El Procés Liberal a Espanya: 1833-1843
El Procés de Revolució Liberal (1833-1843)
El bàndol isabelí, per plantar cara als carlins, només podrà fer una base sòlida aconseguint el suport dels liberals. El període entre 1833 i 1843 va significar el desmantellament jurídic de l'Antic Règim, la consolidació de la propietat individual i la configuració de l'estat liberal.
Governs de Transició (1833-1836)
El testament de Ferran VII havia previst la constitució d'un nou consell i atorgar la regència a Maria Cristina. El consell, presidit per Francisco Cea Fernández i integrat per absolutistes moderats, tenia la intenció d'arribar a un acord amb els carlins. El nou gabinet es va proclamar defensor de l'absolutisme i va proposar reformes administratives que no modificaven res essencial del sistema polític vigent. L'única reforma va ser la divisió provincial d'Espanya, feta per Javier de Burgos, que intentava posar fi a l'administració local de l'Antic Règim. El 1833, Espanya va quedar dividida en 49 províncies. Es va fer evident que les reformes eren insuficients per als liberals. La divisió de files en el Trienni Liberal es va consolidar i va donar lloc a les tendències que van dominar la vida política espanyola.
Desmantellament de l'Antic Règim
De l'agost del 1836 a finals del 1837, els progressistes van assumir el desmantellament de l'Antic Règim i la implantació d'un sistema liberal, constitucional i de monarquia parlamentària.
La reforma agrària liberal consagrava els principis de la propietat privada i de la lliure disponibilitat de la terra. Aquesta reforma es va dur a terme amb tres grans mesures:
- 1. Dissolució del règim senyorial: iniciada a les Corts de Cadis, va implicar la pèrdua de les atribucions jurisdiccionals dels senyors. Van mantenir la propietat de les terres que els pagesos no van poder acreditar com a pròpies. L'antic senyor va esdevenir el nou propietari agrari, i molts pagesos van passar a la condició d'arrendataris o jornalers.
- 2. Desvinculació: va significar la fi dels patrimonis units obligatòriament i a perpetuïtat a una família o institució, i els seus propietaris van quedar lliures per poder vendre'ls sense traves al mercat.
- 3. La desamortització: element recurrent des del govern de Godoy com a mitjà per aconseguir recursos per a l'Estat amb la venda de terres de l'Església i dels ajuntaments. Mendizábal, el 1836, va decretar la dissolució dels ordres religiosos, la confiscació del patrimoni de totes les comunitats afectades i la seva venda per tal de recaptar fons per a l'Estat.
El lliure funcionament del mercat va completar el marc de liberalització de l'economia: l'abolició dels privilegis de la Mesta, la llibertat d'arrendaments agraris i també la de preus i emmagatzematge. També l'abolició dels privilegis gremials, el reconeixement de la llibertat d'indústria i de comerç, l'eliminació de les duanes interiors, l'abolició dels delmes eclesiàstics, etc.
La Constitució de 1837
El govern progressista va convocar Corts extraordinàries per redactar un text constitucional que adaptés el de 1812 als nous temps. El text, aprovat el juny de 1837, era breu i deixava espai per a una sèrie de qüestions que després es regulaven per lleis orgàniques, amb la finalitat de fixar un text estable acceptat per progressistes i moderats.
La Constitució de 1837 proclamava principis bàsics del progressisme: la sobirania nacional, una àmplia declaració de drets ciutadans, la divisió de poders i l'aconfessionalitat de l'Estat. Recollia elements moderats: establia dues cambres col·legisladores, el Congrés i el Senat.
Altres lleis van culminar l'entramat jurídic constitucional: la Llei d'Impremta va fer desaparèixer la censura prèvia, i la Llei Electoral va fixar un sistema de sufragi censatari extraordinàriament restringit, però que ampliava el cens electoral. Tenien dret a votar els majors de 25 anys que paguessin un mínim de 200 rals de contribució directa.