàfora presa de les llevadores; Sòcrates vol “fer parir” la idea correcta o la veritat dialogant, preguntant què saben sobre un tema i qüestionant les respostes.

Aquest procés és el que s’anomena diàleg socràtic.

Resum: Sòcrates

• Biografia bàsica: atenenc, neix el 470 aC i mor el 399 aC.
• Relació amb els sofistes: és el seu principal enemic; diu que no és sofista sinó filòsof; no es considera savi i per això no ensenyava i feia la seva tasca gratuïtament.
• Posició sobre la veritat: rebutja el relativisme; defensa que hi ha una veritat absoluta darrere de totes les coses; es pot accedir-hi només per la raó, perquè els sentits no són fiables.
• Ètica: rebutja el relativisme moral; creu en el bé i el mal; la seva ètica es diu “intel·lectualisme socràtic”; el mal és ignorància del bé; qui coneix el bé hi actua conforme.