El Realisme i el Naturalisme a la Literatura del Segle XIX

REALISME: Al llarg de la primera mitat del segle XIX, arreu d'Europa es viu un fet social molt important: l'aristocràcia queda relegada a un segon terme, darrere l'hegemonia naixent d'aquesta burgesia mercantil i financera de la qual hem parlat. La literatura només té un lector poderós, el lector burgès. S'observa com augmenta el lector femení dins la burgesia, així els novel·listes treballen els gustos d'aquests nous lectors femenins. Val a dir que la burgesia del segle XIX és una capa social complaguda en ella mateixa. Som al segle de la revolució industrial que ha atorgat protagonisme i poder econòmic a la burgesia. Podríem afirmar que la burgesia del segle XIX no necessita evadir-se cap a mons desconeguts perquè el seu propi món li és molt plaent. Al capdavant de la concepció de la novel·la com a expressió de la mentalitat burgesa del segle XIX va ser l'escriptor HONORÉ DE BALZAC, autor de La comèdia humana. El concepte de realisme va estretament lligat amb el concepte de versemblança literària. La novel·la realista és aquella ficció literària que, sense ser veritat, pot semblar-ho. Flaubert publicà Madame Bovary, una obra marcada de realisme pel que fa a les descripcions desproveïdes d'emoció i moralisme. A Anglaterra, Charles Dickens publica Les aventures d'Oliver Twist. Podem veure, doncs, com el corrent realista s'escampa per tota Europa i com es concentren en aquest moment els noms més il·lustres del gènere. Les novel·les de tots aquests escriptors aviat foren traduïdes i llegides a tots els països.

NATURALISME. En la literatura, entenem el terme naturalisme com aquella teoria proposada per Émile Zola a la segona mitat del segle XIX que pretén dotar la novel·la d'unes característiques que garanteixin científicament que les obres literàries col·laborin a l'estudi de l'espècie humana.

ELS REREFONS CIENTÍFICS DEL NATURALISME (context)

El naturalisme no es pot entendre si no es té en compte que el segle XIX fou un segle d'importants avenços científics que arribaren a sorprendre tota la societat, com la teoria de l'evolució proposada per Darwin. En el terreny de la medicina, aplica el mètode experimental basat en l'observació metòdica dels pacients, la qual cosa el du a afirmar que és en la fisiologia i en l'instint de les persones on rau l'explicació de les malalties i dels comportaments humans. Taine formula la seva teoria determinista segons la qual l'ésser humà no és lliure, sinó que és determinat per dues lleis inexorables (llei de l'herència i la llei del medi).

UN MODEL DE NOVEL·LA: Émile Zola és l'autor que marca el naixement del naturalisme novel·listic. Amb el rerefons científic-cultural de l'època, Zola proposa una novel·la experimental per a la confecció de la qual adopta una disciplina científica. Segons Zola, la novel·la és el recull acurat de les dades, la formulació de la hipòtesi i l'anotació freda dels resultats. Així podem dir que el realisme pretén abraçar tota la realitat, mentre que el naturalisme agafa d'aquesta realitat només els fragments que mereixen l'estudi especial.

NARCÍS OLLER (1846-1930)

El naturalisme, sense la filosofia de base, no va acceptar el punt de la impassibilitat narrativa de l'autor davant la seva obra. Per a ell, l'obra d'art no era observació i experimentació, sinó observació, sentiment, fet que el mateix Zola li va criticar. La Papallona és una novel·la curta que Oller explica les relacions que una noia senzilla i sensible, la Toneta, té amb un estudiant que la sedueix i la deixa embarassada i abandonada. Aquest plantejament permetia aplicar el mètode naturalista a l'obra, però Oller va forçar el final de la novel·la d'una manera inversemblant només per donar un mínim espai d'efímera felicitat al seu personatge. A part, Oller mostra a La Papallona un talent indiscutible com a narrador, sobretot en les magnífiques descripcions que hi fa de Barcelona d'aquell moment. L'Escanyapobres és una novel·la en què el seu autor presenta un quadre absolutament negatiu dels éssers humans deshumanitzats que només es mouen per una passió malaltissa, la dels diners. El recurs de no incloure en la novel·la personatges bons pot conduir les persones cap a la patologia d'avarícia duita fins al límit per Oller. Aquesta és considerada l'obra més naturalista d'Oller. // En La febre d'or, Oller va recuperar el seu lloc de novel·lista crucial per al panorama literari català. Es tracta d'una novel·la en què el tema de fons és l'ascensió de la menestralia a la burgesia mitjançant el joc de la borsa. Es centra en la família barcelonina de GIL FOIX.

DERRERES NOVEL·LES: EL CANVI DE PERSPECTIVA LITERÀRIA.

Quan Oller va escriure La bogeria, el panorama literari europeu estava canviant: el model novel·listic realista-naturalista havia entrat en crisi. Oller introdueix la bogeria amb unes certes novetats en el pla tècnic-formal i alhora fa dels fonaments filosòfic-positius del naturalisme la temàtica de la novel·la. Però tampoc en aquest cas Oller no es desprèn del moralisme i sentimentalisme i veu els fets des d'una òptica tan personal que vol expressar tot el que ell sent davant el cas clínic que planteja. La introspecció psicològica que fa Oller en el personatge principal, Pilar, és perfecta, com també ho és la impassibilitat narrativa, cosa que potencia el punt de vista dels personatges i l'estructuració de l'obra, que aconsegueix un equilibri perfecte entre narració i descripció. Narcís Oller va morir el 1930 a Barcelona. Se'l considera, amb tota justícia, l'iniciador de la novel·la catalana moderna perquè va donar un model lingüístic vàlid i va ser el primer en introduir en la literatura catalana els esquemes novel·listics de la narrativa del moment.

ÀNGEL GUIMERÀ

CARACTERÍSTIQUES DE LA VIDA

La seva mare idealitzada es va anar convertint en un mite que Guimerà va traslladar a les seves obres dramàtiques, una característica important de les quals és sempre el treball acurat de les figures femenines. A través dels personatges de la seva obra, Guimerà retorna a un món d'éssers marginats i molt sovint ètnicament mestissos, així doncs podem dir que l'obra d'Àngel Guimerà no es pot entendre l'una sense l'altra, sinó que van intimament lligades.

OBRA

Tot i que Àngel Guimerà aviat va destacar com a poeta de la Renaixença, l'activitat teatral se li va començar a reconèixer l'any 1879.

PRIMERA ETAPA (1879-1890) LA TRAGÈDIA ROMÀNTICA: Guimerà es va introduir en la literatura dramàtica amb l'estrena d'una tragèdia romàntica, Gala Placidia. Els protagonistes representen una síntesi entre dues cultures diferents i això llança cap al final tràgic de l'obra. Totes les obres de Guimerà que va escriure en aquesta etapa són redactades en vers. Mar i cel, l'obra més ben construïda d'aquesta primera etapa, narra la relació de dos joves que pertanyen a dues cultures diferents, per tant hauran d'enfrontar-se a la fatalitat i té un final tràgic.

SEGONA ETAPA (1890-1900) INTRODUCCIÓ DE CORRENTS REALISTES

Constitueix l'època d'or de Guimerà tant per la qualitat del seu teatre com pel relleu que assoleix com a figura política. Terra baixa, en què a través de conflictes d'un món rural que semblava feliç, Guimerà representa una relació d'amor-odi entre tres personatges que resol amb la mort inevitable del mal del llop per poder accedir a la felicitat que només la terra alta pot oferir. La filla del mar és el drama que Guimerà va recrear més en un sol personatge construït amb gran intensitat. Àgata sobreviu a un naufragi i és recollida per un poble mariner; ella se sent estranya per la gent que no és la seva i finalment fuig per tornar al lloc d'on ha vingut, el mar.

CONCLUSIÓ

Àngel Guimerà fou l'artífex dramàtic més gran que havia tingut la literatura catalana dins el marc de la Renaixença, contribuint d'una manera absoluta al desenvolupament de l'escena catalana.