La radicalització política durant l'etapa del Front Popular a Espanya
L’etapa del Front Popular
(febrer - juliol de 1936)
6 de febrer de 1936
Eleccions generals a Espanya
Gran triomf del Front Popular (i del Front d’Esquerres a Catalunya, amb un 59 % dels vots). Conspiracions des de la dreta i l’Exèrcit per imposar un cop d’estat. La dreta es reorganitza al voltant de Calvo Sotelo.
Dimissió del govern provisional de Portela Valladares.
Azaña formà nou Govern composat per republicans i amb el suport parlamentari de socialistes i comunistes. Manuel Azaña es elegit nou President de la República, i nomena cap del Govern al gallec Casares Quiroga. Ampli Decret d’Amnistia, pel qual s’alliberaven els presos polítics. Alliberament del president Companys i dels altres implicats en la revolució del 34. Restabliment del Govern de la Generalitat i de l’Estatut d’Autonomia.
Represa de la política reformista del Bienni 1931-33
Es van tornar a engegar les negociacions per a l’Estatut d’Autonomia del País Basc i per a Galícia. També es va reprendre la Reforma Agrària, amb reassentaments de pagesos que havien estat expulsats durant el bienni anterior, i el retorn de terres comunals als Ajuntaments. Política d’allunyament dels militars sospitosos de “poques simpaties” republicanes, com Mola (a Navarra), Goded (a les Balears) o Francisco Franco (a les Canàries). Forta accentuació de la conflictivitat social i de la radicalització política, tant des de les esquerres revolucionàries com des de les dretes reaccionàries.
Radicalització política i assetjament a la República
La CEDA i el Partido Radical es veuen desbordats per partits d’ultradreta com els tradicionalistes (monàrquics liderats per Calvo Sotelo) i la Falange (José A. Primo de Rivera). La Falange va posar en marxa la seva “dialèctica dels punys i de les pistoles”, amb el foment de la violència i del terror al carrer, amb un fort finançament per part de l’oligarquia espanyola, i legitimats per l’Església.
L’empresariat i els terratinents van practicar massivament el lock-out i l’evasió de capitals, en un clar intent de sabotatge econòmic a la República.
A Catalunya, els comunistes del PSUC i els sectors més moderats de la CNT van donar suport al Govern de la Generalitat (ERC), però a la resta de l’Estat, comunistes, socialistes radicals i anarquistes van situar-se en l’oposició al Govern republicà. En general, els moviments d’esquerra van propugnar la revolució immediata i van respondre amb violència a les provocacions de les dretes. El clima de violència i els assassinats polítics en van generalitzar.
El mateix mes de febrer de 1936 s’iniciava la trama conspirativa dins de l’Exèrcit i amb importants suports financers, que preparava un cop d’estat afavorit pel clima de tensió social i violència política quotidiana.
Des de Pamplona, el general Mola va iniciar la xarxa de contactes militars, polítics i financers per dur a terme un cop d’Estat militar contra la República. La Falange per un costat i l’esquerra revolucionària per l’altre van enfrontar-se de manera violenta i contínua a tot el país, fent pràcticament inviable la solució reformista que volia dur a terme el govern de Casares Quiroga.