Són formals tots aquells sistemes que consideren que la moral no ha d’oferir normes concretes de conducta, sinó limitar-se a establir quina és la forma característica i més adequada de qualsevol norma moral.
Kant va ser el filòsof que va reivindicar per primera vegada la necessitat d’una ètica formal. Segons aquest autor, només una ètica d’aquestes característiques podria ser universal i garantir l’autonomia moral pròpia d’un ésser lliure i racional com és l’ésser humà. La llei o norma moral no pot venir imposada des de fora (ni per la natura ni per l’autoritat civil...), sinó que ha de ser la raó humana la que s’ha de donar a ella mateixa una llei. Si és així, si la raó legisla sobre ella mateixa, la llei serà universal, ja que serà vàlida per a tot ésser racional, és a dir, per a tot ésser humà.
Aquesta llei, que estableix com hem d’actuar per fer-ho correctament, tan sols és expressable mitjançant imperatius categòrics (incondicionats). Aquests es diferencien profundament dels imperatius hipotètics que proposen les ètiques materials. Un imperatiu hipotètic expressa una norma que només té validesa com a mitjà per assolir una finalitat. Per exemple, l’imperatiu “no mengis en excés” expressa una norma que només té sentit si la nostra finalitat o objectiu és conservar la salut. En canvi, no té sentit si pensem que la finalitat humana és viure de forma plaent sense escatimar cap gaudi gastronòmic.
L’imperatiu categòric que formula Kant és: “Actua de manera que la teva acció pugui convertir-se en norma universal”. Fixa’t que aquest imperatiu no depèn de cap finalitat i, a més, no ens diu què hem de fer (menjar en excés o no), sinó que serveix de criteri per a saber quines normes són morals i quines no. L’imperatiu categòric estableix quina és la forma que ha de tenir una norma per a ser moral: només aquelles normes que siguin universalitzables (és a dir, que es puguin convertir en llei universal) seran realment normes morals.
Utilitarisme
L’utilitarisme és una teoria ètica molt propera a l’eudemonisme i a l’hedonisme. Així, defensa que la finalitat humana és la felicitat o plaer. Per això, per als utilitaristes, les accions i normes han de ser jutjades d’acord amb el principi d’utilitat o de màxima felicitat, tal com diu John Stuart Mill en el seu llibre “L’utilitarisme”: ”Les accions són bones quan tendeixen a promoure la felicitat, dolentes quan tendeixen a produir l’oposat a la felicitat. Per felicitat s’entén el plaer i l’absència de dolor; per infelicitat, dolor i privació de plaer”. Així, doncs, l’utilitarisme, com l’hedonisme i l’eudemonisme, constitueix una teoria ètica teleològica, ja que valora les accions com a mitjans per assolir una finalitat (felicitat o plaer); ara bé, també les valora segons les conseqüències que se’n desprenen. Una acció és bona quan les seves conseqüències són útils (ens apropen a la felicitat) i és dolenta quan les seves conseqüències no ho són (ens n’allunyen).
La principal diferència entre l’utilitarisme i l’hedonisme clàssic (epicureista) és que el primer transcendeix l’àmbit personal. Quan un utilitarista afirma que la finalitat de tota acció correcta és la felicitat, no entén per felicitat l’interès o plaer personal, sinó el màxim profit per al major nombre de persones. El plaer és, per tant, un bé comú o bé general. D’aquesta manera, l’utilitarisme pretén vèncer el caràcter egoista que molts crítics han atribuït a les ètiques hedonistes clàssiques.
John Stuart Mill ha estat un dels representants més coneguts de l’utilitarisme. Aquest autor fa una distinció interessant entre plaers inferiors i superiors: considera que hi ha plaers més estimables que d’altres segons que promoguin o no el desenvolupament moral propi de l’ésser humà. Això el portà a dir una frase que s’ha fet cèlebre: “És millor ser una criatura humana insatisfeta que un porc satisfet; és millor ser Sòcrates insatisfet que un boig satisfet”.
Hedonisme
Es considera hedonista qualsevol doctrina que identifica el plaer amb el bé, i que concep la felicitat en el marc d’una vida plaent (hedonisme prové del terme grec hedoné, que significa plaer). Encara que existeixen moltes teories que es poden qualificar d’hedonistes, sovint es diferencien per la definició de plaer que proposen.
Els cirenaics van formar una escola iniciada per un deixeble de Sòcrates, Aristip de Cirene (435 – 356 aC). Segons aquest filòsof, la finalitat de la nostra vida és el plaer, entès en sentit positiu com a gaudi sensorial. L’hedonisme cirenaic, per tant, concep el plaer com una cosa sensual i corporal, i no com a fruïció intel·lectual ni com a simple absència de dolor. Encara que puguem interpretar aquesta posició com la reivindicació d’una vida dissoluta de lliurament als plaers de la carn, és cert que els cirenaics van preconitzar, també, la moderació necessària per a evitar conseqüències nefastes. Un lliurament excessiu als plaers d’avui pot comportar un increment de dolor demà.
Igual que els cirenaics, els seguidors de l’epicureisme identifiquen plaer i felicitat. Tanmateix, a diferència dels primers, defineixen el plaer com la simple absència de dolor. No es tractaria, per tant, de buscar el plaer sensual del cos, sinó l’absència de pesar en l’ànima. Per als epicuris, doncs, la serenitat i tranquil·litat de l’ànima (ataràxia) és l’objectiu que ha de perseguir tot ésser humà i és la veritable essència de la felicitat. Però, de quina manera és possible assolir-la? Segons Epicur, mitjançant un càlcul exacte de plaers que tingui en compte que un plaer avui (per exemple, gaudi de menjars i beguda) pot ser un dolor demà (malaltia) i, en canvi, el que avui se’ns presenta amb dolor (operació quirúrgica) pot anunciar un pròxim bé (salut). Per això, el savi que es condueix raonablement i no tria bojament el que poden ser només plaers aparents, assoleix una vida més tranquil·la i feliç.
Estoïcisme
En un sentit ampli, es poden considerar estoiques totes les doctrines ètiques que defensen la indiferència envers els plaers i dolors externs, i l’austeritat en els propis desitjos. Ara bé, en un sentit estricte es coneix com a estoïcisme tant el corrent filosòfic grecoromà, iniciat per Zenó de Cition, com la teoria ètica mantinguda per aquests filòsofs.
L’ètica estoica es basa en una particular concepció del món: el cosmos està governat per una llei o raó universal que determina el destí de tot el que s’hi esdevé, i que és la mateixa per a la natura que per a l’ésser humà. Per tant, l’ésser humà està limitat per un destí inexorable que no pot controlar i davant el qual només pot resignar-se. Tenint en compte això, considera que la conducta correcta tan sols és possible en el si d’una vida tranquil·la, aconseguida gràcies a la impertorbabilitat de l’ànima, és a dir, mitjançant la insensibilitat envers el plaer i envers el dolor. Aquesta impertorbabilitat només serà assolible en el coneixement i l’assumpció de la raó universal (o destí) que regeix la natura, i per tant, en una vida completament d’acord amb aquesta raó universal.
