Els Principals Moviments d'Avantguarda i la Poesia Catalana
Els Principals Moviments d'Avantguarda (Ismes)
Aquests moviments van marcar una ruptura amb la tradició artística i cultural del segle XX:
1. El Cubisme
Va aparèixer a París al segle XX. Els cubistes destruïen la realitat i la transformaven fent servir formes geomètriques i collages (plàstica) o cal·ligrames (poesia). Així, obligaven l'espectador a reconstruir la realitat, despertant-li emocions diverses.
2. El Futurisme
A Itàlia, el 1914. Pretenia l'anul·lació d'un món passat, d'una cultura i un art caducs, i la irrupció d'un art nou lligat a les formes de la vida moderna. Exaltava el maquinisme i se servia de les paraules en llibertat i de la integració dels fils.
3. El Dadaisme
A París, el 1918, de la mà de Tristan Tzara. Proposava la negació de tot: la destrucció per la destrucció.
4. El Surrealisme
A París, el 1924, de la mà d'André Breton. Volia crear una crisi de consciència i de model cultural utilitzant els estats de somni i el subconscient.
Poetes Catalans Clau de l'Avantguarda
Josep Vicenç Foix (1893-1987)
Va ser pensador, crític d'art i de literatura, i poeta. A cavall de la tradició més sòlida, però també atret per la fascinació de les avantguardes, va crear una obra original i ambiciosa. Va iniciar la poesia en prosa amb:
- Gertrudis (1927)
- KRTU (1932)
Aquestes obres formen part d'una producció més extensa, entre moltes altres.
Joan Salvat-Papasseit (1894-1924)
Va ser un poeta autodidacte (ningú li va ensenyar a escriure) que exemplifica perfectament l'evolució de la poesia avantguardista a Catalunya. Va ser autor d'alguns dels manifestos avantguardistes, com:
- Soc jo, que parlo als joves (1919)
- Contra els poetes en minúscula (1920)
Obres destacades:
- Poemes en ondes hertzianes (1921): Aquest és un dels llibres més avantguardistes.
- El poema de la rosa als llavis (1923): És una història d'amor equiparable a les millors de la poesia de tots els temps.
Ús de "Que" o "Què" (Gramàtica Catalana)
- Que (sense accent)
S'utilitza com a conjunció que introdueix una proposició subordinada, o quan és el segon element d'una locució conjuntiva. També s'utilitza:
- Com a pronom relatiu.
- Quan té valor exclamatiu o introdueix un desig.
- Quan reforça una oració interrogativa total.
- Què (amb accent)
S'utilitza en els següents casos:
- Quan té valor interrogatiu i equival a "quina cosa".
- Quan és pronom relatiu, precedit d'una preposició.