Hominització i evolució dels homínids: fites, espècies i canvis anatòmics

Conceptes fonamentals de l'evolució humana

Hominització: procés evolutiu seguit per un conjunt de formes successives de primats que tenen avantpassats comuns i pòngids (primats no coneguts), fins a arribar als humans actuals.

Homínids: terme amb el qual coneixem els representants de la nostra família biològica (a la qual pertanyem); som l'única espècie que encara perviu avui dia.

L'arbre evolutiu

L'evolució dels homínids segueix una seqüència ramificada:

• Ardipithecus ramidus i Australopithecus anamensis.
• Línia 1: Australopithecus afarensis → Paranthropus aethiopicus → Paranthropus boisei → Paranthropus robustus.
• Línia 2: Australopithecus africanus → Primers representants del gènere Homo:
  • Homo habilis.
  • Homo ergaster → Homo erectus → Homo antecessor, Homo heidelbergensis → Homo neanderthalensis → Homo sapiens.

Els tres grans canvis evolutius

El procés es fonamenta en tres grans fites: l'adquisició del bipedisme, el desenvolupament del cervell i l'adquisició del llenguatge simbòlic (cultura).

L'etapa dels australopitecs

Australopithecus: Els primers fòssils d'homínids s'han trobat a l'est d'Àfrica. Segons la teoria de la fractura del Rift Valley, aquesta falla geològica va provocar que la zona est tingués un clima molt més sec que la zona oest. A l'est es va desenvolupar la sabana, un medi al qual els homínids es van adaptar millor.

Com a conseqüència d'un canvi climàtic global (fa entre 2,4 i 2,8 milions d'anys), es van generar oscil·lacions climàtiques a l'Àfrica que van fer que la resta del continent esdevingués més àrida (sabana). El retrocés del bosc va afavorir la selecció de Paranthropus i del gènere Homo.

L'aparició del gènere Homo

Homo: Té l'origen a la sabana i s'estableix vora rius i llacs. La vida en aquest nou medi impulsa la fabricació d'instruments, així com una vida i una organització social més intenses. S'inicien canvis anatòmics rellevants a la pelvis i al crani.

• Homo habilis: El primer fòssil va ser trobat per Louis Leakey l'any 1960. Es considera una forma avançada o gràcil d'Australopithecus o bé el punt d'inflexió cap al gènere Homo.
• Homo ergaster: Va ser la primera espècie que va sortir d'Àfrica.
• Homo erectus: Primers fòssils descoberts per Eugène Dubois l'any 1891 (fèmur i calota cranial) a l'illa de Java (Indonèsia), conegut inicialment com a Pithecanthropus erectus. Tallaven pedres, eren recol·lectors i caçadors, feien servir el foc, s'abrigaven amb vestits i es comunicaven. No va ser l'avantpassat directe d'Homo sapiens.

Homínids recents

L'èxit evolutiu dels primers Homo els va permetre expandir-se i migrar cap a territoris llunyans. L'adaptació a nous ecosistemes i climes diferents dels d'origen va comportar l'aparició de noves espècies:

• Homo antecessor: Conegut com l'home d'Atapuerca, és considerat l'ancestre del neandertal.
• Homo heidelbergensis: Amb distribució europea i restes fòssils també al Marroc, Zàmbia (Kabwe) i Etiòpia (vall de l'Awash). Té un paper clau en la línia evolutiva com a avantpassat d'Homo neanderthalensis, restant al marge de la línia directa de l'humà modern.
• Homo neanderthalensis: Històricament classificat com a subespècie d'Homo sapiens, pertany en realitat a una espècie independent. Enterraven els seus morts, eren grans caçadors, de complexió robusta i forta, adaptats al fred i creadors d'armes complexes.
• Homo sapiens: En la seva forma arcaica practicava el nomadisme: recol·lectava arrels i fruits i seguia ramats per caçar. Posteriorment va desenvolupar activitats com l'elaboració de pa i begudes fermentades. Compta amb un llenguatge complex i unes capacitats cerebrals avançades que el defineixen com a «animal racional».

Diferències anatòmiques adquirides

1. Cintura pelviana: Formada per dos ossos coxals (ili, isqui i pubis), el sacre i el còccix. En els homínids és més corbada, curta i estreta per adaptar-se a la postura bípeda.
2. Fèmur: Zona del coll més robusta i diàfisis obliqües que convergeixen del maluc cap al genoll. Aquest disseny comporta una certa inestabilitat estàtica, però proporciona una gran estabilitat per caminar.
3. Columna vertebral: Canvia d'una curvatura única a tres o quatre curvatures funcionals (cervical, dorsal i lumbar) per absorbir millor els impactes en caminar rectes.
4. Bipedisme: Allibera les mans, afavorint el desenvolupament de l'articulació del colze i la capacitat de fer pinça de precisió. Permet recórrer llargues distàncies, caminar eficientment per la sabana, dominar l'horitzó i vigilar la presència de depredadors.
5. Encefalització: Increment progressiu de la capacitat craniana i augment del volum de l'encèfal. Es produeix un desplaçament del foramen magnum cap a la part inferior de la base del crani i una recol·locació de les cordes vocals més avall, fent possible l'articulació del llenguatge.
6. Visió: Consolidació d'una visió estereoscòpica (tridimensional i en profunditat) i pancromàtica (en color).