Racionalitat Instrumental i Comunicativa: Debats de la Il·lustració
La Racionalitat Instrumental i la Crítica de la Il·lustració
El diagnòstic pessimista d'Adorno i Horkheimer
A la Dialèctica de la Il·lustració, Theodor Adorno i Max Horkheimer realitzen una anàlisi crítica de la Il·lustració, centrant-se en el pes de la racionalitat instrumental en el desplegament de la Modernitat.
El diagnòstic que ofereixen els autors és una crítica profunda a la Il·lustració i a la racionalitat instrumental. Argumenten que el capitalisme, que reflecteix aquesta racionalitat, busca exclusivament la satisfacció pròpia i personal. Això condueix a processos de control, ordre i dominació sobre el valor de l'Autonomia, utilitzant "societats administrades" com a "gàbies de ferro" per exercir un control màxim sobre la raó.
Aquesta situació es deu a un alt grau de relaxació moral, on es persegueix un fi de manera excessiva, centrant-se exclusivament en la recerca del capital i l'expansió.
«El sueño de la razón produce monstruos»
«El monument més gran construït a la raó va ser Auschwitz»
Theodor Adorno
Aquestes cites il·lustren les implicacions polítiques altament pessimistes del seu diagnòstic, com es va veure en l'exemple del nazisme i la seva expansió territorial, sovint excusada per la lògica de la racionalitat instrumental.
Racionalitat Comunicativa: L'Alternativa de Habermas
Recuperant els projectes emancipatoris de la Modernitat
Enfront d'Adorno i Horkheimer, autors com Jürgen Habermas i teòrics socials neomarxistes assenyalen la possibilitat d'altres tipus d'organització social i política, i de racionalitat. Habermas, per exemple, parla d'una racionalitat comunicativa, que ha de permetre recuperar el sentit dels projectes emancipatoris i, així, reprendre el projecte de la Il·lustració i de la Modernitat.
Habermas desenvolupa la seva cèlebre Teoria de l'Acció Comunicativa. Aquesta teoria, d'inspiració weberiana, proposa que, en lloc de solucions organitzatives verticalistes, calen altres formes de racionalitat. Això implica l'aparició de múltiples "àgores" o espais de trobada per horitzontalitzar la societat, com ara:
- Associacions de mares i pares d'alumnes (AMPA)
- Unitats productives
- Escoles i universitats
- Seus de districte on la ciutadania pugui fer sentir la seva veu i participar en referèndums.
La recerca d'un ordre horitzontal és clau. Habermas sosté que la racionalitat comunicativa va lligada a la generació d'espais de trobada inclusius per al conjunt de la ciutadania, per tal de debatre els objectius de la societat. Un exemple actual d'això serien els parlaments ciutadans que canalitzen les veus de la societat.
El que Habermas vol emfatitzar és que existeix una relació crucial entre la racionalitat instrumental i la comunicativa. En la seva teoria, no es nega la racionalitat instrumental, sinó que s'obliga a la coexistència de la racionalitat comunicativa per a acompanyar la instrumental.
«L'antídot contra la Il·lustració és la seva radicalització»
Jürgen Habermas