Racionalisme de Descartes i Empirisme de Hume
El mètode cartesià
El mètode cartesià és un sistema inventat per poder arribar a la veritat absoluta emprant la raó. Afirma que, si se segueixen les regles a la perfecció, s’aconseguirà el vertader coneixement aplicable a tots els camps del saber. Descartes veu la necessitat de dubtar de qualsevol cosa per poder-hi aplicar el seu mètode i, d’aquesta manera, verificar si allò és realment cert o no. Aquest procés s'anomena dubte metòdic.
Aquest mètode consta de quatre passes, influïdes pels seus ideals, la intuïció i la deducció:
- Evidència: És el criteri de la veritat. Una cosa evident és una cosa vertadera; només és evident allò que és clar i diferent.
- Anàlisi: És la descomposició dels problemes o qüestions en els elements més simples que els componen (les naturaleses simples), de la mateixa manera que es fa en matemàtiques.
- Síntesi: Un cop tenim explícitament els elements simplificats de la qüestió, i a través de la deducció, anem aconseguint coneixements nous, dels més simples als més complexos.
- Enumeració: És el recompte per assegurar que l’anàlisi és completa i la revisió per controlar la correcció de la síntesi; en definitiva, repassar l’aplicació de les regles anteriors.
Marc històric i racionalisme
El segle XVII va ser especialment turbulent a causa de la crisi ideològica, religiosa i política que es va patir a Europa. Això va incentivar la vida cultural, l'escepticisme i la crítica de les idees sostingudes anteriorment. Aquest fet va provocar que apareguessin moltes propostes de canvi, la més important de les quals fou la revolució científica. Aquesta va acabar amb la filosofia escolàstica i amb la d'Aristòtil, introduint la filosofia moderna amb Descartes com a principal autor, a partir del Racionalisme i l’Empirisme.
El racionalisme és el sistema ideològic que considera la raó com a mitjà suficient per aconseguir la veritat absoluta en el coneixement.
La física racionalista
La física de Descartes es basa en la deducció racional a partir de principis metafísics i un nombre reduït de lleis del moviment de la matèria. L'experiència no té un paper important a l'hora d'obtenir principis i lleis, ja que aquestes són deduïbles racionalment. Les lleis de la natura són lleis matemàtiques i Descartes vol construir una ciència universal a través de les matemàtiques per entendre millor l'univers.
Déu com a garantia de veritat
Déu existeix i no pot enganyar, ja que la seva naturalesa és divina i perfecta, fent-lo incompatible amb qualsevol tipus d'engany. Déu és infinitament perfecte i és capaç de confirmar la validesa de les regles que formen els criteris de veritat. La prova de l'existència de Déu és la que ens permet als humans rebutjar la idea d'un possible error dins la ment humana.
L'extensió
El món, per a Descartes, està format per matèria extensa i moviment. Per això, la substància material s'anomena Res extensa. L’extensió és l’única qualitat imprescindible en el cos i es presenta com a magnitud, forma, figura, moviment o repòs. La física de Descartes és mecanicista: l'univers físic està format únicament per partícules de matèria que interaccionen segons certes lleis. Tot allò que determina les característiques dels subjectes materials és l'extensió, quantificable i susceptible de descripció matemàtica.
Context històric i empirisme de David Hume
L'empirisme és el segon gran moviment filosòfic de l’edat moderna. És l'afirmació que tot el coneixement deriva de l'experiència sensible, de les sensacions externes o dels estats psicològics interns.
Es caracteritza per:
- El coneixement comença per l’experiència sensible; els sentiments són l'únic criteri per decidir la veritat o falsedat dels fets. Si no es pot assignar cap experiència a un pensament, caldrà rebutjar-lo.
- Es nega l’existència d’idees innates. El coneixement és el coneixement d’idees o percepcions, ja que no coneixem directament la realitat, sinó les idees sobre aquesta.
Hume és el pensador que duu l’empirisme a les seves últimes conseqüències, superant els elements racionalistes i eliminant els residus metafísics.
Teoria del coneixement de Hume
Hume distingeix entre:
- Relacions d’idees: Proposicions vertaderes en virtut del significat dels termes que les integren.
- Qüestions de fet: Proposicions conegudes a partir de l’experiència, no de l’anàlisi lògic.
Segons el seu principi, qualsevol idea és una còpia o derivació d’una impressió. Això permet eliminar les idees innates i rebutjar paraules que no tinguin cap significat (perquè no representen cap impressió concreta).
Classes de proposicions
Hume estableix dos modes de coneixement:
- Relacions d’idees: Són proposicions analítiques, necessàriament vertaderes i a priori (sense recórrer a l'experiència). Ex: "El tot és més gran que cadascuna de les seves parts".
- Qüestions de fet: Són proposicions sintètiques, empíricament vertaderes i a posteriori (parteixen de l'experimentació). Ex: "La Terra és el tercer planeta del sistema solar".
La relació causa-efecte
Hume analitza la causalitat preguntant-se d'on prové la creença que un fet (A) causa un altre (B). La resposta és: de l'experiència. Per exemple, el xoc de dues boles de billar: creiem que A provoca B per l'hàbit de veure-ho repetidament. Hume conclou que la repetició d'experiències crea la creença en la regularitat de la natura, però es pregunta si tenim una base lògica per assegurar que el futur serà igual que el passat (el problema de la inducció).